dimecres, 12 d’octubre de 2011

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (01): jocs i festes populars

Si alguna cosa podem constatar amb certesa total, tant n’Eva Marilén com n’Afram, no és cap altra que la de comprovar que la ciutat de Palma, a finals de la dècada dels anys 20, és com és. Molt allunyada d’allò que arriba a ser 8 dècades després.

Tot i amb això, Ciutat manté certs aspectes d’interès que esbrinam de mica en mica, a mida que ens endinsam en la lectura apassionada de les pàgines editades en època tan llunyana.

Algunes d’aquestes fites ciutadanes amb què ens topam ens deixen del tot bocabadats. A vegades, per les semblances que sorprenentment hi destriam. Més sovint, emperò, a causa de les diferències notables que hi detectam, a molts àmbits de la vida ciutadana d’aleshores.

Pel que fa a les festes populars que s’hi celebren cada any, constatam que hi són molt vives i ben participades pel conjunt de la ciutadania. Els Carnavals o la festa de l’Estendard n’esdevenen típiques.

Els carnavals sempre duen i comporten festa grossa a la Palma dels anys 20. A banda dels balls de disfresses que s'acostumen a fer a indrets nombrosos de Ciutat, tothom para molt d'esment a l'hora de fer sa Rua, adornant vistosament els automòbils que hi desfilen o treballant la imaginació en la construcció de carrosses o enginyant-se-les de mil i una maneres a l'hora d'encertar en els vestits que es volen fer lluir.

Mentre n’Eva Marilén i n’Afram ens endinsam en allò que és la ciutat de Palma, cap a la fi de la dècada dels anys 20, ens adonam, entre d’altres assumptes, que la celebració de la festa de l’Estendard d'aquesta època, sol passar sense pena ni glòria, com conten les cròniques. A no ser quan va revestida de la importància d’algun altre acte transcendental, com pot ser la declaració d’algun fill il·lustre o la inauguració d’algun monument.

L’any 1926, es publica al diari La Almudaina que la Festa de la Conquesta resulta molt deficient. A l’Ajuntament no s’ha organitzat l’acte de declaració com a fill il·lustre de l’insigne artista mallorquí, Bartomeu Maura i Montaner.

Tampoc no s’ha pogut inaugurar el monument al rei en Jaume, cosa que s’està gestionant des de fa anys i que, per un motiu o un altre, no s’arriba mai a realitzar.

Algunes d’aquestes iniciatives municipals, emperò, no torben gaire a completar-se i fer-se efectives.

És a l’any 1927 quan s’inauguren a Palma tota una sèrie de monuments: l’escultura d’en Maura, feta per Mariano Benlliure; l’escalinata davant la seu catedral de Mallorca; la nova escala d’honor de les cases consistorials; fins i tot, el mateix monument al Conqueridor hi fa una gran passa endavant.

Pocs dies abans de la celebració de la festa patronal de Sant Sebastià, corre el rumor que ja ha arribat a Palma, a bord del vapor "Mallorca", l'estàtua eqüestre del rei en Jaume, fosa en bronze i treballada a Catalunya per l'escultor notable Enric Clarassó.

Efectivament, se n’arriba a fer la inauguració oficial el 20 de gener de 1927, a les dotze i mitja del migdia. L’estàtua eqüestre del rei en Jaume és col·locada damunt del pedestal situat fa temps a l’anomenada plaça d’Eusebi Estada.

L’Ajuntament, a través del president de la comissió especial i regidor jurat Sr. Benigne Palos, i del mateix batle de la ciutat, Sr. Guillem Dezcallar i Montis, Marquès del Palmer, convida tota la ciutadania a comparèixer a aquell acte d’inauguració, per retre un homenatge calorós al conqueridor de Mallorca.

Quant a activitats lúdico-esportives, n'Eva Marilén i n'Afram veim que se n’hi assenyalen ben diverses mostres, com són les corregudes - de braus, de cavalls, de cans llebrers, de bicicletes -, o els torneigs de boxa i els campionats de futbol.

El 21 de juliol de 1929 s’inaugura a Ciutat la nova Plaça de Toros. Hi acudeix una gentada. Com no s’ha vist mai fins aleshores, la fila d'automòbils s’estén des de l’estació del ferrocarril fins al mateix coliseu. La presència d’automòbils és tan nombrosa, que s’han de prendre mesures per organitzar la circulació automobilística, degut a l'aglomeració de vehicles. Es diu que se n'hi supera el miler.

La funció taurina comença a les cinc i quart, amb 8 braus que toregen els asos Márquez, Villalta i Félix Rodríguez.

A la primavera següent, el mes de maig de 1930, s’anuncia una correguda de bous espectacular a la nova Plaça de Toros de Palma, al Coliseu Balear.

No es recorda cap altre cas d’entusiasme taurí, ni a Palma ni a la resta de l’illa de Mallorca, com el que aixeca aquella correguda ‘goyesca’ programada per al dia 1 de juny. Es presenta com una manifestació sumptuosa d’art d’època. Unes corregudes on s’utilitza tot el material, corregit i augmentat, que s'empra a d'altres corregudes 'goyesques', com les celebrades a Barcelona, amb motiu de la inauguració de l’Exposició Internacional. O com les celebrades a Mèxic, admirades per més de vint-i-sis mil persones que les presencien.

La Plaça de Toros de Palma roman adornada, en aquesta ocasió, amb tapisos magnífics i valuosos de la Reial Fàbrica de Madrid, moltíssimes de flors i penjarolls, i un grandiós quadre de Goya pintat pel famós pintor Zuloaga.

Abans de les corregudes, una cavalcada fastuosa fa el seu recorregut, amb calesses ocupades per les reines de la bellesa que representen cadascun dels districtes.

La part taurina és definida com una mostra d’encert i de grandesa, difícilment superable, amb el millor cartell de 8 braus de la ramaderia de Gabriel González.

S'hi presenta el rejoneador portuguès més famós de l'època, Antonio Luis López, qui fica les banderilles als dos primers toros, muntant quatre esvelts cavalls de la seva propietat, i vestit ricament a la Federica, segons usos i costums de Portugal. Els espases són Antonio Posada, Joaquín Rodríguez (Cagancho) i Manolo Bienvenida...

Guinea i Mallorca (03): d'altres personatges de renom a Palma

Capellans, bisbes, cardenals i papes

De bracet de la monarquia i l’estament militar, a finals de la dècada dels anys 20 a Mallorca, s’acostuma a veure-hi també l’estament eclesiàstic.

Per això, n'Eva Marilén i n’Afram ens fixam en alguns d’aquells personatges eclesiàstics que, d’una manera o una altra, mantenen posteriorment una certa relació, directa o indirecta, amb la vida i obres d’en Cil.

Mossèn Arnau Seguí i Ramis

La premsa local de Palma es fa ressò - al diari La Almudaina - de l'acollida que dispensa el poble de Maria de la Salut a l'ecònom nou, mossèn Arnau Seguí, qui s'ha d'encarregar de regir la parròquia d'aquest poble situat al cor mateix del pla de la Mallorca més profunda.

La fotografia de Mascaró que s'hi reprodueix, el col·loca al centre d'un grapat de persones - autoritats civils i religioses - situades davant la Camiona que serveix de vehicle de transport i comunicació fora poble.

N’Eva Marilén i n’Afram sabem que, anys més tard, en Cil tracta molt intensament i directa aquest mossèn, que arriba a exercir-se com a vicari coadjutor de la parròquia de la Santíssima Trinitat, de Palma.

Entre d'altres encàrrecs parroquials a Ciutat, mossèn Seguí s'ocupa cada any d'organitzar la celebració de la festa del Patró dels automobilistes, Sant Cristòfol. Una festa que es fa dia 10 de juliol a l'esglesieta de Santa Fe, al barri de sa Calatrava, on el dia abans s'hi canten vespres i completes i el dia del sant Patró s'hi celebra una missa molt solemne.

Un cop acabada la celebració eucarística, mossèn Seguí s'hi passa tota la jornada beneint cotxes i tota casta de vehicles motoritzats que s'hi presenten, en passar per davant la porta de l’església, deixant una almoina en mans dels escolanets que l’ajuden.

En Cil no oblida mai el text ni la música de l’himne d’aquesta festa, que s’ha après de menut ben de memòria: “Ya que sois de virtudes portento, desde el cielo que es vuestra mansión, acorrednos en todo momento San Cristóbal del sport fiel patrón”.

El pare Joan Perelló, bisbe de la diòcesi de Vic

El mes de gener de l’any 1927, es confirma i fa públic als mitjans de comunicació local de Mallorca que un sacerdot mallorquí, el pare Joan Perelló i Pou, ha estat nomenat bisbe de la diòcesi de Vic.

El pare Perelló neix a la vila mallorquina de Santa Maria del Camí el 30 d’abril de 1870. Pertany a la Congregació dels Sagrats Cors, la mateixa que regenta l’església de Sant Gaietà, el monestir de la Real o el santuari de Lluc.

El pare d’en Cil, n’Andrés, amb el pas del temps manté relacions molt estretes amb els Pares Missioners dels Sagrats Cors, tant al monestir de la Real, on acudeix a missa cada diumenge, com a l’església de Sant Gaietà on contrau matrimoni eclesiàstic amb la seva dona i mare d'en Cil, Mª del Carme.


Mort sobtada del bisbe de Mallorca, Mons. Gabriel Llompart i Jaume

El mes de desembre de l’any 1928, una trista i inesperada notícia deixa corpresa tota la societat mallorquina, molt particularment l’estament eclesiàstic.

De forma sobtada, mor el bisbe de la diòcesi, Mons. Gabriel Llompart i Jaume, qui ha pres possessió com a bisbe de Mallorca el 27 d’agost de 1925.

El bisbe Llompart neix a Inca l’any 1862. Un cop ingressat al Seminari, és ordenat prevere pel bisbe Cervera l’any 1886, i s’hi exerceix com a professor fins a l’any 1902.

Elegit canonge penitenciari de la Seu d’Oriola, posteriorment canonge de la Seu Catedral de Mallorca, finalment és consagrat bisbe de Tenerife l’any 1918.

Declarat fill il·lustre de Mallorca el 31 de desembre de 1919, aquell mateix any és nomenat senador per la província de Sevilla.

L’any 1922 pren possessió de la diòcesi de Girona, d’on esdevé bisbe fins a l’any 1925, en què ocupa la seu episcopal mallorquina.

A la mort del bisbe Llompart, la diòcesi de Mallorca roman amb seu vacant durant més d’un any.

Mons. Josep Miralles i Sbert, bisbe de Mallorca

El mes d’abril de 1930, qui aleshores s’exerceix com a bisbe de Barcelona, el mallorquí Josep Miralles i Sbert, és nomenat pel papa Pius XI bisbe de Mallorca, després que la diòcesi mallorquina hagi quedat vacant, amb motiu de la mort sobtada del bisbe Gabriel Llompart i Jaume.

La mort del cardenal Reig

El mes d’agost de 1927, mor el cardenal arquebisbe de Toledo, Enric Reig i Casanova.

S'ha passat fent feina a Mallorca entre els anys 1886 i 1897, els onze primers anys de la seva llarga i extensa carrera sacerdotal. Neix a València l’any 1859, i estudia primer a l’Institut i a la Universitat Literària de Xàtiva. Posteriorment al Seminari de València, on esdevé col·legial del de Sant Tomàs de Vilanova.

Capellà jove és enduit a Mallorca pel bisbe Cervera, al costat del qual exerceix càrrecs eclesiàstics diversos: vicesecretari i secretari de la Cambra del bisbat, professor de l’Escola Normal de Mestres del Reial Col·legi de la Puresa de Palma, provisor i vicari general de la diòcesi, canonge penitencier, etc.

A la mort del bisbe Cervera, ocorreguda l’any 1897, és nomenat governador eclesiàstic i ecònom de la Mitra. L’any 1901 se'n va a Toledo, on és nomenat canonge i successivament ardiaca, provisor i vicari general. L’any 1904 és nomenat a Madrid Auditor de la Rota espanyola i professor de religió de l’Escola Superior de Magisteri.

Vacant la diòcesi de Barcelona, en pren possessió com a bisbe l’any 1914 i l’abandona l’any 1920, quan és elevat a la condició d'arquebisbe de València. L’any 1922 és preconitzat arquebisbe de Toledo i creat cardenal Prevere, amb el títol de Sant Pere “in Montorio”, succeint el cardenal Almaraz a la seu primada.

Escoltes francesos a Mallorca

Malgrat ens pugui semblar poc transcendent, tant n’Eva Marilén com n’Afram, volem fixar la nostra atenció en els detalls d’una notícia que s’anuncia a les planes de la premsa local mallorquina de finals de la dècada dels anys 20.

El mes d’abril de 1930, a bord del vapor “Mallorca” arriba al moll de Palma, procedent de Barcelona, una colla d’Escoltes francesos procedents de París.

Són quinze joves uniformats, dirigits per mossèn D. Juglar i pel cap de la Unitat, M. Farte-Gexi.
Vénen disposats a passar uns deu dies a Mallorca, i planten les seves tendes en un indret dels voltants de Palma. Fet que causa gran expectació entre la gent que té l'oportunitat de veure per primera vegada una acampada com aquesta.

Gitanos, a Mallorca

També ens copsa molt l’atenció el tractament que la premsa local mallorquina d’aquesta època dóna a certs col·lectius ciutadans.

Per la primavera de 1930, es publica una notícia segons la qual famílies gitanes diverses pul·lulen per Ciutat i recorren pobles de Mallorca.

S’hi fa públic que, amb el mot de vici “se lo digo resalao”, entabanen gent incauta i assetgen transeünts, particularment a l’arribada de turistes que visiten l’illa.

El governador, que rep queixes reiterades per la invasió de gitanos esmentada, dóna ordres als agents de l'autoritat perquè procurin embarcar aquesta gent. Cosa que es fa a mida que retornen dels pobles cap a Ciutat.

Un bon dia, el governador, que ha sortit a passejar amb la seva família distingida, es veu assetjat per una d’aquelles gitanes ‘brutes i espelleringades’. S'hi diu que, quan el governador li ha indicat que se n’anàs, ella li ha contestat amb ‘paraules incorrectes’.

El Governador, un cop comprovada la raó de les denúncies, reitera les ordres donades a la policia i cossos de seguretat, perquè recullin com més aviat millor aquesta casta de gent i procedeixin a embarcar-la cap a la península, alliberant així l'illa de la presència molesta de gent com aquesta.

‘Creim encertada aquesta mesura i no dubtam que el veïnatge l’acollirà amb molt de gust’ – s’afirma a la premsa local d'aleshores.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Guinea i Mallorca (02): certs personatges de renom a Palma

De l’illa africana de Fernando Poo, n’Eva Marilén i n’Afram passam a fixar l'atenció més directa a l’illa europea de Mallorca.

Tot i romandre en contacte, d’alguna manera, la capital de l’illa africana, Santa Isabel, amb la capital de l’illa europea, Palma, a finals de la dècada dels anys 20 s'hi produeixen determinats esdeveniments que no hi concorden.

Alfons XIII i la família reial espanyola

El mes de maig de 1927, com pertot arreu de l’Estat espanyol, se celebren també a Palma les noces d’argent de la coronació del rei Alfons XIII i la reina Victòria, amb gran solemnitat i multitud d’actes públics.

A Ciutat, s’organitzen menjars per a la gent més pobra, recaptes generalitzades, indults generals, alliberaments de gent empresonada, aixecaments i anul·lacions de multes, misses i tedèums del clergat parroquial, homenatges, recollides de signatures, emissions de programes radiofònics, donatius, repartiments de bons, recepcions oficials, banquets de gala, enviaments de rams de flors i telegrames, desfilades militars, manifestacions, felicitacions, regals, concessions de condecoracions, festes de jubileu i un llarg etcètera d’actes que enalteixen la figura del rei d’Espanya i el paper de la família reial espanyola dins el conjunt de la societat mallorquina.

Una de les recepcions oficials més sonades es realitza a la seu militar de Capitania General, on acudeixen, a més de l’Ajuntament de Palma, totes les autoritats militars i eclesiàstiques, presidides pel bisbe Llompart, mentre els infants de les escoles romanen als afores del recinte militar, fent demostracions lúdico-esportives.

Setze mesos després d’aquestes celebracions, el setembre de 1928, sa Majestat el rei Alfons XIII es fa present a Palma, a bord del creuer “Príncipe Alfonso” procedent de València.

Passa revista a l’esquadra fondejada a la Badia de Palma, creuant la mar entre la riba i la divisió dels torpediners. El moll està ple de gent que presencia la cerimònia, amb els paraigües ben estesos perquè, justament aquell dia i a aquella hora, hi cau una pluja copiosa.

El rei té previst desembarcar i posar peus a terra ferma l’endemà mateix, amb la finalitat d’anar a visitar la Seu Catedral, al Palau de l’Almudaina, els carrers cèntrics de la ciutat i el castell de Bellver. Al capvespre fa comptes d’anar a Valldemossa, Deià i Sóller, després de dinar a bord del vaixell. Seguidament ha de sortir cap a les badies d’Alcúdia i Pollença.

Però tots aquests plans s'han de canviar, segons es diu, perquè el temps empitjorat tant i s’ha aixecat un temporal tan fort a la mar que no és possible desembarcar al moll de Palma.

Amb això, el “Príncipe Alfonso” enfila proa cap a Alcúdia, amb la finalitat de dirigir-se l'endemà a la capital, en automòbil. A l’alçada d’Inca, Consell i Santa Maria del Camí, la comitiva reial s’atura a rebre la salutació de les autoritats locals respectives.

El programa d’aquesta visita reial a Mallorca ha hagut de sofrir canvis. Però tot s’arriba a fer, tal com manen els cànons d’una època en què la figura del monarca espanyol és ben present, sobretot a certs àmbits de la societat mallorquina.

El general Weyler

N’Eva Marilén i n’Afram veim que, a finals de la dècada dels anys 20, al costat de la monarquia, s’enlaira també l’estament militar a Mallorca. N’és bona mostra la figura del general Weyler.

El mes de juliol de 1927, Valerià Weyler i Nicolau, Duc de Rubí, natural de Palma i que s’exerceix aleshores com a capità general dels exèrcits espanyols a les illes Balears, gira visita a la ciutat de Sóller.

Així figura a les planes del diari La Almudaina que n’Eva Marilén i n’Afram no ens cansam de llegir i rellegir. Veim que hi va acompanyat de personalitats de renom: el seu amic íntim, el doctor Jaume Font i Monteros; el fill d’aquest, Jaume Font – qui és redactor del diari Última Hora -; el fill del mateix general, Valerià, qui és comandant de Cavalleria i ajudant seu; el director dels Ferrocarrils de Sóller, Jeroni Estades; i el vicari de l’església parroquial de Sóller, mossèn Josep Pastor.

Tots dinen a l’hotel Ferrocarril. Després de visitar Biniaraix, la gent de Ciutat se’n torna cap a Palma en automòbil, passant per Deià i Valldemossa.

Uns tres anys després d’aquesta feta, el general Weyler mor a Madrid, el 20 d’octubre de 1930.

La notícia de la mort del general Weyler, exposada a les pissarres de la Plaça de Cort, circula ràpidament per la ciutat i causa gran consternació. En senyal de dol romanen tancades les portes de l’Ajuntament.

El general Weyler neix a Palma el 17 de setembre de 1838. A l’edat de 15 anys ingressat al col·legi d’Infanteria de Toledo. No pot prendre part en la guerra d’Àfrica. Però el mes de març de 1863 ocupa una plaça vacant de Comandant d’Estat Major d’Ultramar, a la qual ningú no vol optar per mor de les grans epidèmies que s’estenen per Cuba.

El general s’hi fa molt famós. Sobretot, per les batalles nombroses i acarnissades que entaula contra líders locals que lluiten a favor de la independència cubana. Com és el cas del general Antonio Maceo, anomenat el “Titan de Bronce”, que es converteix en el primer militar cubà de raça negra que arriba a ascendir al grau de general.

Mig any després de la mort del general Valerià Weyler i Nicolau, a Madrid, la comissió municipal permanent de l’Ajuntament de Palma s’assabenta d’una carta que el Duc de Rubí ha adreçat al batle de Ciutat, Jaume Suau.

S'hi adjunta còpia de la clàusula segona del testament. S'hi constata que el general disposa que tots els béns que posseeix a Palma han de ser cedits en usdefruit i amb caràcter vitalici a la seva germana Maria Weyler Santacana.

I que, en morir aquesta, tots aquests béns han de recaure en l’Ajuntament de Palma, perquè creï un establiment benèfic a favor dels pobres, a favor de la infància i en memòria del general Weyler.

Han de transcórrer molts d’anys – més de seixanta – fins que es posa fil a l’agulla amb aquella iniciativa, i el Llegat Weyler arribi a fer-se realitat a Palma.

Succeeix això el dia en què l'Ajuntament de Palma, a proposta del grup municipal del PSM-Entesa Nacionalista, -al qual pertany en Cil Buele- acorda habilitar la finca de Son Roca – situada a prop de Son Ferriol – com a instal·lació destinada a acollir laboralment un nombre considerable de persones joves discapacitades.

N'és batle de Palma Joan Fageda i Aubert, del grup municipal del Partit Popular...

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Guinea Espanyola, abans de la República: notícies de militars i aviadors (03)

A mida que ens endinsam a Palma en la fullejada del diari La Almudaina, n’Eva Marilén i n’Afram constatam que tots aquests assumptes relacionats directament amb la navegació aèria, amb avions, aparells voladors de tota casta, el fet de volar per l'espai aeri, són notícies molt comentades a la premsa local mallorquina de finals de la dècada dels anys 20.

Fins al punt que ni la una ni l’altre no podem dissimular gens ni mica el nostre astorament, i romanem del tot encisats i embadalits, davant algun d'aquests anuncis publicitaris que es reprodueixen a la premsa, sobre determinats productes que es posen a la venda.

És el cas d’aquest que diu:

"Vol vostè volar de franc? Faci això: Primer: Compri xocolata Nelia amb Llet de 10 cèntims pastilla, i guardi'n les cobertes. Segon: Durant el dia 28 del mes actual inscrigui el seu nom a les nostres oficines, indicant-hi la quantitat de cobertes que vostè posseeixi. Tercer: Si vostè és un dels deu majors posseïdors de cobertes de l'esmentada xocolata, rebrà un tiquet vàlid per a un vol (baptisme de l'aire). Per a més detalls i inscripcions, a l'Agència de Palma de Mallorca, carrer Argenteria nº 1. Aquelles persones que resideixin fora de la capital, ho podran fer per correu, amb la deguda antelació. ¡Prengui xocolata Nelia amb Llet! ¡Deliciosa i alimentària! 10 cèntims".

Si ens resulta curiós el contengut d’aquesta publicitat, no ens deixa de causar admiració això que també llegim a la premsa local mallorquina.

S’anuncia als mitjans de comunicació local illencs, com a notícia realment extraordinària:

Ben prest es podrà anar en avió des de París fins a Palma en vint-i-quatre hores, i des de Barcelona fins a Palma en una hora”.

Això és el que es diu, ben entrat l’any 1930.

Un d'aquests raids aeris de l'època, entre d'altres elements, serveix per fer arribar als mitjans de comunicació de Mallorca notícies directament relacionades amb Guinea Equatorial, colònia espanyola de l’Àfrica occidental.

Es tracta del raid aeri que protagonitza l'anomenada Patrulla Atlàntida i que arriba a la ciutat de Santa Isabel (avui Malabo), la capital de la Guinea Espanyola (avui República de Guinea Equatorial), situada a l'illa de Fernando Poo (avui illa de Bioko).

L'esdeveniment es produeix a principis del mes de gener de l'any 1927.

Les notícies arriben a Mallorca, fil per randa, a través de l'Associació de la Premsa de Madrid, des d'on es remeten telegrames freqüents als periòdics illencs. S'hi recullen informacions provinents de la Direcció General de Colònies, que amplia tots els detalls d'aquesta gesta.

La Patrulla Atlàntida és una esquadrilla d'hidroavions que cobreixen i recorren etapes diverses, amarant en aigües territorials africanes.

Arriba a Santa Isabel, la capital de Guinea, després de realitzar una jornada de descans a Monròvia.

Els mitjans de comunicació illencs destaquen que els aviadors intrèpids han amarat amb èxit. Han hagut de fer front, això sí, a les inclemències del temps, en topar-se amb dificultats pròpies de la climatologia, provocades sobretot per la boira espessa que hi troben, el mes de gener de 1927.

Per totes bandes, la Patrulla Atlàntida és molt ben rebuda, amb mostres grans i multitudinàries d'entusiasme, tant per part de la gent europea com de la gent indígena africana que els acull.

A Santa Isabel l'entusiasme es desborda i va molt més enllà de l'acostumat fins aleshores. S'hi repeteixen les aclamacions de les multituds, mentre la colònia espanyola que hi resideix victoreja la colla d'aviadors, que se senten orgullosos d'haver acomplert plenament la missió encomanada.

Les notícies que es reben a la Direcció General de Colònies, a través del correu arribat a Madrid des de Fernando Poo, amplien les avançades telegràficament sobre l'arribada a l’illa guineana de la Patrulla Atlàntida. I sobre l'acollida entusiasta i calorosa que els habitants d'aquesta regió africana li dispensen, europeus, espanyols i guineans.

El Governador General d'aquesta colònia espanyola ultramarina, aprofitant l'ocasió, realitza algunes hores de vol a bord d’un d’aquells hidroavions, el V-I, per damunt el litoral de l'illa de Fernando Poo.

Aconsegueix, així, de recórrer per l'aire, en molt poc temps, uns territoris que, d'una altra manera, requereixen molts de mesos per ser vists.

A Mallorca tot això se sap molt bé.

Se sap per la premsa local escrita, per exemple, que l'hidroavió Número 5 ha hagut de tornar enrere cap a Fernando Poo a recollir-hi una peça mecànica; i que ha seguit cap a Lagos, on es troba amb la Patrulla Atlàntida que roman a l'espera de dirigir-se cap a Río de Oro, les illes Canàries, Casablanca, o Melilla, citant alguns indrets.

Se sap que aquest raid aeri segueix la ruta marcada prèviament, fent una etapa diària pels indrets africans assenyalats.

Se sap que a Río de Oro els hidroavions de l'esquadrilla Atlàntida amaren sense cap novetat, i que, d’allà, es dirigeixen cap a Las Palmas on són objecte d'una acollida gran a Bahia Grande.

Un cop arribats a les illes Canàries, durant una estona llarga sobrevolen per damunt la població, que, situada als molls de la riba, roman saludant estrepitosament els heroics aviadors. En tocar terra, són rebuts oficialment per les autoritats locals.

A Mallorca se sap que, en aquell raid aeri, les avaries han estat freqüents. S'hi ha de reparar l'hidroavió Catalunya, perquè pugui evolucionar normalment per damunt la població de Tenerife. L'esquadrilla, també, n'ha de retardar la sortida de les illes Canàries, per una altra avaria posterior detectada a l'aparell València.

A Mallorca, se’n saben tots aquests detalls, gràcies a les informacions que publiquen periòdics locals illencs com La Almudaina, que tant n’Eva Marilén com n'Afram no ens cansam de fullejar amb gran delit, gairebé vuitanta-cinc anys després d’haver estat editada.

S’arriba a saber, a finals del mes d'octubre de 1927, la notícia d’un accident aeri que afecta de ple una de les parelles d'aviadors participants en aquest raid aeri de Guinea. Es tracta dels capitans González Gil i Barberan.

Tots dos surten de l'aeroport de Cuatro Vientos, en vol de pràctiques nocturnes cap a Larache. Quan intenten aterrar a l'aeròdrom d'Anarras, l'aparell trontolla de tal manera que hi queda destrossat totalment.

Els dos aviadors ferits són hospitalitzats ràpidament, degut als cops, erosions i contusions rebudes per tot el cos.

Però no només són aquestes notícies sobre Guinea les que arriben a Mallorca i que s'hi fan públiques als mitjans de comunicació locals, a finals de la dècada dels anys 20...

Guinea Espanyola, abans de la República: notícies de militars i aviadors (02)

Tant n’Eva Marilén com n’Afram veim que apareixen molt sovint a la premsa local mallorquina dels anys 20 moltes notícies relacionades amb gestes aeronàutiques. És el cas del vol del Jesús del Gran Poder, el raid aeri Jerusalem, el raid aeri d'una divisió d'hidroavions italians comandats pel general Balbo, o el vol del dirigible Itàlia, cap a la zona polar àrtica, al pol nord.

Constatam, amb gran sorpresa, que a l'estiu de l'any 1928 es fa públic al diari La Almudaina, de Palma, que Mr. Pernok, un oficial invàlid de l'aviació francesa que ha perdut les dues cames durant la guerra, fa una passada per Ciutat, mentre duu a terme la seva missió aèria de fer la volta al món.

Per aquestes calendes, esquadrilles d'hidroavions italians amaren a la base portuària de Pollença i el capità Wilkins prepara una nova expedició a les regions polars del sud. Es tracta d'un vol molt llarg, a través de les regions antàrtiques fins a les terres de Graham. S'hi han de cobrir i recórrer unes 2.500 milles.

Una dona que es diu Miss Amèlia Earhart és la primera pilot que fa la travessia aèria atlàntica. Es tracta d’una aviadora nordamericana que, comandant l'hidroplà Friendshin, arriba juntament amb tres companys seus fins a Burry (Gal·les del sud), després de creuar l'espai oceà Atlàntic.

Una altra aviadora, alemanya, na Teha Rasche, també realitza un raid aeri transatlàntic, pilotant un avió que duu el nom de Bellanca.

La primera aviadora espanyola, María Bernardo de Quirós, Marquesita de los Altares, com l'anomenen, en unes declaracions publicades al diari La Almudaina de Ciutat, no s'està gens de dir:

"Les dones es dedicaran a l'aviació més que els homes. Les dones estam més ben preparades per tractar els aparells d'aviació… A Espanya ben prest serem tres dones, a Portugal ja n'hi ha una, a França són quatre o cinc, i el nombre de dones aviadores anirà en augment. Perquè els aparells aeris exigeixen molta cura, una manera suau de ser tractats… L'home, en general, és massa brusc de moviments a l'hora de frenar o tractar les màquines; en canvi la dona porta les palanques amb molta més atenció, molt més suaument… Crec que les dones som més valentes que els homes a l'hora de volar…"

Aquesta valenta dona, aviadora, apareix freqüentment a les planes de la premsa mallorquina, on pretén mostrar que les dones d'aquest temps veuen amb molt bons ulls i aprecien l'esport aeri. En certa ocasió, el mes de juliol de l'any 29, apareix fotografiada amb unes altres al·lotes que han rebut el baptisme de l'aire a l'aeròdrom de Cuatro Vientos.

Amy Johnson és una altra aviadora, anglesa, que a principis de l'any 31 es proposa volar fins a la Xina, travessant tota Sibèria.

Aquest any mateix, la senyoreta Colomer obté el títol de pilot, a l'Escola d'Aviació de Barcelona, per exercitar-se com a aviadora.

Talment com María Bernardo de Quirós és considerada la primera dona espanyola que es posa a pilotar un avió, també figura als anals de la història de l’aeronàutica el nom de l'abat Pablo Schule, com el primer eclesiàstic, aviador autèntic, que es llança a exercir la tasca de pilotar un avió.

Quant a dones mallorquines, han de transcórrer alguns anys més, fins que se n’arribi a fer famosa alguna. Cap enllà l'any 1958, apareix la figura de Francisca Bibiloni, qui aconsegueix la llicència esportiva com a aviadora, després d'aprovar el curs a l'aeròdrom de Valladolid.

Aquesta mallorquina, casada amb un pilot, contagiada per la pràctica de volar i pilotar, comença a fer-ho amb una 'Iberavia' de dues places; després passa a pilotar una 'Beechcraft' model Bonança monomotor, i el mes de març de 1980 maneja una altra 'Beechcraft' bimotor, model D-95. Participa en totes les voltes aèries a Espanya, juntament amb el seu espòs, Lolo Carrión, i en altres competicions d'àmbit internacional.

Com a dada curiosa - publicada al Diario de Mallorca, en una entrevista realitzada per Humbert Colom i fotos de Torrelló, a principis del mes de març de 1980 – aquesta parella aviadora sempre vol arribar la darrera a totes les competicions, cosa que a vegades li resulta difícil. No s'hi inscriu per competir sinó per participar-hi i fer-hi amistats. Hi és molt ben acollida i rebuda quan toca terra.

Francisca Bibiloni i el seu espòs Lolo Carrión no són els únics pilots de la família. La primera avioneta que té el pare de Lolo, la compra a Ramon Franco. I una de les dues filles de la parella es llança en paracaigudes sent molt petita, es treu el títol de pilot als 17 anys d'edat, i vol ser aviadora comercial.

Aquestes declaracions de Francisca Bibiloni, reproduïdes a la premsa local mallorquina dels anys 80, coincideixen en bona part amb aquelles altres que fa na María Bernardo de Quirós, Marquesita de los Altares, els anys 30:

"Dona i aviació són totalment compatibles – diu Francisca Bibiloni -. Fins i tot jo gosaria a dir que les dones som manco distretes que els homes en estar davant dels comandaments, som més meticuloses en el vol, en la supervisió i en altres aspectes, som més sensibles".

Dins el context aeronàutic de finals de la dècada dels anys 20, n’Eva Marilén i n'Afram veim com a notícia molt comentada a la premsa local mallorquina la desaparició d'un hidroavió, tripulat per un aviador mallorquí.

És el capità d'aviació, Pere Tauler Pastor, pilot des de l'any 1923, que es distingeix notablement en operacions aèries a Melilla.

Se n'hi publiquen fotografies, d’aquell heroic aviador, fill de Pere Tauler Cifre i nuvi de Margalida Monjo - aleshores estudiant de Farmàcia a Barcelona -.

La desaparició d'aquest hidroavió duu a pensar en un altre vol anterior que efectua el mateix pilot mallorquí en un Dornier, l'11 de juliol de 1928, quan, als quaranta minuts d’haver iniciat el vol, ha d'amarar per avaria.

Els pilots de l’aparell fan funcionar la ràdio, però cap estació no en recull el senyal d'auxili. Fins que amollen coets lluminosos, i són vists per la tripulació del vapor alemany Olimpo, el qual els presta tota quanta ajuda han de mester.

Els funerals pel capità Tauler se celebren a la vila mallorquina de Maria de la Salut. S’hi fan unes exèquies fúnebres molt solemnes, dedicades al fill del poble, desaparegut en accident d’aviació quan pilotava el Dornier nº 8.

El mateix dia de les exèquies fúnebres, pilotant el Numància, el comandant Franco s’enlaira des de Palma en direcció cap a la vila de Maria de la Salut on, després de realitzar algunes evolucions per damunt la vila, hi deixa caure unes quantes corones de flors, des de l’aire.

La cerimònia funerària a l’interior del temple mariando esdevé molt solemne. Hi assisteixen les autoritats de la província, que s’hi traslladen en automòbil. Ocupant lloc preferent, se situen comandants d’aviació famosos com Gallarza, Franco o Llorente. També hi assisteix una representació de la Diputació provincial, comissionats de tots els cossos de les guarnicions de Palma i d’Inca, l’Ajuntament de Maria de la Salut en ple, i nombrosos comissionats d'altres municipis de l’illa.

El pare i d’altres familiars del difunt s'asseuen a la bancalada dels endolats, a l’interior del temple. Mentre el poble sencer, que s’uneix en massa a aquesta manifestació de dol, roman als afores, per trobar-se ple de gom a gom.

Continua sent notícia molt divulgada als diaris locals mallorquins el trasllat del cadàver de l’aviador Tauler a la ciutat nordafricana d’Oran. Hi és conduït per mariners espanyols, seguits d’autoritats religioses, civils i militars, i de representants de l’Estat espanyol que presideixen el dol.

L’aspecte que ofereixen els carrers de la ciutat nordafricana d’Oran en aquesta ocasió esdevé realment imponent. Una multitudinària manifestació de ciutadanes i ciutadans oranesos en mostren el dol davant la desgràcia sobrevenguda al pilot mallorquí, el capità d’aviació Pere Tauler Pastor, natural de la vila de Maria de la Salut.

Els primers dies del mes de juliol de 1929, el pare i la germana de l'heroic aviador mallorquí es traslladen a Melilla en hidroavió, on poden retre'n l'homenatge pòstum al fill i germà desaparegut en accident d’aviació...

Guinea Espanyola, abans de la República: notícies de militars i aviadors (01)

Tots dos germans bessons sabem que, a finals de la dècada dels anys 20, en plena colonització espanyola, Guinea Equatorial figura dins el pressupost estatal denominat De Colònies, que fa referència a totes les possessions espanyoles situades a l'Àfrica occidental.

Són els anys de la dictadura militar del general Primo de Rivera, coincidents amb la monarquia borbònica del rei Alfons XIII.

Els mitjans de comunicació illencs d'aquesta època reben i difonen informacions precises sobre el desplegament d'aquest pressupost. Se n’obtenen explicacions a través de les declaracions que efectuen els alts càrrecs més directament implicats en el govern i l'administració de l'Estat.

És el cas del general Jordana qui, referint-se al pressupost de Colònies, declara a un grapat de periodistes que la metròpoli intenta atendre adequadament les millores implantades a l'Àfrica occidental, sobretot, pel que fa a una millor preparació dels serveis sanitaris.

Segons afirma el general, cal combatre aferrissadament les nombroses i persistents malalties tropicals que continuen afectant els territoris africans i que constitueixen l'obstacle principal per al seu desenvolupament.

Per això, el general Jordana al·ludeix a la millora dels serveis hospitalaris, a la instal·lació d'estacions sanitàries als camps de treball o als poblats que les requereixen, i a l'establiment de brigades mòbils sanitàries que penetrin a l'interior de les zones encara no explorades.

A més d’això, també procura organitzar-hi serveis agronòmics que valorin aquelles terres tan feraces; o establir llocs de vigilància a les zones frontereres continentals, perquè les hi defensin i hi evitin incursions estranyes, com és el cas del contraban de productes.

A tot això s'afegeix la dotació d'augments de sou a la guàrdia colonial, incrementant-se les despeses totals de les forces militars espanyoles instal·lades a Guinea; la creació de la Inspecció General d'Ensenyament, que dugui a bon port totes les reformes necessàries i que hi creï missions noves; o l'augment de bonificacions als funcionaris, mitjançant l’establiment de la modalitat dels quinquennis que n’han de fomentar-hi la permanència.

Quant al pressupost d'ingressos, el general Jordana esmenta que és un viu reflex de les orientacions emanades de la política colonial espanyola de l'època. Apunta el fet, previst com a imminent, que les colònies han d’esdevenir una font ben sanejada d'ingressos econòmics per al conjunt d’Espanya.

En una de les declaracions fetes per un altre militar, el general Núñez Prado, poques setmanes després de la comunicació feta pel general Jordana als mitjans de comunicació, es fa públic que, a Bata, s'ha avançat molt en la construcció de camins. I que les condicions d'higiene i salubritat, que certament són susceptibles de millores considerables, ja compten amb abundoses aigües potables...

Al marge, emperò, d'aquest munt de consideracions de caràcter polític i militar, que comporten les declaracions de generals espanyols, tant n’Eva Marilén com n'Afram ens estimam més prestar atenció acurada a altres fonts d'informació que també queden reflectides als mitjans de comunicació illencs d'aquesta època.

Una de les notícies que copsa més fortament la nostra atenció, quan ens entretenim a repassar full per full les pàgines del diari La Almudaina que es publica a Palma a finals de la dècada dels anys 20, són les referències nombroses a gestes heroiques, realitzades arreu del món, per part d’un bon grapat d’aviadors que aspiren a fer-s’hi famosos.

Són aviadors i aviadores que hi reben la consideració d'herois vertaders i d'heroïnes veritables.

S'hi parla moltíssim de raids aeris, vols a llarga distància, transoceànics, que es fan per recollir informació diversa, fent la volta a la bola del món en avió.

Unes gestes que intenten desplegar, molt sovint amb grans fracassos i qualque pic amb una mica d’èxit, tota una munió d’aviadors alemanys, anglesos, australians, espanyols, francesos, italians, mexicans o nordamericans.

Aquells homes i aquelles dones es llancen a pilotar no solament els primers hidroavions o hidroplans de la història, sinó també dirigibles, auto-girs, aeroplans i una gamma molt variada d'enginys mecànics voladors.

Un aparell molt famós, i força esmentat a la premsa local mallorquina a la dècada dels anys 20, és l'hidroavió Numància. Amb aquest aparell, Ramon Franco Bahamonde i tres aviadors més - Ruiz de Alda, Rada i Gallarza – es proposen de fer la volta al món.

Ramon Franco, aviador i polític gallec nascut a Ferrol l’any 1896, ingressa a l’aeronàutica militar l’any 1920. Ascendit a comandant l’any 1926, estableix un rècord de distància, travessant l’Atlàntic amb l’hidroavió Plus Ultra, des de Palos de Moguer fins a Bones Aires.

Tot i que s’oposa a la monarquia, i que és nomenat director general d’aeronàutica quan es proclama la República, figurant com a diputat per Barcelona a la candidatura d’Esquerra Catalana el mes de juny de l’any 1931, s’uneix a l’aixecament militar encapçalat pel seu germà Francisco el 18 de juliol de l'any 36. Actua com a pilot militar de bombardeig, i mor en un accident aeri prop de les Illes Balears.

L'hidroavió Numància, un Dornier Super-Wal com el Plus Ultra, però d’unes dimensions molt més considerables, amb el doble de motors i molt més perfeccionat encara, es fabrica a Espanya, als tallers que l'empresa Construcciones Aeronáuticas té instal·lats a Cadis...

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Algunes dades biogràfiques (02)

Si alguna nota característica i singular té i manté aquest personatge és la dèria viatgera. Com aquell qui diu, no passa any que no surti a viatjar fora de Mallorca.

Repassant els indrets que figuren als seus passaports, ens adonam que ha visitat països nombrosos, tant a les dècades primeres, com a èpoques posteriors.

El primer passaport que té en Cil, com a ciutadà de la Comunitat Europea, se li expedeix a Palma el 3 d’agost de 1992, amb data de caducitat als 10 anys. Se li n’acaba la vigència dia 2 d’agost de 2002.

A banda del format nou i dels colors distints, presenta també com a novetat respecte dels anteriors passaports el fet que totes les indicacions hi són redactades en les 9 llengües oficials d’Europa : alemany, anglès, danès, espanyol, francès, grec, italià, neerlandès i portuguès.

Encapçala el document un escrit que adverteix: “El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a éste la máxima diligencia en su custodia y utilización y ruega a cualquier Autoridad u otra persona su entrega a las Autoridades españolas en caso de extravío o uso indebido”.

Amb aquest passaport, gairebé cada dos anys, és a dir, un any sí un any no, en Cil visita un bon grapat de països i indrets diversos: l’any 1992, Madeira, Veneçuela i Perú. L’any 1994, Hongria, Panamà i Colòmbia. L'any 1996, Malta, Uruguai, Argentina, Brasil i Paraguai. L’any 1997, Colòmbia, Equador i Algèria. L’any 1999, l’Índia. L’any 2000, Xile, Perú i Algèria. L’any 2002, Algèria i Tunísia. L'any 2003 Mèxic. L'any 2006, Perú. L'any 2010, Perú, Bolívia i Portugal…

Amèrica Llatina se’n duu la palma, amb una dotzena de països visitats. Alguns d'aquests diverses vegades, com és el cas de Perú o Colòmbia.

Segueix el nord d’Àfrica, amb tres visites efectuades a Algèria, al campament de refugiats sahrauïns situat al desert de la zona de Tindouf, i una altra que li serveix per visitar Tunísia.

Figuren també algunes illes adscrites a Europa, com són ara les Canàries, Madeira o Malta, i la regió d’Hongria i Eslovàquia.

Finalment, compta amb el viatge que efectua a l’Índia, en una visita que realitza a les instal·lacions de la Fundació Vicenç Ferrer, que treballa des de fa dècades a la zona d’Anantapur.

A tots aquests viatges, s'afegeixen els realitzats abans de l'any 1992: Alemanya, Bèlgica, Burundi, Escòcia, França, Holanda, Irlanda, Itàlia, Kenya, Luxemburg, Perú, Tanzània...

Alguns d’aquests viatges requereixen obtenir prèviament de l’Ambaixada corresponent el Visat d’Entrada que autoritzi la visita al país: és el cas del Perú – que el requereix en certes circumstàncies -, o l’Índia, o Guinea Equatorial...

Sabem que en Cil, tot i haver viatjat molt pel món, mai no ha tengut gaires ganes de visitar el país africà on ha nascut son pare. Ens resulta difícil entendre-ho. Però és així.

A son pare, n'Andrés Buele Siesa, tampoc no li fa cap gràcia parlar d’anar a Guinea. Sa mare, en canvi, na Maria del Carme Ramis Ribot, es mor de ganes d'anar a conèixer aquell país africà que, dissortadament, no pot arribar mai a visitar...

Com a resultat de la notícia apareguda als mitjans de comunicació local l'any 2002, segons la qual el reconegut professional del periodisme del diari Última Hora, Pedro Prieto García, en una visita efectuada a Guinea Equatorial s’assabenta que hi viu una germana del pare d’en Cil, alguns membres de la família decideixen de pegar-hi un bot.

Es preapara, amb molt de temps i dedicació, un viatge a l’illa de Malabo i a la zona continental de Mbini, amb la idea de visitar Guinea Equatorial i saludar de prop els familiars que s’hi diu que hi viuen.

Aquell viatge no es pot realitzar, perquè l’Ambaixada de Guinea a Espanya, tot i que ha estès el Visat per als altres quatre membres que acompanyen en Cil, li denega el permís d’entrada al país, a aquest...

Sens dubte, aquest fet esdevé memorable per al nostre personatge. Si més no, perquè l'empeny a decidir-se a aportar-nos, a n'Afram i n'Eva Marilén, moltes més dades relatives a la història d’aquesta família que, amb arrels guineanes, s’implanta a Mallorca l’any 1929 quan son pare trepitja per primera vegada terra illenca mallorquina.

divendres, 30 de setembre de 2011

Algunes dades biogràfiques (01)

El primer de tot que feim i redactam, n’Eva Marilén i n'Afram, és un petit recull, molt succint, de les dades biogràfiques més significatives del personatge.

Quant al seu naixement, sabem que és fill de pare guineà i de mare arianyera. Nascut a Palma, el 4 de desembre de 1944, quan els seus pares viuen al carrer 31 de desembre, per a més senyes.

Coneixem que s'ha casat dues vegades: la primera, amb Catalina Company i Vidal, na Lina, - ciutadana de Palma que mor als 42 anys d'edat -; la segona vegada, amb Isabel Rosselló i Girart, na Bel, dona manacorina resident a Ciutat.

No en té cap casta de descendència.

Pel que fa als estudis, després de l'ensenyament primari i secundari, fa i completa el batxillerat superior, amb estudis d’Humanitats, Filosofia i Teologia al Seminari Diocesà de Mallorca.

Es llicencia en Ciències de l’Educació a l'Escola Superior Marcelino Champagnat de Lima, al Perú.

Inicia els estudis de Filologia Catalana a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca, complementant-los amb altres cursos de Llengua i Literatura Catalanes a l'Institut de Ciències de l’Educació (ICE).

S'embarca en l'estudi de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED).

En relació amb la seva professió, comprovam que s'exercita, primerament, com a capellà: exerceix tasques pastorals a diverses parròquies de Ciutat, dedicant-se sobretot a moviments juvenils i molt particularment al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca; durant vuit anys coopera com a missioner al Burundi - Àfrica Central - i al Perú - Amèrica Llatina -.

Amb posterioritat, fa de professor de català amb l’alumnat de BUP i COU al Col·legi Pius XII de Ciutat.

Petit comerciant, regenta, juntament amb la seva dona, na Lina Company, un establiment comercial de Palma, dedicat, en règim familiar, a la venda de productes lactis i derivats. Establiment famós, especialitzat en l'elaboració artesanal i l'oferta de nata pujada.

Peó d'Icona, és contractat temporalment a la plantilla laboral de l'Institut per a la Conservació de la Natura (ICONA), treballant en la neteja de boscos i garrigues de la Serra de Tramuntana de Mallorca.

Funcionari del Cos Administratiu de la CAIB, s’encarrega de la traducció al català de documentació oficial de diverses Conselleries del Govern Balear - Medi Ambient, Agricultura i Pesca, Presidència, Cultura, Educació i Esports -, com també del Parlament de les Illes Balears, del Consell Insular de Mallorca, de l’Ajuntament de Palma, i d’altres organismes públics i d’entitats privades. Té cura de la primera redacció en català del conveni laboral de l’empresa de subministrament elèctric GESA.

Com a escriptor, dedicat a publicar articles i treballs d’índole diversa, en veu editats un cançoner juvenil, un estudi relatiu a revistes de barriada, com també una guia de recursos socioculturals per a l'Ajuntament de Palma; alhora que s'encarrega de l’edició periòdica de la revista Camp Rodó.

Molt sovint se li encomana la presentació pública de llibres d’autors diversos, publicant amb freqüència escrits a pàgines d’internet.

A l'àmbit social, el coneixem com a dirigent veïnal, membre de la Junta Directiva de l'Associació Veïnal del Camp Rodó/Cas Capiscol. Directiu de la Federació d’Associacions Veïnals de Ciutat, les representa al Consell d’Administració de l’Empresa Funerària Municipal i a la Comissió Assessora d’Acció Social de l’Ajuntament de Palma; com també a la Comissió d’Assessorament i Seguiment de l’Institut Balear de la Vivenda del Govern Balear.

Defensor dels drets humans, sabem que crea i introdueix a l'illa de Mallorca, l’any 1979, el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. I que aquell mateix any, fa renàixer el grup local d’Amnesty International a Ciutat i dóna empenta al Grup de Drets Humans.

Tenim molt clar que en Cil, durant un bon grapat d’anys, participa molt activament en moviments socials, sindicats, plataformes, grups de reflexió o campanyes d’ajuda solidària al tercer món.

Tota aquella feinada desemboca en la creació d'una fundació de caràcter cívic i cultural, modesta i senzilla. Juntament amb la seva esposa, Isabel Rosselló, i d'altres persones amigues, l'any 1999 constitueixen la Fundació Picamall - Poble i Cultura a Mallorca -, amb la pretensió de treballar incansablement a Mallorca, a favor de les cultures i a favor dels pobles.

En el camp de la política, milita primerament dins el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, durant dos anys seguits. Posteriorment, l'any 1988, s'afilia al PSM-Nacionalistes de Mallorca. N'és membre de la Comissió Executiva durant dos anys.

Els quatre anys que segueixen a les eleccions municipals de 1995, s'exerceix com a regidor de l’Ajuntament de Palma, en representació d'aquesta formació política.

Des del mes d'agost de 1999, treballa com a Diputat del Parlament de les Illes Balears, adscrit al grup parlamentari PSM-Entesa Nacionalista.

Els primers vuit mesos d'aquella legislatura ocupa el càrrec de Conseller de Cultura i Joventut del Consell de Mallorca, en representació de la mateixa formació política nacionalista, ecologista i d’esquerres.

Coneixem que, designat pels òrgans directius del partit en el qual milita, encapçala la llista a les eleccions generals al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, l'any 2000.

Tot i que no n'aconsegueix sortir-hi elegit, té l'oportunitat d'intervenir davant l’hemicicle estatal parlamentari, amb motiu de defensar-hi, en nom del Parlament de les Illes Balears, una participació més directa de les comunitats autònomes als òrgans de representació de la Unió Europea...

dijous, 29 de setembre de 2011

A cops de mall per Àfrica (03): aplec de notes

N'Afram i n'Eva Marilén - A. Fr. Amer i Canet, i la seva germana bessona n’Eva Marilén - som dues persones que coneixem a fons la vida i miracles de Cecili Buele i Ramis, àlies en Cil. En ser-ne ben amics, ens hi identificam plenament.

El coneixem tant, i en valoram tant la tasca desplegada, que un bon dia decidim fer un aplec de tot quant sabem sobre aquest personatge d’aspecte una mica singular.

Tot i la seva incommensurable modèstia, tan característica, n'arribam a arreplegar ben moltes i molt variades dades.

Es tracta d'endinsar-nos en la jungla enteranyinada d'una d'aquelles vides personals que rompen motlles i més motlles, a mida que s'avança dins la història. L’arribam a definir com en Cil.

Es tracta de la vida i obres d'un mulato mallorquí. El primer dels quatre fills que té, a Mallorca, el primer negre africà que hi arriba el segle XX i que s'hi instal·la definitivament cap enllà l'any 1929.

Coneixem ben a fons aquesta família mallorquina, i en volem reflectir algunes de les dades que consideram més significatives.

Sabem que son pare és aquell jove guineà illenc, Andrés Buele Siesa, nascut a l'illa de Bioko el 14 de desembre de 1911, que es casa amb una dona illenca, senzilla i molt feinera, na Maria del Carme, originària d’una vila mallorquina.

Sabem que sa mare, Maria del Carme Ramis i Ribot, neix al carrer Forà de la vila d'Ariany el 16 de juliol de 1914. Hi és coneguda i reconeguda com na Maria "Pou", filla de l'amo en Jaume "Xamena" i de madò Jerònia "de sa Canova". Té tres germans i dues germanes - en Guillem, en Miquel, en Jaume, na Francisca i na Jerònia -.

Com és costum en aquells temps i en aquell poble, només pot anar a escola durant uns pocs anys. A ca les monges “blaves", aprèn a llegir i escriure els rudiments de la llengua castellana, imposada fort i no et moguis.

De ben joveneta ja es posa a fer feina al camp. A més de tenir cura de les terres i els animals que posseeix la família, fa de collidora d'ametlles a la possessió de Santa Cirga, a Manacor; i de collidora d'olives a la finca de Morell, al terme d'Artà.

Després de passar un temps molt breu a un convent que les monges Escolàpies mantenen al barri barceloní de Sarrià, es posa a treballar com a serventa a cal notari Cabot, que viu i té el despatx al carrer dels Oms de Ciutat.

Sa mare, la padrina d'en Cil, madò Jerònia, que adesiara s'acosta a Palma, s'hi exerceix com a dida dels infants de la senyora Isabel Trujillo, qui viu al final del passeig del Born. Cosa que comporta que la mare d’en Cil esdevengui allò que se’n diu germana de llet de José Mª Trujillo.

Tot i que durant la seva vida vol mantenir molt bones relacions personals amb les antigues amigues de la congregació, tant les de Son Espanyolet de Ciutat com les de la vila de Sóller, no deixa mai d’assaborir el gust amarg que li provoca el record d’una comunitat religiosa que fa del tot paleses, fins i tot escenificant-les visiblement, les profundes diferències socials entre “las madres", que són les més riques, i “las hermanas", les més pobres...

Entre el Born i el carrer dels Oms, discorre el passeig de la Rambla, on té una gran mansió la família Feliu Quadreny, lloc d’estada i de treball del pare d’en Cil, qui n’és criat, servent i xòfer.

Sabem que d'aquell matrimoni, ben catòlic, neixen tres fills i una filla. I que la família es va ampliant, primer, amb l'arribada de tres nores, un gendre, set nétes i un nét; més endavant amb besnétes i besnéts...

Sabem, també, que a terres africanes també illenques, Guinea Equatorial, algun altre parent pròxim d'aquest guineà arrelat a Mallorca continua desplegant-ne la vida, malgrat perllongats i mantenguts silencis - d'una banda i l'altra de l'oceà - durant dècades.

Ambdues persones, n'Afram i n’Eva Marilén, escriptores d'afecció vocacional, hem romàs delitoses de deixar ben marcada per escrit tota quanta observació i record ens han vengut al cap, i tota quanta impressió se'n deriva.

De bon principi, ens demanam: Quan deu començar la vida pública d'aquest home que anomenam en Cil? A quin moment exacte de la seva vida duu a terme la seva primera actuació pública?

No ens resulta gaire fàcil respondre-hi amb certesa total.

De fet, nosaltres dos arribam a constatar que en Cil actua de cara al públic per primera vegada a l'edat d'11 anys. El 19 de març de 1956. A l'església de l'Anunciació - l'Hospital de la Sang, de Palma - en Cil inicia una llarga sèrie d'intervencions orals públiques que duu a terme durant molts d'anys seguits.

Puja a la trona d’aquella església per exercitar-se com a predicador precoç. És el Dia del Seminari. En temps venidors, torna a pujar dalt d'altres trones variades a fer-hi sermons semblants, un cop a l'any i a esglésies mallorquines diverses.

Però, és aquesta, en realitat, la primera vegada que en Cil actua de cara al públic? Certament pot ser-ho. És a la dècada dels anys 50.

Si és que no es considera un acte públic veritable el fet d'haver-se exercit, fins i tot abans, com a escolanet, servint la missa que se celebra cada matí a ca les monges “negres”, a la capelleta de Can Domenge, al barri palmesà del Camp Rodó.

És una tasca que fa cada dia, després d'haver-se après ben de memòria totes i cadascuna de les respostes en llatí. L'ha començada, aquesta tasca, molt abans de fer-hi la primera comunió, a l'edat primerenca dels 6 anys.

També es pot considerar aquella prèdica feta a l'església de la Sang de Ciutat com la primera actuació pública d’en Cil, si és que hom passa per damunt la recitació pública d'un poema, damunt l'escenari de la Sala Augusta de Ciutat.

S'aprèn ben de memòria, i recita de cap, una llarga i extensa poesia, sota el guiatge de na "Petica", una de les filles de Rafael Feliu i Blanes, l'inici de la qual recorda tota la vida:

"Angelitos bajados del cielo que halláis techo en las santas infancias, oid los acentos de un pecho que os ama…"

Fa el recitat d’aquell poema llarguíssim al mateix escenari on son pare, n'Andrés, hi puja diverses vegades a representar el paper de servent, dins l'obra teatral de José Mª Pemán, ‘El Divino Impaciente’.

Sigui com sigui, a aquella primera intervenció pública des de la trona de l'església de la Sang, en segueixen una dotzena més, davant d'un públic divers durant tot el temps - tretze anys seguits - que cursa els estudis eclesiàstics al Seminari Diocesà de Mallorca.

A vegades participa a representacions teatrals senzilles, d'altres a recitals de cançons, o a intervencions pianístiques, o a cants corals. Dins i fora del recinte estudiantil i davant públics força diversos.

Tot i amb això, tant n’Afram com n’Eva Marilén arribam a la conclusió que les primeres actuacions públiques pròpiament dites d'aquest personatge, les que li brollen espontàniament i li surten més de dedins, se situen cap enllà les acaballes de la seva carrera eclesiàstica, a la dècada dels anys 60.

És el temps en què en Cil i altres companys d'estudis s'embarquen en la tasca de realitzar allò que se'n diuen Colònies d'Estiu. Organitzades per Càritas Diocesana, van destinades a procurar uns dies de vacances als infants més pobres de Mallorca, ocupant instal·lacions militars com les d'Alcanada, dins el terme municipal d'Alcúdia.

O quan pren part en la realització d'allò que s'anomenen Missions Infantils; una activitat pastoral que procura als infants de la Part Forana de Mallorca dies d'esbargiment alhora que de reflexió i pregària.

O quan acudeix com a ‘pàter’ a algun d'aquells campaments de l'OJE - l'organització juvenil espanyola de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS - que s'organitzen a les instal·lacions alcudienques de La Victòria.

O quan ajuda el Pare Enric Ventura, jesuïta, durant les vacances que aquest organitza cada any al santuari de Lluc per als infants que freqüenten el Patronat Obrer de Sant Josep.

O quan es posa a fer classes de religió a l'Escola Verge de Lluc, de formació professional, a l'edifici de la Casa del Poble, fet construir per Joan March Ordinas, en Verga, a Ciutat.

O quan fa d'assistent al rector de la parròquia de Palmanova, mossèn Bru Morey, ajudant-lo a celebrar allò que es denominen misses 'pentecostals', pel fet que s'hi celebren barrejant-hi a mitges, el castellà, el francès, l'anglès i el català.

El fet és que en Cil inicia molt prematurament el seu contacte directe amb amplis sectors de l'opinió pública illenca. Vinculant-se de bon principi a alguna de les institucions eclesiàstiques locals i dins àmbits estrictament religiosos.

Però ni n’Afram ni n’Eva Marilén no ens acontentam a saber-ne els inicis solament.

Volem emprendre la tasca de recórrer mig món, cadascú pel seu compte i risc, a la recerca d'altres sensacions fortes, més apassionants, i d'experiències humanes que ens resulten inexplicables sense percebre’n més de prop el marc i l’entorn on es mou en Cil durant anys seguits.

Uns temps en què ni les càmeres de televisió ni les pàgines web d'internet no han arribat encara als indrets més recòndits d'Àfrica o d'Amèrica Llatina. Ni tampoc a l’illa de Mallorca.

A partir de la dècada dels anys 70, la vida pública d’en Cil es fa molt més densa i intensa.

La nostra coneixença directa d'aquells bocins de món, que romanen durant segles tan allunyats de la ment i del cor de la majoria de la gent que viu a l'illa de Mallorca, seguint les passes d’en Cil, ens permet d'establir lligams entre dites i fetes estretament relacionades amb la vida d'aquest personatge.

Un home que, amb el pas del temps, esdevé home públic, fins i tot en certs ambients considerat atípic.

I així ho feim tots dos.

Al cap i a la fi, tant n’Afram com n’Eva Marilén som testimonis fefaents de la lluita incessant d'en Cil durant una quarantena d'anys seguits, a favor de pobles i de cultures, a favor dels elements més febles de la societat, a favor dels més desvalguts, tant a l'illa de Mallorca com a altres indrets del planeta Terra.

Vet ací, doncs, això que hem arreplegat, i que pots tenir a les teves mans, persona amiga.

Endinsa-t'hi, si et plau i et lleu, hores d’ara. Te'n pots aprofitar, si més no, malgrat sia solament una estoneta, malgrat sia solament una miqueta.

A cops de mall per Àfrica (02): evidències i vivències

Pam a pam el mall colpeja ferros, anant-los emmotllant a imatges i figures que ronden dins el cap d'aquell qui el maneja davant de la fornal.

Pam a pam, creixent van les persones, les plantes i les bèsties, els peixos i les aus.

Pam a pam s’aixeca l’edifici on viuen les famílies urbanes i rurals. Es fan les carreteres, camins i viaranys. Es van conreant terres, llaurant-les solc a solc. S'hi tiren a la mar les xarxes des del bou.

Pam a pam s’enduen del mercat queviures cap a casa. S’avancen amb els cotxes, avions o belles naus. Transporten damunt vies els trens ben carregats. Viatgen a tota hora veloços autocars. Retornen cap a l’illa ocells, peixos i aus.

Pam a pam s’han fet milers de marges, grans torres de vigia, muralles reforçades, casernes militars. S’han anat teixint brodats, elaborant senalles, fent corda artesanal.

Pam a pam s’han escampat les notes de cants i de bells sons. S’han anat contant rondalles i dites i més gloses. S’han anat cantant tonades, dansant bells i vells balls.

Pam a pam es va escrivint la història d’un poble que ha estat gran. En queden les empremtes damunt cada portal. Malgrat ben pocs les mirin, i es girin de costat pensant que això són dèries de sers mig ofuscats.

Pam a pam es va aixecant Europa, la nova i bella Europa, l’Europa de la pau. No hi basta la gent que un dia hi va nàixer, va viure-hi i hi va créixer, tancada en pany i clau. Hi arriben les gents d’altres contrades que hi porten alenades, ben fresques, més que mai.

Pam a pam s'escriuen eixes ratlles, un dia rere un altre, idees aportant.

Pam a pam s’aixeca una Mallorca més neta i protegida, més culta i decidida, més justa i més capaç.

Pam a pam creixent va a tot arreu allò que naix per créixer, tant si és blat com si és xeixa, tant si és bo o perniciós.

Pam a pam s'acosta el dia del nàixer a l'hora de la mort.

Pam a pam, així, desapareixen del mapa de la història tantes realitats que, segles molt enrere, posaren les arrels.

En bé d’una Mallorca amb més pes dins Europa, com illa i poble gran;
En bé d’aquesta llengua parlada fa molts segles, escrita amb moltes regles, cantada en molts redols;
En bé d’aquesta terra que sura ben aïllada, formant un territori capaç i acollidor;
En bé d’una gent sana que, en reclamar justícia, no cerca l’avarícia, sols exercir els seus drets;
En bé del nostre poble, amb ímpetu assenyat, s'hi expressa el fons desig de veure’l sobirà.

Pam a pam, tracta de feines i de festes, de terres i de mars, de boscos i les aigües, aliments, vestits, cançons, rondalles, gloses, xeremies, oficis, territoris, esglésies, serveis públics, edificis, escoles, parets seques o marjades.

Parla també de llengua i de costums alhora.Tot un conjunt molt ben garbellat a l'illa de Mallorca, que se'n va en orris quan arriba precisament el segle de les guerres, el de la destrucció que escampa l'omnipresent domini de la "pela" - que fou "peça" petita, llavors passà a ser dòlar i esdevengué bitllet-moneda d'euro mal comptat -.

Se'n va en orris, quan arriba, en definitiva, el segle XX i tots els maldecaps que provoca el capital, que es mostra tan ferotge en nàixer com globalitzant tot d'una que es fa gran.

Pam a pam s'aixeca una Mallorca, al gust de constructors i immobiliàries, d'empreses promotores i financeres, al marge d'unes lleis que protegeixin el futur perdurable durant segles d'un entorn altre temps immillorable.

Enfront de tot això, també es mantenen vives certes dèries.

Com la d'utòpiques visions d'una Mallorca lliure i sobirana.
O la d'una illa del tot ben protegida.
O d'unes terres per sempre ben tractades.
O d'una llengua pertot arreu emprada.
O d'uns paratges atapeïts de natura.
O d'unes aigües del tot ben depurades…

La paraula, eina tan mal emprada en context de democràcies malparides, també pot resultar eficaç, si cala endins i aconsegueix tocar de prop el viu profund de la persona humana: si arriba al moll mateix dels ossos més interns.

Com ja ho va fer una altra vegada l’eterna i perdurable, la humanitzada fa vint-i-un segles a l’altra riba de la Mar Mediterrània, a terres palestines…

Poesia, novel·la, assaig, glosats, escrits, articles, cançons, discursos, converses, sermons, obres de teatre, diaris, revistes, llibres, quaderns, biblioteques, cinemes, llibreries, quioscs, ordinadors, discs compactes, pàgines web… contenen incommensurables tones de paraula - escrita, parlada, cantada o emmudida - portadora dels més increïbles i sorprenents missatges. Tan nombrosos com diversos.

Pam a pam pretén esdevenir una de tantes contribucions gratuïtes al cultiu de la paraula escrita en català.

També arreplega un bon recull, incomplet per cert, d'alguns dels escrits que l'autor ha redactat - publicats o no publicats en algun mitjà local -, sobretot durant els darrers anys dedicats al desplegament d’una feina socio-política intensa.

Primer, com a dirigent veïnal al Camp Rodó, una de les barriades perifèriques de la ciutat de Palma. Llavors, com a regidor a l'Ajuntament. Més endavant, com a conseller del Govern de Mallorca. Finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears.

Pam a pam, amb persistent constància, l'autor ha pretès anar aixecant, dia rere dia, aquesta espècie d'arbre - ideològico-pràctic -, arrelat en les més diverses situacions reals de la vida ciutadana, que, a hores d'ara, pot mostrar-ne el brancatge esponerós, fet paraula impresa i publicada.

Pam a pam s'han escrit cartes adreçades als mitjans, perquè fossin ben obertes i a l'abast d'interessats. Sobre temes molt diversos, en diverses ocasions, s'han fet públics alguns textos, mentre d'altres han romàs al calaix de qui els creava per no haver trobat el lloc adient on fer-los públics i des d'on assabentar a tothom qui en volgués saber i tenir-hi alguna dada.

Així i tot, són ben nombroses les mostres epistolars que han estat adreçades a alguna autoritat, a companys i amics de feina, a gent jove i a gent gran. A qui viu aquí, a Mallorca. També a qui esdevé immigrant, periodistes i monarques, presidents i militars, ministres i delegades, gent en pena capital, terroristes, diputats, i un etcètera molt llarg.

Amb paraules molt planeres i en llenguatge col·loquial, emprant formes sovint dolces o més aspres que la sal, a vegades surten curtes, altres pics amb tall més llarg.

Sempre cerquen, a tota hora, escometre com el mall, insistint amb persistència, suggerint només quan cal.

Qui ha escrit aquestes retxes ha volgut dir certes coses a qui les hi ha adreçat, o a la gent que ha tengut dèries d'anar pegant ullades a les planes que les han publicat.

Una altra cosa n'és l'efecte que s’hi arribi a causar.

Vet ací, lector, lectora, una mostra ben modesta al teu davant.

Guinea i Mallorca (01): Andrés Buele Siesa

Dos anys i mig després de la mort d'Andrés Buele Siesa, el mes de març de 2002, es fa pública - al diari Última Hora de Ciutat (Mallorca) - una notícia que colpeja fortament els ànims d’aquesta família mallorquina, tan ben empeltada de saba guineana.

El reconegut professional del periodisme, Pedro Prieto, com a enviat especial al poblat de Sampaka, a Guinea Equatorial, revela que, allà mateix, ha tengut l’oportunitat de topar-se directament amb familiars i parents pròxims d’Andrés Buele Siesa.

El periodista s’ha encaminat cap a aquell país africà, seguint les poques indicacions que li ha pogut adreçar qui només sap que n’Andrés és fill de Buelé i de Siesà; que neix a Basilé Bubi el 14 de desembre de 1911, a un poblat anomenat Sampaka (antiga Zaragoza); que viu molt a prop de la ciutat de Malabo (antiga Santa Isabel) capital de l’illa de Bioko (antiga Fernando Poo); i que, de ben jovenet, deixa la casa dels missioners i s’instal·la definitivament a Mallorca, on roman fins a l’hora de morir.

També ha pogut recaptar aquest periodista algunes altres dades que fa arribar un guineà resident a Mallorca, el qual l’encamina cap als mateixos indrets, amb la finalitat de trobar-hi el màxim d'informació possible.

Amb l’ajuda d’un amic que treballa a Telefònica, i d’un taxista guineà que li fa de guia i xòfer, Pedro Prieto s’encamina cap al poblat de Sampaka.

Just a l’entrada, hi troba una dona bastant major d'edat, de més de vuitanta anys. S'anomena Mama Remedios i està, amb el seu fill Remigio, davant la porta de la seva modesta caseta de fusta. Tots dos elaboren oli de palmera, en una enorme gerra de fang que mantenen col·locada damunt d’un gran fogó de ferro, on cremen mitja dotzena de troncs ben encesos.

En haver mirat i remirat les fotografies que en Pedro Prieto li mostra, aquella velleta li fa veure que no en té ni idea, de la foto, ni del personatge. Lamenta moltíssim no poder ajudar-lo.

Acompanyat pel seu fill Remigio, el periodista mallorquí s’acosta llavors cap a la casa on viu una altra velleta més major, anomenada Mama Constancia, qui es troba acompanyada per la seva filla, néta, besnéta i rebesnéta. Li confessa que té 94 anys.

Tot d’una que veu aquella foto,es posa a exclamar que ella mateixa, de ben petita, ha conegut aquella persona que s’anomena Andrés. Que sap que els seus pares l’han lliurat als missioners; que posteriorment se n’ha anat cap a Espanya; i que és germà de Mama Remedios, la mare de Remigio!

La sorpresa i l’admiració envaeix tot el poblat. Després de tantíssimes dècades, tenen l’oportunitat de rebre noves d’un membre de la família, del qual no n’han sabut res durant més de setanta anys.

Tothom té molt d’interès a saber si aquell parent seu, que ha viscut a Mallorca, hi té i manté familiars vivents.

El periodista mallorquí els explicà que sí:

- “A veure si ens vénen a veure qualque dia, idò. Ens agradaria ben molt conèixer-los” – li amolla Remigio.

Una tan sorprenent com aquesta es produeix el mes de març de l’any 2002.

En dues pàgines senceres, el diari Última Hora dedica tota la secció “El Discreto Encanto de la Vida” d'un diumenge del mes de març. S’hi reprodueixen algunes fotografies que el mateix periodista ha fet al poblat de Sampaka i a la gent amb què ha tengut l’oportunitat de conversar.

Si és gran la sorpresa produïda a aquell petit poblat de Sampaka, a Guinea Equatorial, molt més gran encara esdevé la que es provoca a l’interior de la família Buele, la que sempre ha residit a l’illa de Mallorca.

Ningú no se’n pot avenir...Tothom hi veu grans semblances... Tot d’una es pren la decisió d’anar-ho a veure... S’inicien els contactes epistolars, amb la família guineana i amb l’Ambaixada espanyola a Malabo, al front de la qual roman el mallorquí Josep Riera, un inquer adscrit al cos diplomàtic de l’Estat espanyol.

El mes d’abril següent, el mateix periodista Pedro Prieto coincideix amb en Cil al programa televisiu Metro 7. S’hi passen unes imatges filmades al poblat de Sampaka. S’hi poden sentir també les paraules que hi pronuncien les dues velletes guineanes...

És precisament a aquell programa televisiu on s'anuncia per primera vegada que, per al mes de gener de l'any 2003, la família Buele té previst desplaçar-se a Guinea per conèixer personalment aquests membres de la família, dels quals no han tengut cap nova fins aleshores.

També és en aquell programa on es fa públic que s’han iniciat les gestions per veure d’encetar i llançar un projecte de construcció d’una Unitat Escolar a Malabo, en col·laboració amb mestres i professionals del país.

La preparació d’aquest viatge es intensament i de manera perllongada.
En un principi, són molts els membres de la família que s'hi apunten. Poc a poc, emperò, es veu que no resulta tan fàcil arribar a constituir un grup tan nombrós: situacions personals, laborals, professionals, familiars, ocupacionals i de tot tipus, redueixen fins a cinc el nombre de persones viatgeres.

Cal sol·licitar, gestionar, tramitar i administrar tot quant faci referència a les vacunacions internacionals que es requereixen per viatjar a un país tropical. Cosa que duu no pocs entrebancs.

A diferència d’altres temps, i d’altres indrets d’Europa, a Mallorca s’ha d’acudir a centres diversos per a cadascuna d'aquestes cinc vacunes: febre groga, diftèria, tètanus, tifoide i malària.

Les dosis d'aquestes vacunes han de ser adquirides i comprades per la persona usuària, a alguna farmàcia o a la mateixa Conselleria de Salut. A més a més, s’han de pagar unes tarifes públiques a l’administració perifèrica de l’Estat.

També és convenient cercar l’agència de viatges que ofereixi més bon servei i a més bon preu. Se'n miren unes quantes i s'opta per “Nueva Europa”, perquè combina amb Spanair tots els vols aeris necessaris – Palma/Madrid/Malabo/Bata i retorn -, totes les estades hoteleres – a l’illa i al continent -, i tota la tramitació dels visats davant del Consolat o Ambaixada de Guinea Equatorial.

S’hi posen amb temps: comencen a l’estiu de 2002, per tal de viatjar el mes de gener de 2003! Creuen tenir la garantia que les coses poden sortir bé.

Així s’hi afanyen na Bel – la dona de’n Cil -, na Teresa – una amiga de la família -, na Sílvia i na Raquel – dues germanes, nebodes d’en Cil -, i el mateix Cil. Es tracta de cinc persones que es proposen realitzar el primer viatge de la família Buele a Guinea Equatorial.

Un viatge que, malgrat l’esperit aventurer i viatger d’en Cil, mai no ha estat al centre preferent de les seves atencions. Mai no l’ha entusiasmat gaire la idea de viatjar a Guinea. Ha recorregut mig món, al llarg de la seva vida, però, fins aleshores, no s’ha plantejat mai visitar Guinea.

A qualcú, que li demana sobre els motius pels quals no ha viatjat mai a Guinea Equatorial, sent així que ha recorregut molts països d'Europa, Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina, es limita a dir-hi:

- “Mai no m'ha fet cap gràcia viatjar, com a fill d’un “bubi”, a un país governat per “fangs””.

I és que en Cil recorda molt bé, i la té ben present dins la memòria, la crua i dura experiència viscuda i patida al Burundi, a la dècada dels anys 70. Presencia directament, fort i no et moguis, que l’ètnia minoritària dels “batutsi” governants s'afanyat a exterminar en pocs dies tota l’ètnia majoritària dels “bahutu” governats, de molt mala manera.

Per a en Cil, els "fang" de Guinea, Macías Nguema o el seu nebot Teodoro Obiang, no deuen diferir gaire dels generals "tutsi" de Burundi, Micombero o Bagaza: militars ensinistrats a Europa amb aires d’africans dictatorials.

dimecres, 28 de setembre de 2011

A cops de mall per Àfrica (01)

Això que començ a publicar avui pretén recollir algunes de les experiències, viscudes i reviscudes per mi, mallorquí d’arrels africanes.

En una primera part, partesc d'una referència a Guinea Equatorial, on neix mumpare, i d’algunes relacions d’aquella antiga colònia espanyola amb certs ambients de la Mallorca de la dècada dels anys 20, abans de la segona república espanyola - quan mumpare, "el negret de Can Matons", arriba per primera vegada a Mallorca -.

Pegant un gran bot en el temps, m'endins en les dècades dels anys 50 i 60, quan m'estic preparant per fer-me capellà i anar-me’n a treballar com a missioner a terres africanes, a principis de la dècada dels anys 70.

A cops de mall pel Burundi

El gruix d'aquest apartat se centra en els quatre anys que treball com a missioner a un dels països més petits de la regió centrafricana dels Grans Llacs: Burundi, situat a la riba sud-oriental del llac Tanganika.
Les missions catòliques de Gitongo, Muyaga o Nyabiraba, com també el centre d’estudis de la llengua kirundi, a Muyange, són a l’ull de la narració que vaig desplegant, mentre el país viu un dels moments més sagnants i cruels de la seva història: les matances humanes que produeix el genocidi de l’any 1972 entre tutsi i hutu.

A cops de mall per Kènia i Tanzània

Al·ludesc succintament a la visita efectuada a aquests dos països africans, a la dècada dels anys 70, incloent-hi la pujada al cim mític del Kilimanjaro i el recorregut per parcs i reserves d’animals salvatges, com Serengeti, Ngorongoro o Manyara Lake.

A cops de mall pel Sàhara
En una tercera part arreplec les experiències mantengudes amb gent resident a dues antigues colònies africanes espanyoles, Sàhara i Marroc.

Aterr nombroses vegades a Algèria, on visit campaments sahrauïns de centenars de milers de persones refugiades que viuen a la zona desèrtica de Tindouf. Vaig a veure-hi de prop la situació crítica i delicada que travessa el poble sahrauí.

Membre de l'intergrup parlamentari "Pau i Llibertat al Sàhara", vull contribuir activament a acostar aquella situació a altres seus parlamentàries que tracten l'assumpte a diversos nivells: els parlaments europeu, balear, navarrès, andalús, etc. esdevenen lloc de trobada de diputades i diputats amb ganes de donar una mà amiga al poble sahrauí; com també a mitjans de comunicació o en conferències fetes a l'illa de Formentera.
L'any 2002 gir la darrera visita als campaments de refugiats sahrauïns, adonant-me dels grans canvis que s'hi han produït - més negativament que positivament - en un indret on la gent més jove, sobretot, ja comença a estar-ne farta d'haver-hi de continuar vivint d'aquella manera tan nefasta.
L'entrevista mantenguda amb el mateix president de la República Àrab Sahrauïna Democràtica, Mohamed Abdel Aziz, comporta una gran càrrega emotiva de solidaritat manifesta amb el projecte polític propugnat pel Front Polisario.

A cops de mall pel Marroc
Faig referència directa a aquest país nord-africà, d’on no poca gent arriba a Mallorca, sobretot aquests darrers anys, i que massa sovint topa amb serioses i insalvables dificultats a l’hora d’adaptar-s’hi.
Abans de posar-hi els peus - hom diu que troba dificultats serioses qualsevol persona que s'hagi manifestat favorable a l'autodeterminació lliure del poble sahrauí -, no deix de girar-hi la ullada, quan se'm presenta l'oportunitat de fer-ho.
És el cas que comporta una llarga i penosa gran defensa d'un jove marroquí, anònim, que va morir tot sol, en un camp abandonat de Mallorca…

A cops de mall per Guinea Equatorial

Torn a fer referència explícita a la Guinea Equatorial que no puc arribar a visitar mai, en haver-se'm denegat el visat d’entrada, des de l’ambaixada equatoguineana a Madrid.
Malgrat l’objectiu de la meva visita no és cap altre que visitar la velleta, de la qual he rebut notícies sobtadament i inesperada, i que, segons sembla, és germana de mumpare.

A cops de mall per Àfrica a Mallorca
Acab amb una referència explícita a “Música camítica”, homenatge musical que vol retre al continent africà una de les entitats mallorquines més actives i dinàmiques, la Fundació ACA, presidida pel musicòleg pobler Antoni Caimari i Alomar, qui la manté oberta a les cases de Son Bielí, a la vila mallorquina de Búger.

Amb tot aquest bagatge acaramullat, intent oferir a qui vulgui llegir-ho algunes de les impressions personals més intenses i rotundes que m'ha provocat l’Àfrica que he conegut directament al llarg de la meva vida.

Servint-me, entre d’altres personatges, de dos germans bessons, periodistes, que van narrant fets i descrivint-ne situacions, no és fins al final que se n’arriba a descobrir la identitat real…

En poques paraules, A COPS DE MALL PER ÀFRICA, vol dir molt, pentura vol dir massa.

D’una banda, convida a fer un recorregut per l’Àfrica continental que he tengut l’oportunitat de conèixer directament; i de l’altra, reflecteix la idea d’insistir - per pa i per sal, a cops de mall insistent i persistent fins a esdevenir molest - en la situació real de pobresa i misèria que pateix la majoria de la gent que habita un continent tan immens com Àfrica.

Acab amb una breu nota explicativa final, sobre la identitat real dels dos periodistes que han anat narrant els fets i les circumstàncies. Mentre vull col·locar en ordre alfabètic el llistat amb nom i llinatges de les persones a què he fet al·lusió directament al llarg de l’escrit.