dimecres, 12 d’octubre de 2011

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (01): jocs i festes populars

Si alguna cosa podem constatar amb certesa total, tant n’Eva Marilén com n’Afram, no és cap altra que la de comprovar que la ciutat de Palma, a finals de la dècada dels anys 20, és com és. Molt allunyada d’allò que arriba a ser 8 dècades després.

Tot i amb això, Ciutat manté certs aspectes d’interès que esbrinam de mica en mica, a mida que ens endinsam en la lectura apassionada de les pàgines editades en època tan llunyana.

Algunes d’aquestes fites ciutadanes amb què ens topam ens deixen del tot bocabadats. A vegades, per les semblances que sorprenentment hi destriam. Més sovint, emperò, a causa de les diferències notables que hi detectam, a molts àmbits de la vida ciutadana d’aleshores.

Pel que fa a les festes populars que s’hi celebren cada any, constatam que hi són molt vives i ben participades pel conjunt de la ciutadania. Els Carnavals o la festa de l’Estendard n’esdevenen típiques.

Els carnavals sempre duen i comporten festa grossa a la Palma dels anys 20. A banda dels balls de disfresses que s'acostumen a fer a indrets nombrosos de Ciutat, tothom para molt d'esment a l'hora de fer sa Rua, adornant vistosament els automòbils que hi desfilen o treballant la imaginació en la construcció de carrosses o enginyant-se-les de mil i una maneres a l'hora d'encertar en els vestits que es volen fer lluir.

Mentre n’Eva Marilén i n’Afram ens endinsam en allò que és la ciutat de Palma, cap a la fi de la dècada dels anys 20, ens adonam, entre d’altres assumptes, que la celebració de la festa de l’Estendard d'aquesta època, sol passar sense pena ni glòria, com conten les cròniques. A no ser quan va revestida de la importància d’algun altre acte transcendental, com pot ser la declaració d’algun fill il·lustre o la inauguració d’algun monument.

L’any 1926, es publica al diari La Almudaina que la Festa de la Conquesta resulta molt deficient. A l’Ajuntament no s’ha organitzat l’acte de declaració com a fill il·lustre de l’insigne artista mallorquí, Bartomeu Maura i Montaner.

Tampoc no s’ha pogut inaugurar el monument al rei en Jaume, cosa que s’està gestionant des de fa anys i que, per un motiu o un altre, no s’arriba mai a realitzar.

Algunes d’aquestes iniciatives municipals, emperò, no torben gaire a completar-se i fer-se efectives.

És a l’any 1927 quan s’inauguren a Palma tota una sèrie de monuments: l’escultura d’en Maura, feta per Mariano Benlliure; l’escalinata davant la seu catedral de Mallorca; la nova escala d’honor de les cases consistorials; fins i tot, el mateix monument al Conqueridor hi fa una gran passa endavant.

Pocs dies abans de la celebració de la festa patronal de Sant Sebastià, corre el rumor que ja ha arribat a Palma, a bord del vapor "Mallorca", l'estàtua eqüestre del rei en Jaume, fosa en bronze i treballada a Catalunya per l'escultor notable Enric Clarassó.

Efectivament, se n’arriba a fer la inauguració oficial el 20 de gener de 1927, a les dotze i mitja del migdia. L’estàtua eqüestre del rei en Jaume és col·locada damunt del pedestal situat fa temps a l’anomenada plaça d’Eusebi Estada.

L’Ajuntament, a través del president de la comissió especial i regidor jurat Sr. Benigne Palos, i del mateix batle de la ciutat, Sr. Guillem Dezcallar i Montis, Marquès del Palmer, convida tota la ciutadania a comparèixer a aquell acte d’inauguració, per retre un homenatge calorós al conqueridor de Mallorca.

Quant a activitats lúdico-esportives, n'Eva Marilén i n'Afram veim que se n’hi assenyalen ben diverses mostres, com són les corregudes - de braus, de cavalls, de cans llebrers, de bicicletes -, o els torneigs de boxa i els campionats de futbol.

El 21 de juliol de 1929 s’inaugura a Ciutat la nova Plaça de Toros. Hi acudeix una gentada. Com no s’ha vist mai fins aleshores, la fila d'automòbils s’estén des de l’estació del ferrocarril fins al mateix coliseu. La presència d’automòbils és tan nombrosa, que s’han de prendre mesures per organitzar la circulació automobilística, degut a l'aglomeració de vehicles. Es diu que se n'hi supera el miler.

La funció taurina comença a les cinc i quart, amb 8 braus que toregen els asos Márquez, Villalta i Félix Rodríguez.

A la primavera següent, el mes de maig de 1930, s’anuncia una correguda de bous espectacular a la nova Plaça de Toros de Palma, al Coliseu Balear.

No es recorda cap altre cas d’entusiasme taurí, ni a Palma ni a la resta de l’illa de Mallorca, com el que aixeca aquella correguda ‘goyesca’ programada per al dia 1 de juny. Es presenta com una manifestació sumptuosa d’art d’època. Unes corregudes on s’utilitza tot el material, corregit i augmentat, que s'empra a d'altres corregudes 'goyesques', com les celebrades a Barcelona, amb motiu de la inauguració de l’Exposició Internacional. O com les celebrades a Mèxic, admirades per més de vint-i-sis mil persones que les presencien.

La Plaça de Toros de Palma roman adornada, en aquesta ocasió, amb tapisos magnífics i valuosos de la Reial Fàbrica de Madrid, moltíssimes de flors i penjarolls, i un grandiós quadre de Goya pintat pel famós pintor Zuloaga.

Abans de les corregudes, una cavalcada fastuosa fa el seu recorregut, amb calesses ocupades per les reines de la bellesa que representen cadascun dels districtes.

La part taurina és definida com una mostra d’encert i de grandesa, difícilment superable, amb el millor cartell de 8 braus de la ramaderia de Gabriel González.

S'hi presenta el rejoneador portuguès més famós de l'època, Antonio Luis López, qui fica les banderilles als dos primers toros, muntant quatre esvelts cavalls de la seva propietat, i vestit ricament a la Federica, segons usos i costums de Portugal. Els espases són Antonio Posada, Joaquín Rodríguez (Cagancho) i Manolo Bienvenida...

Guinea i Mallorca (03): d'altres personatges de renom a Palma

Capellans, bisbes, cardenals i papes

De bracet de la monarquia i l’estament militar, a finals de la dècada dels anys 20 a Mallorca, s’acostuma a veure-hi també l’estament eclesiàstic.

Per això, n'Eva Marilén i n’Afram ens fixam en alguns d’aquells personatges eclesiàstics que, d’una manera o una altra, mantenen posteriorment una certa relació, directa o indirecta, amb la vida i obres d’en Cil.

Mossèn Arnau Seguí i Ramis

La premsa local de Palma es fa ressò - al diari La Almudaina - de l'acollida que dispensa el poble de Maria de la Salut a l'ecònom nou, mossèn Arnau Seguí, qui s'ha d'encarregar de regir la parròquia d'aquest poble situat al cor mateix del pla de la Mallorca més profunda.

La fotografia de Mascaró que s'hi reprodueix, el col·loca al centre d'un grapat de persones - autoritats civils i religioses - situades davant la Camiona que serveix de vehicle de transport i comunicació fora poble.

N’Eva Marilén i n’Afram sabem que, anys més tard, en Cil tracta molt intensament i directa aquest mossèn, que arriba a exercir-se com a vicari coadjutor de la parròquia de la Santíssima Trinitat, de Palma.

Entre d'altres encàrrecs parroquials a Ciutat, mossèn Seguí s'ocupa cada any d'organitzar la celebració de la festa del Patró dels automobilistes, Sant Cristòfol. Una festa que es fa dia 10 de juliol a l'esglesieta de Santa Fe, al barri de sa Calatrava, on el dia abans s'hi canten vespres i completes i el dia del sant Patró s'hi celebra una missa molt solemne.

Un cop acabada la celebració eucarística, mossèn Seguí s'hi passa tota la jornada beneint cotxes i tota casta de vehicles motoritzats que s'hi presenten, en passar per davant la porta de l’església, deixant una almoina en mans dels escolanets que l’ajuden.

En Cil no oblida mai el text ni la música de l’himne d’aquesta festa, que s’ha après de menut ben de memòria: “Ya que sois de virtudes portento, desde el cielo que es vuestra mansión, acorrednos en todo momento San Cristóbal del sport fiel patrón”.

El pare Joan Perelló, bisbe de la diòcesi de Vic

El mes de gener de l’any 1927, es confirma i fa públic als mitjans de comunicació local de Mallorca que un sacerdot mallorquí, el pare Joan Perelló i Pou, ha estat nomenat bisbe de la diòcesi de Vic.

El pare Perelló neix a la vila mallorquina de Santa Maria del Camí el 30 d’abril de 1870. Pertany a la Congregació dels Sagrats Cors, la mateixa que regenta l’església de Sant Gaietà, el monestir de la Real o el santuari de Lluc.

El pare d’en Cil, n’Andrés, amb el pas del temps manté relacions molt estretes amb els Pares Missioners dels Sagrats Cors, tant al monestir de la Real, on acudeix a missa cada diumenge, com a l’església de Sant Gaietà on contrau matrimoni eclesiàstic amb la seva dona i mare d'en Cil, Mª del Carme.


Mort sobtada del bisbe de Mallorca, Mons. Gabriel Llompart i Jaume

El mes de desembre de l’any 1928, una trista i inesperada notícia deixa corpresa tota la societat mallorquina, molt particularment l’estament eclesiàstic.

De forma sobtada, mor el bisbe de la diòcesi, Mons. Gabriel Llompart i Jaume, qui ha pres possessió com a bisbe de Mallorca el 27 d’agost de 1925.

El bisbe Llompart neix a Inca l’any 1862. Un cop ingressat al Seminari, és ordenat prevere pel bisbe Cervera l’any 1886, i s’hi exerceix com a professor fins a l’any 1902.

Elegit canonge penitenciari de la Seu d’Oriola, posteriorment canonge de la Seu Catedral de Mallorca, finalment és consagrat bisbe de Tenerife l’any 1918.

Declarat fill il·lustre de Mallorca el 31 de desembre de 1919, aquell mateix any és nomenat senador per la província de Sevilla.

L’any 1922 pren possessió de la diòcesi de Girona, d’on esdevé bisbe fins a l’any 1925, en què ocupa la seu episcopal mallorquina.

A la mort del bisbe Llompart, la diòcesi de Mallorca roman amb seu vacant durant més d’un any.

Mons. Josep Miralles i Sbert, bisbe de Mallorca

El mes d’abril de 1930, qui aleshores s’exerceix com a bisbe de Barcelona, el mallorquí Josep Miralles i Sbert, és nomenat pel papa Pius XI bisbe de Mallorca, després que la diòcesi mallorquina hagi quedat vacant, amb motiu de la mort sobtada del bisbe Gabriel Llompart i Jaume.

La mort del cardenal Reig

El mes d’agost de 1927, mor el cardenal arquebisbe de Toledo, Enric Reig i Casanova.

S'ha passat fent feina a Mallorca entre els anys 1886 i 1897, els onze primers anys de la seva llarga i extensa carrera sacerdotal. Neix a València l’any 1859, i estudia primer a l’Institut i a la Universitat Literària de Xàtiva. Posteriorment al Seminari de València, on esdevé col·legial del de Sant Tomàs de Vilanova.

Capellà jove és enduit a Mallorca pel bisbe Cervera, al costat del qual exerceix càrrecs eclesiàstics diversos: vicesecretari i secretari de la Cambra del bisbat, professor de l’Escola Normal de Mestres del Reial Col·legi de la Puresa de Palma, provisor i vicari general de la diòcesi, canonge penitencier, etc.

A la mort del bisbe Cervera, ocorreguda l’any 1897, és nomenat governador eclesiàstic i ecònom de la Mitra. L’any 1901 se'n va a Toledo, on és nomenat canonge i successivament ardiaca, provisor i vicari general. L’any 1904 és nomenat a Madrid Auditor de la Rota espanyola i professor de religió de l’Escola Superior de Magisteri.

Vacant la diòcesi de Barcelona, en pren possessió com a bisbe l’any 1914 i l’abandona l’any 1920, quan és elevat a la condició d'arquebisbe de València. L’any 1922 és preconitzat arquebisbe de Toledo i creat cardenal Prevere, amb el títol de Sant Pere “in Montorio”, succeint el cardenal Almaraz a la seu primada.

Escoltes francesos a Mallorca

Malgrat ens pugui semblar poc transcendent, tant n’Eva Marilén com n’Afram, volem fixar la nostra atenció en els detalls d’una notícia que s’anuncia a les planes de la premsa local mallorquina de finals de la dècada dels anys 20.

El mes d’abril de 1930, a bord del vapor “Mallorca” arriba al moll de Palma, procedent de Barcelona, una colla d’Escoltes francesos procedents de París.

Són quinze joves uniformats, dirigits per mossèn D. Juglar i pel cap de la Unitat, M. Farte-Gexi.
Vénen disposats a passar uns deu dies a Mallorca, i planten les seves tendes en un indret dels voltants de Palma. Fet que causa gran expectació entre la gent que té l'oportunitat de veure per primera vegada una acampada com aquesta.

Gitanos, a Mallorca

També ens copsa molt l’atenció el tractament que la premsa local mallorquina d’aquesta època dóna a certs col·lectius ciutadans.

Per la primavera de 1930, es publica una notícia segons la qual famílies gitanes diverses pul·lulen per Ciutat i recorren pobles de Mallorca.

S’hi fa públic que, amb el mot de vici “se lo digo resalao”, entabanen gent incauta i assetgen transeünts, particularment a l’arribada de turistes que visiten l’illa.

El governador, que rep queixes reiterades per la invasió de gitanos esmentada, dóna ordres als agents de l'autoritat perquè procurin embarcar aquesta gent. Cosa que es fa a mida que retornen dels pobles cap a Ciutat.

Un bon dia, el governador, que ha sortit a passejar amb la seva família distingida, es veu assetjat per una d’aquelles gitanes ‘brutes i espelleringades’. S'hi diu que, quan el governador li ha indicat que se n’anàs, ella li ha contestat amb ‘paraules incorrectes’.

El Governador, un cop comprovada la raó de les denúncies, reitera les ordres donades a la policia i cossos de seguretat, perquè recullin com més aviat millor aquesta casta de gent i procedeixin a embarcar-la cap a la península, alliberant així l'illa de la presència molesta de gent com aquesta.

‘Creim encertada aquesta mesura i no dubtam que el veïnatge l’acollirà amb molt de gust’ – s’afirma a la premsa local d'aleshores.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Guinea i Mallorca (02): certs personatges de renom a Palma

De l’illa africana de Fernando Poo, n’Eva Marilén i n’Afram passam a fixar l'atenció més directa a l’illa europea de Mallorca.

Tot i romandre en contacte, d’alguna manera, la capital de l’illa africana, Santa Isabel, amb la capital de l’illa europea, Palma, a finals de la dècada dels anys 20 s'hi produeixen determinats esdeveniments que no hi concorden.

Alfons XIII i la família reial espanyola

El mes de maig de 1927, com pertot arreu de l’Estat espanyol, se celebren també a Palma les noces d’argent de la coronació del rei Alfons XIII i la reina Victòria, amb gran solemnitat i multitud d’actes públics.

A Ciutat, s’organitzen menjars per a la gent més pobra, recaptes generalitzades, indults generals, alliberaments de gent empresonada, aixecaments i anul·lacions de multes, misses i tedèums del clergat parroquial, homenatges, recollides de signatures, emissions de programes radiofònics, donatius, repartiments de bons, recepcions oficials, banquets de gala, enviaments de rams de flors i telegrames, desfilades militars, manifestacions, felicitacions, regals, concessions de condecoracions, festes de jubileu i un llarg etcètera d’actes que enalteixen la figura del rei d’Espanya i el paper de la família reial espanyola dins el conjunt de la societat mallorquina.

Una de les recepcions oficials més sonades es realitza a la seu militar de Capitania General, on acudeixen, a més de l’Ajuntament de Palma, totes les autoritats militars i eclesiàstiques, presidides pel bisbe Llompart, mentre els infants de les escoles romanen als afores del recinte militar, fent demostracions lúdico-esportives.

Setze mesos després d’aquestes celebracions, el setembre de 1928, sa Majestat el rei Alfons XIII es fa present a Palma, a bord del creuer “Príncipe Alfonso” procedent de València.

Passa revista a l’esquadra fondejada a la Badia de Palma, creuant la mar entre la riba i la divisió dels torpediners. El moll està ple de gent que presencia la cerimònia, amb els paraigües ben estesos perquè, justament aquell dia i a aquella hora, hi cau una pluja copiosa.

El rei té previst desembarcar i posar peus a terra ferma l’endemà mateix, amb la finalitat d’anar a visitar la Seu Catedral, al Palau de l’Almudaina, els carrers cèntrics de la ciutat i el castell de Bellver. Al capvespre fa comptes d’anar a Valldemossa, Deià i Sóller, després de dinar a bord del vaixell. Seguidament ha de sortir cap a les badies d’Alcúdia i Pollença.

Però tots aquests plans s'han de canviar, segons es diu, perquè el temps empitjorat tant i s’ha aixecat un temporal tan fort a la mar que no és possible desembarcar al moll de Palma.

Amb això, el “Príncipe Alfonso” enfila proa cap a Alcúdia, amb la finalitat de dirigir-se l'endemà a la capital, en automòbil. A l’alçada d’Inca, Consell i Santa Maria del Camí, la comitiva reial s’atura a rebre la salutació de les autoritats locals respectives.

El programa d’aquesta visita reial a Mallorca ha hagut de sofrir canvis. Però tot s’arriba a fer, tal com manen els cànons d’una època en què la figura del monarca espanyol és ben present, sobretot a certs àmbits de la societat mallorquina.

El general Weyler

N’Eva Marilén i n’Afram veim que, a finals de la dècada dels anys 20, al costat de la monarquia, s’enlaira també l’estament militar a Mallorca. N’és bona mostra la figura del general Weyler.

El mes de juliol de 1927, Valerià Weyler i Nicolau, Duc de Rubí, natural de Palma i que s’exerceix aleshores com a capità general dels exèrcits espanyols a les illes Balears, gira visita a la ciutat de Sóller.

Així figura a les planes del diari La Almudaina que n’Eva Marilén i n’Afram no ens cansam de llegir i rellegir. Veim que hi va acompanyat de personalitats de renom: el seu amic íntim, el doctor Jaume Font i Monteros; el fill d’aquest, Jaume Font – qui és redactor del diari Última Hora -; el fill del mateix general, Valerià, qui és comandant de Cavalleria i ajudant seu; el director dels Ferrocarrils de Sóller, Jeroni Estades; i el vicari de l’església parroquial de Sóller, mossèn Josep Pastor.

Tots dinen a l’hotel Ferrocarril. Després de visitar Biniaraix, la gent de Ciutat se’n torna cap a Palma en automòbil, passant per Deià i Valldemossa.

Uns tres anys després d’aquesta feta, el general Weyler mor a Madrid, el 20 d’octubre de 1930.

La notícia de la mort del general Weyler, exposada a les pissarres de la Plaça de Cort, circula ràpidament per la ciutat i causa gran consternació. En senyal de dol romanen tancades les portes de l’Ajuntament.

El general Weyler neix a Palma el 17 de setembre de 1838. A l’edat de 15 anys ingressat al col·legi d’Infanteria de Toledo. No pot prendre part en la guerra d’Àfrica. Però el mes de març de 1863 ocupa una plaça vacant de Comandant d’Estat Major d’Ultramar, a la qual ningú no vol optar per mor de les grans epidèmies que s’estenen per Cuba.

El general s’hi fa molt famós. Sobretot, per les batalles nombroses i acarnissades que entaula contra líders locals que lluiten a favor de la independència cubana. Com és el cas del general Antonio Maceo, anomenat el “Titan de Bronce”, que es converteix en el primer militar cubà de raça negra que arriba a ascendir al grau de general.

Mig any després de la mort del general Valerià Weyler i Nicolau, a Madrid, la comissió municipal permanent de l’Ajuntament de Palma s’assabenta d’una carta que el Duc de Rubí ha adreçat al batle de Ciutat, Jaume Suau.

S'hi adjunta còpia de la clàusula segona del testament. S'hi constata que el general disposa que tots els béns que posseeix a Palma han de ser cedits en usdefruit i amb caràcter vitalici a la seva germana Maria Weyler Santacana.

I que, en morir aquesta, tots aquests béns han de recaure en l’Ajuntament de Palma, perquè creï un establiment benèfic a favor dels pobres, a favor de la infància i en memòria del general Weyler.

Han de transcórrer molts d’anys – més de seixanta – fins que es posa fil a l’agulla amb aquella iniciativa, i el Llegat Weyler arribi a fer-se realitat a Palma.

Succeeix això el dia en què l'Ajuntament de Palma, a proposta del grup municipal del PSM-Entesa Nacionalista, -al qual pertany en Cil Buele- acorda habilitar la finca de Son Roca – situada a prop de Son Ferriol – com a instal·lació destinada a acollir laboralment un nombre considerable de persones joves discapacitades.

N'és batle de Palma Joan Fageda i Aubert, del grup municipal del Partit Popular...

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Guinea Espanyola, abans de la República: notícies de militars i aviadors (03)

A mida que ens endinsam a Palma en la fullejada del diari La Almudaina, n’Eva Marilén i n’Afram constatam que tots aquests assumptes relacionats directament amb la navegació aèria, amb avions, aparells voladors de tota casta, el fet de volar per l'espai aeri, són notícies molt comentades a la premsa local mallorquina de finals de la dècada dels anys 20.

Fins al punt que ni la una ni l’altre no podem dissimular gens ni mica el nostre astorament, i romanem del tot encisats i embadalits, davant algun d'aquests anuncis publicitaris que es reprodueixen a la premsa, sobre determinats productes que es posen a la venda.

És el cas d’aquest que diu:

"Vol vostè volar de franc? Faci això: Primer: Compri xocolata Nelia amb Llet de 10 cèntims pastilla, i guardi'n les cobertes. Segon: Durant el dia 28 del mes actual inscrigui el seu nom a les nostres oficines, indicant-hi la quantitat de cobertes que vostè posseeixi. Tercer: Si vostè és un dels deu majors posseïdors de cobertes de l'esmentada xocolata, rebrà un tiquet vàlid per a un vol (baptisme de l'aire). Per a més detalls i inscripcions, a l'Agència de Palma de Mallorca, carrer Argenteria nº 1. Aquelles persones que resideixin fora de la capital, ho podran fer per correu, amb la deguda antelació. ¡Prengui xocolata Nelia amb Llet! ¡Deliciosa i alimentària! 10 cèntims".

Si ens resulta curiós el contengut d’aquesta publicitat, no ens deixa de causar admiració això que també llegim a la premsa local mallorquina.

S’anuncia als mitjans de comunicació local illencs, com a notícia realment extraordinària:

Ben prest es podrà anar en avió des de París fins a Palma en vint-i-quatre hores, i des de Barcelona fins a Palma en una hora”.

Això és el que es diu, ben entrat l’any 1930.

Un d'aquests raids aeris de l'època, entre d'altres elements, serveix per fer arribar als mitjans de comunicació de Mallorca notícies directament relacionades amb Guinea Equatorial, colònia espanyola de l’Àfrica occidental.

Es tracta del raid aeri que protagonitza l'anomenada Patrulla Atlàntida i que arriba a la ciutat de Santa Isabel (avui Malabo), la capital de la Guinea Espanyola (avui República de Guinea Equatorial), situada a l'illa de Fernando Poo (avui illa de Bioko).

L'esdeveniment es produeix a principis del mes de gener de l'any 1927.

Les notícies arriben a Mallorca, fil per randa, a través de l'Associació de la Premsa de Madrid, des d'on es remeten telegrames freqüents als periòdics illencs. S'hi recullen informacions provinents de la Direcció General de Colònies, que amplia tots els detalls d'aquesta gesta.

La Patrulla Atlàntida és una esquadrilla d'hidroavions que cobreixen i recorren etapes diverses, amarant en aigües territorials africanes.

Arriba a Santa Isabel, la capital de Guinea, després de realitzar una jornada de descans a Monròvia.

Els mitjans de comunicació illencs destaquen que els aviadors intrèpids han amarat amb èxit. Han hagut de fer front, això sí, a les inclemències del temps, en topar-se amb dificultats pròpies de la climatologia, provocades sobretot per la boira espessa que hi troben, el mes de gener de 1927.

Per totes bandes, la Patrulla Atlàntida és molt ben rebuda, amb mostres grans i multitudinàries d'entusiasme, tant per part de la gent europea com de la gent indígena africana que els acull.

A Santa Isabel l'entusiasme es desborda i va molt més enllà de l'acostumat fins aleshores. S'hi repeteixen les aclamacions de les multituds, mentre la colònia espanyola que hi resideix victoreja la colla d'aviadors, que se senten orgullosos d'haver acomplert plenament la missió encomanada.

Les notícies que es reben a la Direcció General de Colònies, a través del correu arribat a Madrid des de Fernando Poo, amplien les avançades telegràficament sobre l'arribada a l’illa guineana de la Patrulla Atlàntida. I sobre l'acollida entusiasta i calorosa que els habitants d'aquesta regió africana li dispensen, europeus, espanyols i guineans.

El Governador General d'aquesta colònia espanyola ultramarina, aprofitant l'ocasió, realitza algunes hores de vol a bord d’un d’aquells hidroavions, el V-I, per damunt el litoral de l'illa de Fernando Poo.

Aconsegueix, així, de recórrer per l'aire, en molt poc temps, uns territoris que, d'una altra manera, requereixen molts de mesos per ser vists.

A Mallorca tot això se sap molt bé.

Se sap per la premsa local escrita, per exemple, que l'hidroavió Número 5 ha hagut de tornar enrere cap a Fernando Poo a recollir-hi una peça mecànica; i que ha seguit cap a Lagos, on es troba amb la Patrulla Atlàntida que roman a l'espera de dirigir-se cap a Río de Oro, les illes Canàries, Casablanca, o Melilla, citant alguns indrets.

Se sap que aquest raid aeri segueix la ruta marcada prèviament, fent una etapa diària pels indrets africans assenyalats.

Se sap que a Río de Oro els hidroavions de l'esquadrilla Atlàntida amaren sense cap novetat, i que, d’allà, es dirigeixen cap a Las Palmas on són objecte d'una acollida gran a Bahia Grande.

Un cop arribats a les illes Canàries, durant una estona llarga sobrevolen per damunt la població, que, situada als molls de la riba, roman saludant estrepitosament els heroics aviadors. En tocar terra, són rebuts oficialment per les autoritats locals.

A Mallorca se sap que, en aquell raid aeri, les avaries han estat freqüents. S'hi ha de reparar l'hidroavió Catalunya, perquè pugui evolucionar normalment per damunt la població de Tenerife. L'esquadrilla, també, n'ha de retardar la sortida de les illes Canàries, per una altra avaria posterior detectada a l'aparell València.

A Mallorca, se’n saben tots aquests detalls, gràcies a les informacions que publiquen periòdics locals illencs com La Almudaina, que tant n’Eva Marilén com n'Afram no ens cansam de fullejar amb gran delit, gairebé vuitanta-cinc anys després d’haver estat editada.

S’arriba a saber, a finals del mes d'octubre de 1927, la notícia d’un accident aeri que afecta de ple una de les parelles d'aviadors participants en aquest raid aeri de Guinea. Es tracta dels capitans González Gil i Barberan.

Tots dos surten de l'aeroport de Cuatro Vientos, en vol de pràctiques nocturnes cap a Larache. Quan intenten aterrar a l'aeròdrom d'Anarras, l'aparell trontolla de tal manera que hi queda destrossat totalment.

Els dos aviadors ferits són hospitalitzats ràpidament, degut als cops, erosions i contusions rebudes per tot el cos.

Però no només són aquestes notícies sobre Guinea les que arriben a Mallorca i que s'hi fan públiques als mitjans de comunicació locals, a finals de la dècada dels anys 20...

Guinea Espanyola, abans de la República: notícies de militars i aviadors (02)

Tant n’Eva Marilén com n’Afram veim que apareixen molt sovint a la premsa local mallorquina dels anys 20 moltes notícies relacionades amb gestes aeronàutiques. És el cas del vol del Jesús del Gran Poder, el raid aeri Jerusalem, el raid aeri d'una divisió d'hidroavions italians comandats pel general Balbo, o el vol del dirigible Itàlia, cap a la zona polar àrtica, al pol nord.

Constatam, amb gran sorpresa, que a l'estiu de l'any 1928 es fa públic al diari La Almudaina, de Palma, que Mr. Pernok, un oficial invàlid de l'aviació francesa que ha perdut les dues cames durant la guerra, fa una passada per Ciutat, mentre duu a terme la seva missió aèria de fer la volta al món.

Per aquestes calendes, esquadrilles d'hidroavions italians amaren a la base portuària de Pollença i el capità Wilkins prepara una nova expedició a les regions polars del sud. Es tracta d'un vol molt llarg, a través de les regions antàrtiques fins a les terres de Graham. S'hi han de cobrir i recórrer unes 2.500 milles.

Una dona que es diu Miss Amèlia Earhart és la primera pilot que fa la travessia aèria atlàntica. Es tracta d’una aviadora nordamericana que, comandant l'hidroplà Friendshin, arriba juntament amb tres companys seus fins a Burry (Gal·les del sud), després de creuar l'espai oceà Atlàntic.

Una altra aviadora, alemanya, na Teha Rasche, també realitza un raid aeri transatlàntic, pilotant un avió que duu el nom de Bellanca.

La primera aviadora espanyola, María Bernardo de Quirós, Marquesita de los Altares, com l'anomenen, en unes declaracions publicades al diari La Almudaina de Ciutat, no s'està gens de dir:

"Les dones es dedicaran a l'aviació més que els homes. Les dones estam més ben preparades per tractar els aparells d'aviació… A Espanya ben prest serem tres dones, a Portugal ja n'hi ha una, a França són quatre o cinc, i el nombre de dones aviadores anirà en augment. Perquè els aparells aeris exigeixen molta cura, una manera suau de ser tractats… L'home, en general, és massa brusc de moviments a l'hora de frenar o tractar les màquines; en canvi la dona porta les palanques amb molta més atenció, molt més suaument… Crec que les dones som més valentes que els homes a l'hora de volar…"

Aquesta valenta dona, aviadora, apareix freqüentment a les planes de la premsa mallorquina, on pretén mostrar que les dones d'aquest temps veuen amb molt bons ulls i aprecien l'esport aeri. En certa ocasió, el mes de juliol de l'any 29, apareix fotografiada amb unes altres al·lotes que han rebut el baptisme de l'aire a l'aeròdrom de Cuatro Vientos.

Amy Johnson és una altra aviadora, anglesa, que a principis de l'any 31 es proposa volar fins a la Xina, travessant tota Sibèria.

Aquest any mateix, la senyoreta Colomer obté el títol de pilot, a l'Escola d'Aviació de Barcelona, per exercitar-se com a aviadora.

Talment com María Bernardo de Quirós és considerada la primera dona espanyola que es posa a pilotar un avió, també figura als anals de la història de l’aeronàutica el nom de l'abat Pablo Schule, com el primer eclesiàstic, aviador autèntic, que es llança a exercir la tasca de pilotar un avió.

Quant a dones mallorquines, han de transcórrer alguns anys més, fins que se n’arribi a fer famosa alguna. Cap enllà l'any 1958, apareix la figura de Francisca Bibiloni, qui aconsegueix la llicència esportiva com a aviadora, després d'aprovar el curs a l'aeròdrom de Valladolid.

Aquesta mallorquina, casada amb un pilot, contagiada per la pràctica de volar i pilotar, comença a fer-ho amb una 'Iberavia' de dues places; després passa a pilotar una 'Beechcraft' model Bonança monomotor, i el mes de març de 1980 maneja una altra 'Beechcraft' bimotor, model D-95. Participa en totes les voltes aèries a Espanya, juntament amb el seu espòs, Lolo Carrión, i en altres competicions d'àmbit internacional.

Com a dada curiosa - publicada al Diario de Mallorca, en una entrevista realitzada per Humbert Colom i fotos de Torrelló, a principis del mes de març de 1980 – aquesta parella aviadora sempre vol arribar la darrera a totes les competicions, cosa que a vegades li resulta difícil. No s'hi inscriu per competir sinó per participar-hi i fer-hi amistats. Hi és molt ben acollida i rebuda quan toca terra.

Francisca Bibiloni i el seu espòs Lolo Carrión no són els únics pilots de la família. La primera avioneta que té el pare de Lolo, la compra a Ramon Franco. I una de les dues filles de la parella es llança en paracaigudes sent molt petita, es treu el títol de pilot als 17 anys d'edat, i vol ser aviadora comercial.

Aquestes declaracions de Francisca Bibiloni, reproduïdes a la premsa local mallorquina dels anys 80, coincideixen en bona part amb aquelles altres que fa na María Bernardo de Quirós, Marquesita de los Altares, els anys 30:

"Dona i aviació són totalment compatibles – diu Francisca Bibiloni -. Fins i tot jo gosaria a dir que les dones som manco distretes que els homes en estar davant dels comandaments, som més meticuloses en el vol, en la supervisió i en altres aspectes, som més sensibles".

Dins el context aeronàutic de finals de la dècada dels anys 20, n’Eva Marilén i n'Afram veim com a notícia molt comentada a la premsa local mallorquina la desaparició d'un hidroavió, tripulat per un aviador mallorquí.

És el capità d'aviació, Pere Tauler Pastor, pilot des de l'any 1923, que es distingeix notablement en operacions aèries a Melilla.

Se n'hi publiquen fotografies, d’aquell heroic aviador, fill de Pere Tauler Cifre i nuvi de Margalida Monjo - aleshores estudiant de Farmàcia a Barcelona -.

La desaparició d'aquest hidroavió duu a pensar en un altre vol anterior que efectua el mateix pilot mallorquí en un Dornier, l'11 de juliol de 1928, quan, als quaranta minuts d’haver iniciat el vol, ha d'amarar per avaria.

Els pilots de l’aparell fan funcionar la ràdio, però cap estació no en recull el senyal d'auxili. Fins que amollen coets lluminosos, i són vists per la tripulació del vapor alemany Olimpo, el qual els presta tota quanta ajuda han de mester.

Els funerals pel capità Tauler se celebren a la vila mallorquina de Maria de la Salut. S’hi fan unes exèquies fúnebres molt solemnes, dedicades al fill del poble, desaparegut en accident d’aviació quan pilotava el Dornier nº 8.

El mateix dia de les exèquies fúnebres, pilotant el Numància, el comandant Franco s’enlaira des de Palma en direcció cap a la vila de Maria de la Salut on, després de realitzar algunes evolucions per damunt la vila, hi deixa caure unes quantes corones de flors, des de l’aire.

La cerimònia funerària a l’interior del temple mariando esdevé molt solemne. Hi assisteixen les autoritats de la província, que s’hi traslladen en automòbil. Ocupant lloc preferent, se situen comandants d’aviació famosos com Gallarza, Franco o Llorente. També hi assisteix una representació de la Diputació provincial, comissionats de tots els cossos de les guarnicions de Palma i d’Inca, l’Ajuntament de Maria de la Salut en ple, i nombrosos comissionats d'altres municipis de l’illa.

El pare i d’altres familiars del difunt s'asseuen a la bancalada dels endolats, a l’interior del temple. Mentre el poble sencer, que s’uneix en massa a aquesta manifestació de dol, roman als afores, per trobar-se ple de gom a gom.

Continua sent notícia molt divulgada als diaris locals mallorquins el trasllat del cadàver de l’aviador Tauler a la ciutat nordafricana d’Oran. Hi és conduït per mariners espanyols, seguits d’autoritats religioses, civils i militars, i de representants de l’Estat espanyol que presideixen el dol.

L’aspecte que ofereixen els carrers de la ciutat nordafricana d’Oran en aquesta ocasió esdevé realment imponent. Una multitudinària manifestació de ciutadanes i ciutadans oranesos en mostren el dol davant la desgràcia sobrevenguda al pilot mallorquí, el capità d’aviació Pere Tauler Pastor, natural de la vila de Maria de la Salut.

Els primers dies del mes de juliol de 1929, el pare i la germana de l'heroic aviador mallorquí es traslladen a Melilla en hidroavió, on poden retre'n l'homenatge pòstum al fill i germà desaparegut en accident d’aviació...

Guinea Espanyola, abans de la República: notícies de militars i aviadors (01)

Tots dos germans bessons sabem que, a finals de la dècada dels anys 20, en plena colonització espanyola, Guinea Equatorial figura dins el pressupost estatal denominat De Colònies, que fa referència a totes les possessions espanyoles situades a l'Àfrica occidental.

Són els anys de la dictadura militar del general Primo de Rivera, coincidents amb la monarquia borbònica del rei Alfons XIII.

Els mitjans de comunicació illencs d'aquesta època reben i difonen informacions precises sobre el desplegament d'aquest pressupost. Se n’obtenen explicacions a través de les declaracions que efectuen els alts càrrecs més directament implicats en el govern i l'administració de l'Estat.

És el cas del general Jordana qui, referint-se al pressupost de Colònies, declara a un grapat de periodistes que la metròpoli intenta atendre adequadament les millores implantades a l'Àfrica occidental, sobretot, pel que fa a una millor preparació dels serveis sanitaris.

Segons afirma el general, cal combatre aferrissadament les nombroses i persistents malalties tropicals que continuen afectant els territoris africans i que constitueixen l'obstacle principal per al seu desenvolupament.

Per això, el general Jordana al·ludeix a la millora dels serveis hospitalaris, a la instal·lació d'estacions sanitàries als camps de treball o als poblats que les requereixen, i a l'establiment de brigades mòbils sanitàries que penetrin a l'interior de les zones encara no explorades.

A més d’això, també procura organitzar-hi serveis agronòmics que valorin aquelles terres tan feraces; o establir llocs de vigilància a les zones frontereres continentals, perquè les hi defensin i hi evitin incursions estranyes, com és el cas del contraban de productes.

A tot això s'afegeix la dotació d'augments de sou a la guàrdia colonial, incrementant-se les despeses totals de les forces militars espanyoles instal·lades a Guinea; la creació de la Inspecció General d'Ensenyament, que dugui a bon port totes les reformes necessàries i que hi creï missions noves; o l'augment de bonificacions als funcionaris, mitjançant l’establiment de la modalitat dels quinquennis que n’han de fomentar-hi la permanència.

Quant al pressupost d'ingressos, el general Jordana esmenta que és un viu reflex de les orientacions emanades de la política colonial espanyola de l'època. Apunta el fet, previst com a imminent, que les colònies han d’esdevenir una font ben sanejada d'ingressos econòmics per al conjunt d’Espanya.

En una de les declaracions fetes per un altre militar, el general Núñez Prado, poques setmanes després de la comunicació feta pel general Jordana als mitjans de comunicació, es fa públic que, a Bata, s'ha avançat molt en la construcció de camins. I que les condicions d'higiene i salubritat, que certament són susceptibles de millores considerables, ja compten amb abundoses aigües potables...

Al marge, emperò, d'aquest munt de consideracions de caràcter polític i militar, que comporten les declaracions de generals espanyols, tant n’Eva Marilén com n'Afram ens estimam més prestar atenció acurada a altres fonts d'informació que també queden reflectides als mitjans de comunicació illencs d'aquesta època.

Una de les notícies que copsa més fortament la nostra atenció, quan ens entretenim a repassar full per full les pàgines del diari La Almudaina que es publica a Palma a finals de la dècada dels anys 20, són les referències nombroses a gestes heroiques, realitzades arreu del món, per part d’un bon grapat d’aviadors que aspiren a fer-s’hi famosos.

Són aviadors i aviadores que hi reben la consideració d'herois vertaders i d'heroïnes veritables.

S'hi parla moltíssim de raids aeris, vols a llarga distància, transoceànics, que es fan per recollir informació diversa, fent la volta a la bola del món en avió.

Unes gestes que intenten desplegar, molt sovint amb grans fracassos i qualque pic amb una mica d’èxit, tota una munió d’aviadors alemanys, anglesos, australians, espanyols, francesos, italians, mexicans o nordamericans.

Aquells homes i aquelles dones es llancen a pilotar no solament els primers hidroavions o hidroplans de la història, sinó també dirigibles, auto-girs, aeroplans i una gamma molt variada d'enginys mecànics voladors.

Un aparell molt famós, i força esmentat a la premsa local mallorquina a la dècada dels anys 20, és l'hidroavió Numància. Amb aquest aparell, Ramon Franco Bahamonde i tres aviadors més - Ruiz de Alda, Rada i Gallarza – es proposen de fer la volta al món.

Ramon Franco, aviador i polític gallec nascut a Ferrol l’any 1896, ingressa a l’aeronàutica militar l’any 1920. Ascendit a comandant l’any 1926, estableix un rècord de distància, travessant l’Atlàntic amb l’hidroavió Plus Ultra, des de Palos de Moguer fins a Bones Aires.

Tot i que s’oposa a la monarquia, i que és nomenat director general d’aeronàutica quan es proclama la República, figurant com a diputat per Barcelona a la candidatura d’Esquerra Catalana el mes de juny de l’any 1931, s’uneix a l’aixecament militar encapçalat pel seu germà Francisco el 18 de juliol de l'any 36. Actua com a pilot militar de bombardeig, i mor en un accident aeri prop de les Illes Balears.

L'hidroavió Numància, un Dornier Super-Wal com el Plus Ultra, però d’unes dimensions molt més considerables, amb el doble de motors i molt més perfeccionat encara, es fabrica a Espanya, als tallers que l'empresa Construcciones Aeronáuticas té instal·lats a Cadis...

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Algunes dades biogràfiques (02)

Si alguna nota característica i singular té i manté aquest personatge és la dèria viatgera. Com aquell qui diu, no passa any que no surti a viatjar fora de Mallorca.

Repassant els indrets que figuren als seus passaports, ens adonam que ha visitat països nombrosos, tant a les dècades primeres, com a èpoques posteriors.

El primer passaport que té en Cil, com a ciutadà de la Comunitat Europea, se li expedeix a Palma el 3 d’agost de 1992, amb data de caducitat als 10 anys. Se li n’acaba la vigència dia 2 d’agost de 2002.

A banda del format nou i dels colors distints, presenta també com a novetat respecte dels anteriors passaports el fet que totes les indicacions hi són redactades en les 9 llengües oficials d’Europa : alemany, anglès, danès, espanyol, francès, grec, italià, neerlandès i portuguès.

Encapçala el document un escrit que adverteix: “El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a éste la máxima diligencia en su custodia y utilización y ruega a cualquier Autoridad u otra persona su entrega a las Autoridades españolas en caso de extravío o uso indebido”.

Amb aquest passaport, gairebé cada dos anys, és a dir, un any sí un any no, en Cil visita un bon grapat de països i indrets diversos: l’any 1992, Madeira, Veneçuela i Perú. L’any 1994, Hongria, Panamà i Colòmbia. L'any 1996, Malta, Uruguai, Argentina, Brasil i Paraguai. L’any 1997, Colòmbia, Equador i Algèria. L’any 1999, l’Índia. L’any 2000, Xile, Perú i Algèria. L’any 2002, Algèria i Tunísia. L'any 2003 Mèxic. L'any 2006, Perú. L'any 2010, Perú, Bolívia i Portugal…

Amèrica Llatina se’n duu la palma, amb una dotzena de països visitats. Alguns d'aquests diverses vegades, com és el cas de Perú o Colòmbia.

Segueix el nord d’Àfrica, amb tres visites efectuades a Algèria, al campament de refugiats sahrauïns situat al desert de la zona de Tindouf, i una altra que li serveix per visitar Tunísia.

Figuren també algunes illes adscrites a Europa, com són ara les Canàries, Madeira o Malta, i la regió d’Hongria i Eslovàquia.

Finalment, compta amb el viatge que efectua a l’Índia, en una visita que realitza a les instal·lacions de la Fundació Vicenç Ferrer, que treballa des de fa dècades a la zona d’Anantapur.

A tots aquests viatges, s'afegeixen els realitzats abans de l'any 1992: Alemanya, Bèlgica, Burundi, Escòcia, França, Holanda, Irlanda, Itàlia, Kenya, Luxemburg, Perú, Tanzània...

Alguns d’aquests viatges requereixen obtenir prèviament de l’Ambaixada corresponent el Visat d’Entrada que autoritzi la visita al país: és el cas del Perú – que el requereix en certes circumstàncies -, o l’Índia, o Guinea Equatorial...

Sabem que en Cil, tot i haver viatjat molt pel món, mai no ha tengut gaires ganes de visitar el país africà on ha nascut son pare. Ens resulta difícil entendre-ho. Però és així.

A son pare, n'Andrés Buele Siesa, tampoc no li fa cap gràcia parlar d’anar a Guinea. Sa mare, en canvi, na Maria del Carme Ramis Ribot, es mor de ganes d'anar a conèixer aquell país africà que, dissortadament, no pot arribar mai a visitar...

Com a resultat de la notícia apareguda als mitjans de comunicació local l'any 2002, segons la qual el reconegut professional del periodisme del diari Última Hora, Pedro Prieto García, en una visita efectuada a Guinea Equatorial s’assabenta que hi viu una germana del pare d’en Cil, alguns membres de la família decideixen de pegar-hi un bot.

Es preapara, amb molt de temps i dedicació, un viatge a l’illa de Malabo i a la zona continental de Mbini, amb la idea de visitar Guinea Equatorial i saludar de prop els familiars que s’hi diu que hi viuen.

Aquell viatge no es pot realitzar, perquè l’Ambaixada de Guinea a Espanya, tot i que ha estès el Visat per als altres quatre membres que acompanyen en Cil, li denega el permís d’entrada al país, a aquest...

Sens dubte, aquest fet esdevé memorable per al nostre personatge. Si més no, perquè l'empeny a decidir-se a aportar-nos, a n'Afram i n'Eva Marilén, moltes més dades relatives a la història d’aquesta família que, amb arrels guineanes, s’implanta a Mallorca l’any 1929 quan son pare trepitja per primera vegada terra illenca mallorquina.