Tots dos germans bessons sabem que, a finals de la dècada dels anys 20, en plena colonització espanyola, Guinea Equatorial figura dins el pressupost estatal denominat De Colònies, que fa referència a totes les possessions espanyoles situades a l'Àfrica occidental.
Són els anys de la dictadura militar del general Primo de Rivera, coincidents amb la monarquia borbònica del rei Alfons XIII.
Els mitjans de comunicació illencs d'aquesta època reben i difonen informacions precises sobre el desplegament d'aquest pressupost. Se n’obtenen explicacions a través de les declaracions que efectuen els alts càrrecs més directament implicats en el govern i l'administració de l'Estat.
És el cas del general Jordana qui, referint-se al pressupost de Colònies, declara a un grapat de periodistes que la metròpoli intenta atendre adequadament les millores implantades a l'Àfrica occidental, sobretot, pel que fa a una millor preparació dels serveis sanitaris.
Segons afirma el general, cal combatre aferrissadament les nombroses i persistents malalties tropicals que continuen afectant els territoris africans i que constitueixen l'obstacle principal per al seu desenvolupament.
Per això, el general Jordana al·ludeix a la millora dels serveis hospitalaris, a la instal·lació d'estacions sanitàries als camps de treball o als poblats que les requereixen, i a l'establiment de brigades mòbils sanitàries que penetrin a l'interior de les zones encara no explorades.
A més d’això, també procura organitzar-hi serveis agronòmics que valorin aquelles terres tan feraces; o establir llocs de vigilància a les zones frontereres continentals, perquè les hi defensin i hi evitin incursions estranyes, com és el cas del contraban de productes.
A tot això s'afegeix la dotació d'augments de sou a la guàrdia colonial, incrementant-se les despeses totals de les forces militars espanyoles instal·lades a Guinea; la creació de la Inspecció General d'Ensenyament, que dugui a bon port totes les reformes necessàries i que hi creï missions noves; o l'augment de bonificacions als funcionaris, mitjançant l’establiment de la modalitat dels quinquennis que n’han de fomentar-hi la permanència.
Quant al pressupost d'ingressos, el general Jordana esmenta que és un viu reflex de les orientacions emanades de la política colonial espanyola de l'època. Apunta el fet, previst com a imminent, que les colònies han d’esdevenir una font ben sanejada d'ingressos econòmics per al conjunt d’Espanya.
En una de les declaracions fetes per un altre militar, el general Núñez Prado, poques setmanes després de la comunicació feta pel general Jordana als mitjans de comunicació, es fa públic que, a Bata, s'ha avançat molt en la construcció de camins. I que les condicions d'higiene i salubritat, que certament són susceptibles de millores considerables, ja compten amb abundoses aigües potables...
Al marge, emperò, d'aquest munt de consideracions de caràcter polític i militar, que comporten les declaracions de generals espanyols, tant n’Eva Marilén com n'Afram ens estimam més prestar atenció acurada a altres fonts d'informació que també queden reflectides als mitjans de comunicació illencs d'aquesta època.
Una de les notícies que copsa més fortament la nostra atenció, quan ens entretenim a repassar full per full les pàgines del diari La Almudaina que es publica a Palma a finals de la dècada dels anys 20, són les referències nombroses a gestes heroiques, realitzades arreu del món, per part d’un bon grapat d’aviadors que aspiren a fer-s’hi famosos.
Són aviadors i aviadores que hi reben la consideració d'herois vertaders i d'heroïnes veritables.
S'hi parla moltíssim de raids aeris, vols a llarga distància, transoceànics, que es fan per recollir informació diversa, fent la volta a la bola del món en avió.
Unes gestes que intenten desplegar, molt sovint amb grans fracassos i qualque pic amb una mica d’èxit, tota una munió d’aviadors alemanys, anglesos, australians, espanyols, francesos, italians, mexicans o nordamericans.
Aquells homes i aquelles dones es llancen a pilotar no solament els primers hidroavions o hidroplans de la història, sinó també dirigibles, auto-girs, aeroplans i una gamma molt variada d'enginys mecànics voladors.
Un aparell molt famós, i força esmentat a la premsa local mallorquina a la dècada dels anys 20, és l'hidroavió Numància. Amb aquest aparell, Ramon Franco Bahamonde i tres aviadors més - Ruiz de Alda, Rada i Gallarza – es proposen de fer la volta al món.
Ramon Franco, aviador i polític gallec nascut a Ferrol l’any 1896, ingressa a l’aeronàutica militar l’any 1920. Ascendit a comandant l’any 1926, estableix un rècord de distància, travessant l’Atlàntic amb l’hidroavió Plus Ultra, des de Palos de Moguer fins a Bones Aires.
Tot i que s’oposa a la monarquia, i que és nomenat director general d’aeronàutica quan es proclama la República, figurant com a diputat per Barcelona a la candidatura d’Esquerra Catalana el mes de juny de l’any 1931, s’uneix a l’aixecament militar encapçalat pel seu germà Francisco el 18 de juliol de l'any 36. Actua com a pilot militar de bombardeig, i mor en un accident aeri prop de les Illes Balears.
L'hidroavió Numància, un Dornier Super-Wal com el Plus Ultra, però d’unes dimensions molt més considerables, amb el doble de motors i molt més perfeccionat encara, es fabrica a Espanya, als tallers que l'empresa Construcciones Aeronáuticas té instal·lats a Cadis...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada