divendres, 30 de setembre de 2011

Algunes dades biogràfiques (01)

El primer de tot que feim i redactam, n’Eva Marilén i n'Afram, és un petit recull, molt succint, de les dades biogràfiques més significatives del personatge.

Quant al seu naixement, sabem que és fill de pare guineà i de mare arianyera. Nascut a Palma, el 4 de desembre de 1944, quan els seus pares viuen al carrer 31 de desembre, per a més senyes.

Coneixem que s'ha casat dues vegades: la primera, amb Catalina Company i Vidal, na Lina, - ciutadana de Palma que mor als 42 anys d'edat -; la segona vegada, amb Isabel Rosselló i Girart, na Bel, dona manacorina resident a Ciutat.

No en té cap casta de descendència.

Pel que fa als estudis, després de l'ensenyament primari i secundari, fa i completa el batxillerat superior, amb estudis d’Humanitats, Filosofia i Teologia al Seminari Diocesà de Mallorca.

Es llicencia en Ciències de l’Educació a l'Escola Superior Marcelino Champagnat de Lima, al Perú.

Inicia els estudis de Filologia Catalana a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca, complementant-los amb altres cursos de Llengua i Literatura Catalanes a l'Institut de Ciències de l’Educació (ICE).

S'embarca en l'estudi de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED).

En relació amb la seva professió, comprovam que s'exercita, primerament, com a capellà: exerceix tasques pastorals a diverses parròquies de Ciutat, dedicant-se sobretot a moviments juvenils i molt particularment al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca; durant vuit anys coopera com a missioner al Burundi - Àfrica Central - i al Perú - Amèrica Llatina -.

Amb posterioritat, fa de professor de català amb l’alumnat de BUP i COU al Col·legi Pius XII de Ciutat.

Petit comerciant, regenta, juntament amb la seva dona, na Lina Company, un establiment comercial de Palma, dedicat, en règim familiar, a la venda de productes lactis i derivats. Establiment famós, especialitzat en l'elaboració artesanal i l'oferta de nata pujada.

Peó d'Icona, és contractat temporalment a la plantilla laboral de l'Institut per a la Conservació de la Natura (ICONA), treballant en la neteja de boscos i garrigues de la Serra de Tramuntana de Mallorca.

Funcionari del Cos Administratiu de la CAIB, s’encarrega de la traducció al català de documentació oficial de diverses Conselleries del Govern Balear - Medi Ambient, Agricultura i Pesca, Presidència, Cultura, Educació i Esports -, com també del Parlament de les Illes Balears, del Consell Insular de Mallorca, de l’Ajuntament de Palma, i d’altres organismes públics i d’entitats privades. Té cura de la primera redacció en català del conveni laboral de l’empresa de subministrament elèctric GESA.

Com a escriptor, dedicat a publicar articles i treballs d’índole diversa, en veu editats un cançoner juvenil, un estudi relatiu a revistes de barriada, com també una guia de recursos socioculturals per a l'Ajuntament de Palma; alhora que s'encarrega de l’edició periòdica de la revista Camp Rodó.

Molt sovint se li encomana la presentació pública de llibres d’autors diversos, publicant amb freqüència escrits a pàgines d’internet.

A l'àmbit social, el coneixem com a dirigent veïnal, membre de la Junta Directiva de l'Associació Veïnal del Camp Rodó/Cas Capiscol. Directiu de la Federació d’Associacions Veïnals de Ciutat, les representa al Consell d’Administració de l’Empresa Funerària Municipal i a la Comissió Assessora d’Acció Social de l’Ajuntament de Palma; com també a la Comissió d’Assessorament i Seguiment de l’Institut Balear de la Vivenda del Govern Balear.

Defensor dels drets humans, sabem que crea i introdueix a l'illa de Mallorca, l’any 1979, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. I que aquell mateix any, fa renàixer el grup local d’Amnesty International a Ciutat i dóna empenta al Grup de Drets Humans.

Tenim molt clar que en Cil, durant un bon grapat d’anys, participa molt activament en moviments socials, sindicats, plataformes, grups de reflexió o campanyes d’ajuda solidària al tercer món.

Tota aquella feinada desemboca en la creació d'una fundació de caràcter cívic i cultural, modesta i senzilla. Juntament amb la seva esposa, Isabel Rosselló, i d'altres persones amigues, l'any 1999 constitueixen la Fundació Picamall - Poble i Cultura a Mallorca -, amb la pretensió de treballar incansablement a Mallorca, a favor de les cultures i a favor dels pobles.

En el camp de la política, milita primerament dins el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, durant dos anys seguits. Posteriorment, l'any 1988, s'afilia al PSM-Nacionalistes de Mallorca. N'és membre de la Comissió Executiva durant dos anys.

Els quatre anys que segueixen a les eleccions municipals de 1995, s'exerceix com a regidor de l’Ajuntament de Palma, en representació d'aquesta formació política.

Des del mes d'agost de 1999, treballa com a Diputat del Parlament de les Illes Balears, adscrit al grup parlamentari PSM-Entesa Nacionalista.

Els primers vuit mesos d'aquella legislatura ocupa el càrrec de Conseller de Cultura i Joventut del Consell de Mallorca, en representació de la mateixa formació política nacionalista, ecologista i d’esquerres.

Coneixem que, designat pels òrgans directius del partit en el qual milita, encapçala la llista a les eleccions generals al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, l'any 2000.

Tot i que no n'aconsegueix sortir-hi elegit, té l'oportunitat d'intervenir davant l’hemicicle estatal parlamentari, amb motiu de defensar-hi, en nom del Parlament de les Illes Balears, una participació més directa de les comunitats autònomes als òrgans de representació de la Unió Europea...

dijous, 29 de setembre de 2011

A cops de mall per Àfrica (03): aplec de notes

N'Afram i n'Eva Marilén - A. Fr. Amer i Canet, i la seva germana bessona n’Eva Marilén - som dues persones que coneixem a fons la vida i miracles de Cecili Buele i Ramis, àlies en Cil. En ser-ne ben amics, ens hi identificam plenament.

El coneixem tant, i en valoram tant la tasca desplegada, que un bon dia decidim fer un aplec de tot quant sabem sobre aquest personatge d’aspecte una mica singular.

Tot i la seva incommensurable modèstia, tan característica, n'arribam a arreplegar ben moltes i molt variades dades.

Es tracta d'endinsar-nos en la jungla enteranyinada d'una d'aquelles vides personals que rompen motlles i més motlles, a mida que s'avança dins la història. L’arribam a definir com en Cil.

Es tracta de la vida i obres d'un mulato mallorquí. El primer dels quatre fills que té, a Mallorca, el primer negre africà que hi arriba el segle XX i que s'hi instal·la definitivament cap enllà l'any 1929.

Coneixem ben a fons aquesta família mallorquina, i en volem reflectir algunes de les dades que consideram més significatives.

Sabem que son pare és aquell jove guineà illenc, Andrés Buele Siesa, nascut a l'illa de Bioko el 14 de desembre de 1911, que es casa amb una dona illenca, senzilla i molt feinera, na Maria del Carme, originària d’una vila mallorquina.

Sabem que sa mare, Maria del Carme Ramis i Ribot, neix al carrer Forà de la vila d'Ariany el 16 de juliol de 1914. Hi és coneguda i reconeguda com na Maria "Pou", filla de l'amo en Jaume "Xamena" i de madò Jerònia "de sa Canova". Té tres germans i dues germanes - en Guillem, en Miquel, en Jaume, na Francisca i na Jerònia -.

Com és costum en aquells temps i en aquell poble, només pot anar a escola durant uns pocs anys. A ca les monges “blaves", aprèn a llegir i escriure els rudiments de la llengua castellana, imposada fort i no et moguis.

De ben joveneta ja es posa a fer feina al camp. A més de tenir cura de les terres i els animals que posseeix la família, fa de collidora d'ametlles a la possessió de Santa Cirga, a Manacor; i de collidora d'olives a la finca de Morell, al terme d'Artà.

Després de passar un temps molt breu a un convent que les monges Escolàpies mantenen al barri barceloní de Sarrià, es posa a treballar com a serventa a cal notari Cabot, que viu i té el despatx al carrer dels Oms de Ciutat.

Sa mare, la padrina d'en Cil, madò Jerònia, que adesiara s'acosta a Palma, s'hi exerceix com a dida dels infants de la senyora Isabel Trujillo, qui viu al final del passeig del Born. Cosa que comporta que la mare d’en Cil esdevengui allò que se’n diu germana de llet de José Mª Trujillo.

Tot i que durant la seva vida vol mantenir molt bones relacions personals amb les antigues amigues de la congregació, tant les de Son Espanyolet de Ciutat com les de la vila de Sóller, no deixa mai d’assaborir el gust amarg que li provoca el record d’una comunitat religiosa que fa del tot paleses, fins i tot escenificant-les visiblement, les profundes diferències socials entre “las madres", que són les més riques, i “las hermanas", les més pobres...

Entre el Born i el carrer dels Oms, discorre el passeig de la Rambla, on té una gran mansió la família Feliu Quadreny, lloc d’estada i de treball del pare d’en Cil, qui n’és criat, servent i xòfer.

Sabem que d'aquell matrimoni, ben catòlic, neixen tres fills i una filla. I que la família es va ampliant, primer, amb l'arribada de tres nores, un gendre, set nétes i un nét; més endavant amb besnétes i besnéts...

Sabem, també, que a terres africanes també illenques, Guinea Equatorial, algun altre parent pròxim d'aquest guineà arrelat a Mallorca continua desplegant-ne la vida, malgrat perllongats i mantenguts silencis - d'una banda i l'altra de l'oceà - durant dècades.

Ambdues persones, n'Afram i n’Eva Marilén, escriptores d'afecció vocacional, hem romàs delitoses de deixar ben marcada per escrit tota quanta observació i record ens han vengut al cap, i tota quanta impressió se'n deriva.

De bon principi, ens demanam: Quan deu començar la vida pública d'aquest home que anomenam en Cil? A quin moment exacte de la seva vida duu a terme la seva primera actuació pública?

No ens resulta gaire fàcil respondre-hi amb certesa total.

De fet, nosaltres dos arribam a constatar que en Cil actua de cara al públic per primera vegada a l'edat d'11 anys. El 19 de març de 1956. A l'església de l'Anunciació - l'Hospital de la Sang, de Palma - en Cil inicia una llarga sèrie d'intervencions orals públiques que duu a terme durant molts d'anys seguits.

Puja a la trona d’aquella església per exercitar-se com a predicador precoç. És el Dia del Seminari. En temps venidors, torna a pujar dalt d'altres trones variades a fer-hi sermons semblants, un cop a l'any i a esglésies mallorquines diverses.

Però, és aquesta, en realitat, la primera vegada que en Cil actua de cara al públic? Certament pot ser-ho. És a la dècada dels anys 50.

Si és que no es considera un acte públic veritable el fet d'haver-se exercit, fins i tot abans, com a escolanet, servint la missa que se celebra cada matí a ca les monges “negres”, a la capelleta de Can Domenge, al barri palmesà del Camp Rodó.

És una tasca que fa cada dia, després d'haver-se après ben de memòria totes i cadascuna de les respostes en llatí. L'ha començada, aquesta tasca, molt abans de fer-hi la primera comunió, a l'edat primerenca dels 6 anys.

També es pot considerar aquella prèdica feta a l'església de la Sang de Ciutat com la primera actuació pública d’en Cil, si és que hom passa per damunt la recitació pública d'un poema, damunt l'escenari de la Sala Augusta de Ciutat.

S'aprèn ben de memòria, i recita de cap, una llarga i extensa poesia, sota el guiatge de na "Petica", una de les filles de Rafael Feliu i Blanes, l'inici de la qual recorda tota la vida:

"Angelitos bajados del cielo que halláis techo en las santas infancias, oid los acentos de un pecho que os ama…"

Fa el recitat d’aquell poema llarguíssim al mateix escenari on son pare, n'Andrés, hi puja diverses vegades a representar el paper de servent, dins l'obra teatral de José Mª Pemán, ‘El Divino Impaciente’.

Sigui com sigui, a aquella primera intervenció pública des de la trona de l'església de la Sang, en segueixen una dotzena més, davant d'un públic divers durant tot el temps - tretze anys seguits - que cursa els estudis eclesiàstics al Seminari Diocesà de Mallorca.

A vegades participa a representacions teatrals senzilles, d'altres a recitals de cançons, o a intervencions pianístiques, o a cants corals. Dins i fora del recinte estudiantil i davant públics força diversos.

Tot i amb això, tant n’Afram com n’Eva Marilén arribam a la conclusió que les primeres actuacions públiques pròpiament dites d'aquest personatge, les que li brollen espontàniament i li surten més de dedins, se situen cap enllà les acaballes de la seva carrera eclesiàstica, a la dècada dels anys 60.

És el temps en què en Cil i altres companys d'estudis s'embarquen en la tasca de realitzar allò que se'n diuen Colònies d'Estiu. Organitzades per Càritas Diocesana, van destinades a procurar uns dies de vacances als infants més pobres de Mallorca, ocupant instal·lacions militars com les d'Alcanada, dins el terme municipal d'Alcúdia.

O quan pren part en la realització d'allò que s'anomenen Missions Infantils; una activitat pastoral que procura als infants de la Part Forana de Mallorca dies d'esbargiment alhora que de reflexió i pregària.

O quan acudeix com a ‘pàter’ a algun d'aquells campaments de l'OJE - l'organització juvenil espanyola de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS - que s'organitzen a les instal·lacions alcudienques de La Victòria.

O quan ajuda el Pare Enric Ventura, jesuïta, durant les vacances que aquest organitza cada any al santuari de Lluc per als infants que freqüenten el Patronat Obrer de Sant Josep.

O quan es posa a fer classes de religió a l'Escola Verge de Lluc, de formació professional, a l'edifici de la Casa del Poble, fet construir per Joan March Ordinas, en Verga, a Ciutat.

O quan fa d'assistent al rector de la parròquia de Palmanova, mossèn Bru Morey, ajudant-lo a celebrar allò que es denominen misses 'pentecostals', pel fet que s'hi celebren barrejant-hi a mitges, el castellà, el francès, l'anglès i el català.

El fet és que en Cil inicia molt prematurament el seu contacte directe amb amplis sectors de l'opinió pública illenca. Vinculant-se de bon principi a alguna de les institucions eclesiàstiques locals i dins àmbits estrictament religiosos.

Però ni n’Afram ni n’Eva Marilén no ens acontentam a saber-ne els inicis solament.

Volem emprendre la tasca de recórrer mig món, cadascú pel seu compte i risc, a la recerca d'altres sensacions fortes, més apassionants, i d'experiències humanes que ens resulten inexplicables sense percebre’n més de prop el marc i l’entorn on es mou en Cil durant anys seguits.

Uns temps en què ni les càmeres de televisió ni les pàgines web d'internet no han arribat encara als indrets més recòndits d'Àfrica o d'Amèrica Llatina. Ni tampoc a l’illa de Mallorca.

A partir de la dècada dels anys 70, la vida pública d’en Cil es fa molt més densa i intensa.

La nostra coneixença directa d'aquells bocins de món, que romanen durant segles tan allunyats de la ment i del cor de la majoria de la gent que viu a l'illa de Mallorca, seguint les passes d’en Cil, ens permet d'establir lligams entre dites i fetes estretament relacionades amb la vida d'aquest personatge.

Un home que, amb el pas del temps, esdevé home públic, fins i tot en certs ambients considerat atípic.

I així ho feim tots dos.

Al cap i a la fi, tant n’Afram com n’Eva Marilén som testimonis fefaents de la lluita incessant d'en Cil durant una quarantena d'anys seguits, a favor de pobles i de cultures, a favor dels elements més febles de la societat, a favor dels més desvalguts, tant a l'illa de Mallorca com a altres indrets del planeta Terra.

Vet ací, doncs, això que hem arreplegat, i que pots tenir a les teves mans, persona amiga.

Endinsa-t'hi, si et plau i et lleu, hores d’ara. Te'n pots aprofitar, si més no, malgrat sia solament una estoneta, malgrat sia solament una miqueta.

A cops de mall per Àfrica (02): evidències i vivències

Pam a pam el mall colpeja ferros, anant-los emmotllant a imatges i figures que ronden dins el cap d'aquell qui el maneja davant de la fornal.

Pam a pam, creixent van les persones, les plantes i les bèsties, els peixos i les aus.

Pam a pam s’aixeca l’edifici on viuen les famílies urbanes i rurals. Es fan les carreteres, camins i viaranys. Es van conreant terres, llaurant-les solc a solc. S'hi tiren a la mar les xarxes des del bou.

Pam a pam s’enduen del mercat queviures cap a casa. S’avancen amb els cotxes, avions o belles naus. Transporten damunt vies els trens ben carregats. Viatgen a tota hora veloços autocars. Retornen cap a l’illa ocells, peixos i aus.

Pam a pam s’han fet milers de marges, grans torres de vigia, muralles reforçades, casernes militars. S’han anat teixint brodats, elaborant senalles, fent corda artesanal.

Pam a pam s’han escampat les notes de cants i de bells sons. S’han anat contant rondalles i dites i més gloses. S’han anat cantant tonades, dansant bells i vells balls.

Pam a pam es va escrivint la història d’un poble que ha estat gran. En queden les empremtes damunt cada portal. Malgrat ben pocs les mirin, i es girin de costat pensant que això són dèries de sers mig ofuscats.

Pam a pam es va aixecant Europa, la nova i bella Europa, l’Europa de la pau. No hi basta la gent que un dia hi va nàixer, va viure-hi i hi va créixer, tancada en pany i clau. Hi arriben les gents d’altres contrades que hi porten alenades, ben fresques, més que mai.

Pam a pam s'escriuen eixes ratlles, un dia rere un altre, idees aportant.

Pam a pam s’aixeca una Mallorca més neta i protegida, més culta i decidida, més justa i més capaç.

Pam a pam creixent va a tot arreu allò que naix per créixer, tant si és blat com si és xeixa, tant si és bo o perniciós.

Pam a pam s'acosta el dia del nàixer a l'hora de la mort.

Pam a pam, així, desapareixen del mapa de la història tantes realitats que, segles molt enrere, posaren les arrels.

En bé d’una Mallorca amb més pes dins Europa, com illa i poble gran;
En bé d’aquesta llengua parlada fa molts segles, escrita amb moltes regles, cantada en molts redols;
En bé d’aquesta terra que sura ben aïllada, formant un territori capaç i acollidor;
En bé d’una gent sana que, en reclamar justícia, no cerca l’avarícia, sols exercir els seus drets;
En bé del nostre poble, amb ímpetu assenyat, s'hi expressa el fons desig de veure’l sobirà.

Pam a pam, tracta de feines i de festes, de terres i de mars, de boscos i les aigües, aliments, vestits, cançons, rondalles, gloses, xeremies, oficis, territoris, esglésies, serveis públics, edificis, escoles, parets seques o marjades.

Parla també de llengua i de costums alhora.Tot un conjunt molt ben garbellat a l'illa de Mallorca, que se'n va en orris quan arriba precisament el segle de les guerres, el de la destrucció que escampa l'omnipresent domini de la "pela" - que fou "peça" petita, llavors passà a ser dòlar i esdevengué bitllet-moneda d'euro mal comptat -.

Se'n va en orris, quan arriba, en definitiva, el segle XX i tots els maldecaps que provoca el capital, que es mostra tan ferotge en nàixer com globalitzant tot d'una que es fa gran.

Pam a pam s'aixeca una Mallorca, al gust de constructors i immobiliàries, d'empreses promotores i financeres, al marge d'unes lleis que protegeixin el futur perdurable durant segles d'un entorn altre temps immillorable.

Enfront de tot això, també es mantenen vives certes dèries.

Com la d'utòpiques visions d'una Mallorca lliure i sobirana.
O la d'una illa del tot ben protegida.
O d'unes terres per sempre ben tractades.
O d'una llengua pertot arreu emprada.
O d'uns paratges atapeïts de natura.
O d'unes aigües del tot ben depurades…

La paraula, eina tan mal emprada en context de democràcies malparides, també pot resultar eficaç, si cala endins i aconsegueix tocar de prop el viu profund de la persona humana: si arriba al moll mateix dels ossos més interns.

Com ja ho va fer una altra vegada l’eterna i perdurable, la humanitzada fa vint-i-un segles a l’altra riba de la Mar Mediterrània, a terres palestines…

Poesia, novel·la, assaig, glosats, escrits, articles, cançons, discursos, converses, sermons, obres de teatre, diaris, revistes, llibres, quaderns, biblioteques, cinemes, llibreries, quioscs, ordinadors, discs compactes, pàgines web… contenen incommensurables tones de paraula - escrita, parlada, cantada o emmudida - portadora dels més increïbles i sorprenents missatges. Tan nombrosos com diversos.

Pam a pam pretén esdevenir una de tantes contribucions gratuïtes al cultiu de la paraula escrita en català.

També arreplega un bon recull, incomplet per cert, d'alguns dels escrits que l'autor ha redactat - publicats o no publicats en algun mitjà local -, sobretot durant els darrers anys dedicats al desplegament d’una feina socio-política intensa.

Primer, com a dirigent veïnal al Camp Rodó, una de les barriades perifèriques de la ciutat de Palma. Llavors, com a regidor a l'Ajuntament. Més endavant, com a conseller del Govern de Mallorca. Finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears.

Pam a pam, amb persistent constància, l'autor ha pretès anar aixecant, dia rere dia, aquesta espècie d'arbre - ideològico-pràctic -, arrelat en les més diverses situacions reals de la vida ciutadana, que, a hores d'ara, pot mostrar-ne el brancatge esponerós, fet paraula impresa i publicada.

Pam a pam s'han escrit cartes adreçades als mitjans, perquè fossin ben obertes i a l'abast d'interessats. Sobre temes molt diversos, en diverses ocasions, s'han fet públics alguns textos, mentre d'altres han romàs al calaix de qui els creava per no haver trobat el lloc adient on fer-los públics i des d'on assabentar a tothom qui en volgués saber i tenir-hi alguna dada.

Així i tot, són ben nombroses les mostres epistolars que han estat adreçades a alguna autoritat, a companys i amics de feina, a gent jove i a gent gran. A qui viu aquí, a Mallorca. També a qui esdevé immigrant, periodistes i monarques, presidents i militars, ministres i delegades, gent en pena capital, terroristes, diputats, i un etcètera molt llarg.

Amb paraules molt planeres i en llenguatge col·loquial, emprant formes sovint dolces o més aspres que la sal, a vegades surten curtes, altres pics amb tall més llarg.

Sempre cerquen, a tota hora, escometre com el mall, insistint amb persistència, suggerint només quan cal.

Qui ha escrit aquestes retxes ha volgut dir certes coses a qui les hi ha adreçat, o a la gent que ha tengut dèries d'anar pegant ullades a les planes que les han publicat.

Una altra cosa n'és l'efecte que s’hi arribi a causar.

Vet ací, lector, lectora, una mostra ben modesta al teu davant.

Guinea i Mallorca (01): Andrés Buele Siesa

Dos anys i mig després de la mort d'Andrés Buele Siesa, el mes de març de 2002, es fa pública - al diari Última Hora de Ciutat (Mallorca) - una notícia que colpeja fortament els ànims d’aquesta família mallorquina, tan ben empeltada de saba guineana.

El reconegut professional del periodisme, Pedro Prieto, com a enviat especial al poblat de Sampaka, a Guinea Equatorial, revela que, allà mateix, ha tengut l’oportunitat de topar-se directament amb familiars i parents pròxims d’Andrés Buele Siesa.

El periodista s’ha encaminat cap a aquell país africà, seguint les poques indicacions que li ha pogut adreçar qui només sap que n’Andrés és fill de Buelé i de Siesà; que neix a Basilé Bubi el 14 de desembre de 1911, a un poblat anomenat Sampaka (antiga Zaragoza); que viu molt a prop de la ciutat de Malabo (antiga Santa Isabel) capital de l’illa de Bioko (antiga Fernando Poo); i que, de ben jovenet, deixa la casa dels missioners i s’instal·la definitivament a Mallorca, on roman fins a l’hora de morir.

També ha pogut recaptar aquest periodista algunes altres dades que fa arribar un guineà resident a Mallorca, el qual l’encamina cap als mateixos indrets, amb la finalitat de trobar-hi el màxim d'informació possible.

Amb l’ajuda d’un amic que treballa a Telefònica, i d’un taxista guineà que li fa de guia i xòfer, Pedro Prieto s’encamina cap al poblat de Sampaka.

Just a l’entrada, hi troba una dona bastant major d'edat, de més de vuitanta anys. S'anomena Mama Remedios i està, amb el seu fill Remigio, davant la porta de la seva modesta caseta de fusta. Tots dos elaboren oli de palmera, en una enorme gerra de fang que mantenen col·locada damunt d’un gran fogó de ferro, on cremen mitja dotzena de troncs ben encesos.

En haver mirat i remirat les fotografies que en Pedro Prieto li mostra, aquella velleta li fa veure que no en té ni idea, de la foto, ni del personatge. Lamenta moltíssim no poder ajudar-lo.

Acompanyat pel seu fill Remigio, el periodista mallorquí s’acosta llavors cap a la casa on viu una altra velleta més major, anomenada Mama Constancia, qui es troba acompanyada per la seva filla, néta, besnéta i rebesnéta. Li confessa que té 94 anys.

Tot d’una que veu aquella foto,es posa a exclamar que ella mateixa, de ben petita, ha conegut aquella persona que s’anomena Andrés. Que sap que els seus pares l’han lliurat als missioners; que posteriorment se n’ha anat cap a Espanya; i que és germà de Mama Remedios, la mare de Remigio!

La sorpresa i l’admiració envaeix tot el poblat. Després de tantíssimes dècades, tenen l’oportunitat de rebre noves d’un membre de la família, del qual no n’han sabut res durant més de setanta anys.

Tothom té molt d’interès a saber si aquell parent seu, que ha viscut a Mallorca, hi té i manté familiars vivents.

El periodista mallorquí els explicà que sí:

- “A veure si ens vénen a veure qualque dia, idò. Ens agradaria ben molt conèixer-los” – li amolla Remigio.

Una tan sorprenent com aquesta es produeix el mes de març de l’any 2002.

En dues pàgines senceres, el diari Última Hora dedica tota la secció “El Discreto Encanto de la Vida” d'un diumenge del mes de març. S’hi reprodueixen algunes fotografies que el mateix periodista ha fet al poblat de Sampaka i a la gent amb què ha tengut l’oportunitat de conversar.

Si és gran la sorpresa produïda a aquell petit poblat de Sampaka, a Guinea Equatorial, molt més gran encara esdevé la que es provoca a l’interior de la família Buele, la que sempre ha residit a l’illa de Mallorca.

Ningú no se’n pot avenir...Tothom hi veu grans semblances... Tot d’una es pren la decisió d’anar-ho a veure... S’inicien els contactes epistolars, amb la família guineana i amb l’Ambaixada espanyola a Malabo, al front de la qual roman el mallorquí Josep Riera, un inquer adscrit al cos diplomàtic de l’Estat espanyol.

El mes d’abril següent, el mateix periodista Pedro Prieto coincideix amb en Cil al programa televisiu Metro 7. S’hi passen unes imatges filmades al poblat de Sampaka. S’hi poden sentir també les paraules que hi pronuncien les dues velletes guineanes...

És precisament a aquell programa televisiu on s'anuncia per primera vegada que, per al mes de gener de l'any 2003, la família Buele té previst desplaçar-se a Guinea per conèixer personalment aquests membres de la família, dels quals no han tengut cap nova fins aleshores.

També és en aquell programa on es fa públic que s’han iniciat les gestions per veure d’encetar i llançar un projecte de construcció d’una Unitat Escolar a Malabo, en col·laboració amb mestres i professionals del país.

La preparació d’aquest viatge es intensament i de manera perllongada.
En un principi, són molts els membres de la família que s'hi apunten. Poc a poc, emperò, es veu que no resulta tan fàcil arribar a constituir un grup tan nombrós: situacions personals, laborals, professionals, familiars, ocupacionals i de tot tipus, redueixen fins a cinc el nombre de persones viatgeres.

Cal sol·licitar, gestionar, tramitar i administrar tot quant faci referència a les vacunacions internacionals que es requereixen per viatjar a un país tropical. Cosa que duu no pocs entrebancs.

A diferència d’altres temps, i d’altres indrets d’Europa, a Mallorca s’ha d’acudir a centres diversos per a cadascuna d'aquestes cinc vacunes: febre groga, diftèria, tètanus, tifoide i malària.

Les dosis d'aquestes vacunes han de ser adquirides i comprades per la persona usuària, a alguna farmàcia o a la mateixa Conselleria de Salut. A més a més, s’han de pagar unes tarifes públiques a l’administració perifèrica de l’Estat.

També és convenient cercar l’agència de viatges que ofereixi més bon servei i a més bon preu. Se'n miren unes quantes i s'opta per “Nueva Europa”, perquè combina amb Spanair tots els vols aeris necessaris – Palma/Madrid/Malabo/Bata i retorn -, totes les estades hoteleres – a l’illa i al continent -, i tota la tramitació dels visats davant del Consolat o Ambaixada de Guinea Equatorial.

S’hi posen amb temps: comencen a l’estiu de 2002, per tal de viatjar el mes de gener de 2003! Creuen tenir la garantia que les coses poden sortir bé.

Així s’hi afanyen na Bel – la dona de’n Cil -, na Teresa – una amiga de la família -, na Sílvia i na Raquel – dues germanes, nebodes d’en Cil -, i el mateix Cil. Es tracta de cinc persones que es proposen realitzar el primer viatge de la família Buele a Guinea Equatorial.

Un viatge que, malgrat l’esperit aventurer i viatger d’en Cil, mai no ha estat al centre preferent de les seves atencions. Mai no l’ha entusiasmat gaire la idea de viatjar a Guinea. Ha recorregut mig món, al llarg de la seva vida, però, fins aleshores, no s’ha plantejat mai visitar Guinea.

A qualcú, que li demana sobre els motius pels quals no ha viatjat mai a Guinea Equatorial, sent així que ha recorregut molts països d'Europa, Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina, es limita a dir-hi:

- “Mai no m'ha fet cap gràcia viatjar, com a fill d’un “bubi”, a un país governat per “fangs””.

I és que en Cil recorda molt bé, i la té ben present dins la memòria, la crua i dura experiència viscuda i patida al Burundi, a la dècada dels anys 70. Presencia directament, fort i no et moguis, que l’ètnia minoritària dels “batutsi” governants s'afanyat a exterminar en pocs dies tota l’ètnia majoritària dels “bahutu” governats, de molt mala manera.

Per a en Cil, els "fang" de Guinea, Macías Nguema o el seu nebot Teodoro Obiang, no deuen diferir gaire dels generals "tutsi" de Burundi, Micombero o Bagaza: militars ensinistrats a Europa amb aires d’africans dictatorials.

dimecres, 28 de setembre de 2011

A cops de mall per Àfrica (01)

Això que començ a publicar avui pretén recollir algunes de les experiències, viscudes i reviscudes per mi, mallorquí d’arrels africanes.

En una primera part, partesc d'una referència a Guinea Equatorial, on neix mumpare, i d’algunes relacions d’aquella antiga colònia espanyola amb certs ambients de la Mallorca de la dècada dels anys 20, abans de la segona república espanyola - quan mumpare, "el negret de Can Matons", arriba per primera vegada a Mallorca -.

Pegant un gran bot en el temps, m'endins en les dècades dels anys 50 i 60, quan m'estic preparant per fer-me capellà i anar-me’n a treballar com a missioner a terres africanes, a principis de la dècada dels anys 70.

A cops de mall pel Burundi

El gruix d'aquest apartat se centra en els quatre anys que treball com a missioner a un dels països més petits de la regió centrafricana dels Grans Llacs: Burundi, situat a la riba sud-oriental del llac Tanganika.
Les missions catòliques de Gitongo, Muyaga o Nyabiraba, com també el centre d’estudis de la llengua kirundi, a Muyange, són a l’ull de la narració que vaig desplegant, mentre el país viu un dels moments més sagnants i cruels de la seva història: les matances humanes que produeix el genocidi de l’any 1972 entre tutsi i hutu.

A cops de mall per Kènia i Tanzània

Al·ludesc succintament a la visita efectuada a aquests dos països africans, a la dècada dels anys 70, incloent-hi la pujada al cim mític del Kilimanjaro i el recorregut per parcs i reserves d’animals salvatges, com Serengeti, Ngorongoro o Manyara Lake.

A cops de mall pel Sàhara
En una tercera part arreplec les experiències mantengudes amb gent resident a dues antigues colònies africanes espanyoles, Sàhara i Marroc.

Aterr nombroses vegades a Algèria, on visit campaments sahrauïns de centenars de milers de persones refugiades que viuen a la zona desèrtica de Tindouf. Vaig a veure-hi de prop la situació crítica i delicada que travessa el poble sahrauí.

Membre de l'intergrup parlamentari "Pau i Llibertat al Sàhara", vull contribuir activament a acostar aquella situació a altres seus parlamentàries que tracten l'assumpte a diversos nivells: els parlaments europeu, balear, navarrès, andalús, etc. esdevenen lloc de trobada de diputades i diputats amb ganes de donar una mà amiga al poble sahrauí; com també a mitjans de comunicació o en conferències fetes a l'illa de Formentera.
L'any 2002 gir la darrera visita als campaments de refugiats sahrauïns, adonant-me dels grans canvis que s'hi han produït - més negativament que positivament - en un indret on la gent més jove, sobretot, ja comença a estar-ne farta d'haver-hi de continuar vivint d'aquella manera tan nefasta.
L'entrevista mantenguda amb el mateix president de la República Àrab Sahrauïna Democràtica, Mohamed Abdel Aziz, comporta una gran càrrega emotiva de solidaritat manifesta amb el projecte polític propugnat pel Front Polisario.

A cops de mall pel Marroc
Faig referència directa a aquest país nord-africà, d’on no poca gent arriba a Mallorca, sobretot aquests darrers anys, i que massa sovint topa amb serioses i insalvables dificultats a l’hora d’adaptar-s’hi.
Abans de posar-hi els peus - hom diu que troba dificultats serioses qualsevol persona que s'hagi manifestat favorable a l'autodeterminació lliure del poble sahrauí -, no deix de girar-hi la ullada, quan se'm presenta l'oportunitat de fer-ho.
És el cas que comporta una llarga i penosa gran defensa d'un jove marroquí, anònim, que va morir tot sol, en un camp abandonat de Mallorca…

A cops de mall per Guinea Equatorial

Torn a fer referència explícita a la Guinea Equatorial que no puc arribar a visitar mai, en haver-se'm denegat el visat d’entrada, des de l’ambaixada equatoguineana a Madrid.
Malgrat l’objectiu de la meva visita no és cap altre que visitar la velleta, de la qual he rebut notícies sobtadament i inesperada, i que, segons sembla, és germana de mumpare.

A cops de mall per Àfrica a Mallorca
Acab amb una referència explícita a “Música camítica”, homenatge musical que vol retre al continent africà una de les entitats mallorquines més actives i dinàmiques, la Fundació ACA, presidida pel musicòleg pobler Antoni Caimari i Alomar, qui la manté oberta a les cases de Son Bielí, a la vila mallorquina de Búger.

Amb tot aquest bagatge acaramullat, intent oferir a qui vulgui llegir-ho algunes de les impressions personals més intenses i rotundes que m'ha provocat l’Àfrica que he conegut directament al llarg de la meva vida.

Servint-me, entre d’altres personatges, de dos germans bessons, periodistes, que van narrant fets i descrivint-ne situacions, no és fins al final que se n’arriba a descobrir la identitat real…

En poques paraules, A COPS DE MALL PER ÀFRICA, vol dir molt, pentura vol dir massa.

D’una banda, convida a fer un recorregut per l’Àfrica continental que he tengut l’oportunitat de conèixer directament; i de l’altra, reflecteix la idea d’insistir - per pa i per sal, a cops de mall insistent i persistent fins a esdevenir molest - en la situació real de pobresa i misèria que pateix la majoria de la gent que habita un continent tan immens com Àfrica.

Acab amb una breu nota explicativa final, sobre la identitat real dels dos periodistes que han anat narrant els fets i les circumstàncies. Mentre vull col·locar en ordre alfabètic el llistat amb nom i llinatges de les persones a què he fet al·lusió directament al llarg de l’escrit.

Salutació... benvenguda...

Ara que estic jubilat, m'entren ganes de dir coses, d'escampar-les a tots vuit vents del món i de la bolla...

Sobre assumptes tan diversos:
  • els tretze anys seguits d'estudis eclesiàstics...
  • els tretze anys seguits cooperant a Àfrica, Amèrica Llatina i Mallorca...
  • els tretze anys seguits de funcionari públic...
  • els vuit anys seguits de polític institucional...
  • els deu anys d'entrega a l'activisme social...
Tot plegat em porta a voler deixar constància escrita d'allò que hores d'ara m'acut al cap i m'omple el cor.

Amb el desig de compartir-ho amb qui ho desitgi... i amb molt d'agraïment a qui s'hi atansi...