Pam a pam el mall colpeja ferros, anant-los emmotllant a imatges i figures que ronden dins el cap d'aquell qui el maneja davant de la fornal.
Pam a pam, creixent van les persones, les plantes i les bèsties, els peixos i les aus.
Pam a pam s’aixeca l’edifici on viuen les famílies urbanes i rurals. Es fan les carreteres, camins i viaranys. Es van conreant terres, llaurant-les solc a solc. S'hi tiren a la mar les xarxes des del bou.
Pam a pam s’enduen del mercat queviures cap a casa. S’avancen amb els cotxes, avions o belles naus. Transporten damunt vies els trens ben carregats. Viatgen a tota hora veloços autocars. Retornen cap a l’illa ocells, peixos i aus.
Pam a pam s’han fet milers de marges, grans torres de vigia, muralles reforçades, casernes militars. S’han anat teixint brodats, elaborant senalles, fent corda artesanal.
Pam a pam s’han escampat les notes de cants i de bells sons. S’han anat contant rondalles i dites i més gloses. S’han anat cantant tonades, dansant bells i vells balls.
Pam a pam es va escrivint la història d’un poble que ha estat gran. En queden les empremtes damunt cada portal. Malgrat ben pocs les mirin, i es girin de costat pensant que això són dèries de sers mig ofuscats.
Pam a pam es va aixecant Europa, la nova i bella Europa, l’Europa de la pau. No hi basta la gent que un dia hi va nàixer, va viure-hi i hi va créixer, tancada en pany i clau. Hi arriben les gents d’altres contrades que hi porten alenades, ben fresques, més que mai.
Pam a pam s'escriuen eixes ratlles, un dia rere un altre, idees aportant.
Pam a pam s’aixeca una Mallorca més neta i protegida, més culta i decidida, més justa i més capaç.
Pam a pam creixent va a tot arreu allò que naix per créixer, tant si és blat com si és xeixa, tant si és bo o perniciós.
Pam a pam s'acosta el dia del nàixer a l'hora de la mort.
Pam a pam, així, desapareixen del mapa de la història tantes realitats que, segles molt enrere, posaren les arrels.
En bé d’una Mallorca amb més pes dins Europa, com illa i poble gran;
En bé d’aquesta llengua parlada fa molts segles, escrita amb moltes regles, cantada en molts redols;
En bé d’aquesta terra que sura ben aïllada, formant un territori capaç i acollidor;
En bé d’una gent sana que, en reclamar justícia, no cerca l’avarícia, sols exercir els seus drets;
En bé del nostre poble, amb ímpetu assenyat, s'hi expressa el fons desig de veure’l sobirà.
Pam a pam, tracta de feines i de festes, de terres i de mars, de boscos i les aigües, aliments, vestits, cançons, rondalles, gloses, xeremies, oficis, territoris, esglésies, serveis públics, edificis, escoles, parets seques o marjades.
Parla també de llengua i de costums alhora.Tot un conjunt molt ben garbellat a l'illa de Mallorca, que se'n va en orris quan arriba precisament el segle de les guerres, el de la destrucció que escampa l'omnipresent domini de la "pela" - que fou "peça" petita, llavors passà a ser dòlar i esdevengué bitllet-moneda d'euro mal comptat -.
Se'n va en orris, quan arriba, en definitiva, el segle XX i tots els maldecaps que provoca el capital, que es mostra tan ferotge en nàixer com globalitzant tot d'una que es fa gran.
Pam a pam s'aixeca una Mallorca, al gust de constructors i immobiliàries, d'empreses promotores i financeres, al marge d'unes lleis que protegeixin el futur perdurable durant segles d'un entorn altre temps immillorable.
Enfront de tot això, també es mantenen vives certes dèries.
Com la d'utòpiques visions d'una Mallorca lliure i sobirana.
O la d'una illa del tot ben protegida.
O d'unes terres per sempre ben tractades.
O d'una llengua pertot arreu emprada.
O d'uns paratges atapeïts de natura.
O d'unes aigües del tot ben depurades…
La paraula, eina tan mal emprada en context de democràcies malparides, també pot resultar eficaç, si cala endins i aconsegueix tocar de prop el viu profund de la persona humana: si arriba al moll mateix dels ossos més interns.
Com ja ho va fer una altra vegada l’eterna i perdurable, la humanitzada fa vint-i-un segles a l’altra riba de la Mar Mediterrània, a terres palestines…
Poesia, novel·la, assaig, glosats, escrits, articles, cançons, discursos, converses, sermons, obres de teatre, diaris, revistes, llibres, quaderns, biblioteques, cinemes, llibreries, quioscs, ordinadors, discs compactes, pàgines web… contenen incommensurables tones de paraula - escrita, parlada, cantada o emmudida - portadora dels més increïbles i sorprenents missatges. Tan nombrosos com diversos.
Pam a pam pretén esdevenir una de tantes contribucions gratuïtes al cultiu de la paraula escrita en català.
També arreplega un bon recull, incomplet per cert, d'alguns dels escrits que l'autor ha redactat - publicats o no publicats en algun mitjà local -, sobretot durant els darrers anys dedicats al desplegament d’una feina socio-política intensa.
Primer, com a dirigent veïnal al Camp Rodó, una de les barriades perifèriques de la ciutat de Palma. Llavors, com a regidor a l'Ajuntament. Més endavant, com a conseller del Govern de Mallorca. Finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears.
Pam a pam, amb persistent constància, l'autor ha pretès anar aixecant, dia rere dia, aquesta espècie d'arbre - ideològico-pràctic -, arrelat en les més diverses situacions reals de la vida ciutadana, que, a hores d'ara, pot mostrar-ne el brancatge esponerós, fet paraula impresa i publicada.
Pam a pam s'han escrit cartes adreçades als mitjans, perquè fossin ben obertes i a l'abast d'interessats. Sobre temes molt diversos, en diverses ocasions, s'han fet públics alguns textos, mentre d'altres han romàs al calaix de qui els creava per no haver trobat el lloc adient on fer-los públics i des d'on assabentar a tothom qui en volgués saber i tenir-hi alguna dada.
Així i tot, són ben nombroses les mostres epistolars que han estat adreçades a alguna autoritat, a companys i amics de feina, a gent jove i a gent gran. A qui viu aquí, a Mallorca. També a qui esdevé immigrant, periodistes i monarques, presidents i militars, ministres i delegades, gent en pena capital, terroristes, diputats, i un etcètera molt llarg.
Amb paraules molt planeres i en llenguatge col·loquial, emprant formes sovint dolces o més aspres que la sal, a vegades surten curtes, altres pics amb tall més llarg.
Sempre cerquen, a tota hora, escometre com el mall, insistint amb persistència, suggerint només quan cal.
Qui ha escrit aquestes retxes ha volgut dir certes coses a qui les hi ha adreçat, o a la gent que ha tengut dèries d'anar pegant ullades a les planes que les han publicat.
Una altra cosa n'és l'efecte que s’hi arribi a causar.
Vet ací, lector, lectora, una mostra ben modesta al teu davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada