Euraframericanet: de maig 2012

dijous, 31 de maig del 2012

El record de matances inhumanes, molt cruels (2)

Res de tot allò que succeeix a aquell indret del cor de l'Àfrica negra, aquell mes d'abril de 1972, no es pot entendre, si no és dins del context d'un procés que manté orígens molt llunyans: des que a Burundi hi ha hagut consciència de ser-hi tres grups ètnics força diferenciats, la supervivència de cadascun dels quals depèn de la tolerància d'aquell que hagi aconseguit d'imposar-s'hi.

Aleshores som ben conscient que d'afirmacions categòriques, no se'n poden fer gaires, a un continent com l'africà, on la lògica occidental contínuament topa amb un indigenisme tan divers com desconcertant.

Les categories mentals profundament africanes difícilment poden arribar a ser aglapides totalment per unes mentalitats euroatlàntiques occidentals. Totes dues van per camins molt diferents.

Però també mantenc els meus dubtes respecte d'allò que, de paraula, tantes vegades s'apunta cínicament pels conductes oficials més representatius del govern i d'altres institucions que li donen suport: la integració i la unificació reconciliada de les tres ètnies, de manera que conformen un sol poble.

Encara que a un territori molt petit, som dels qui pensen i creuen que es tracta de tres pobles ben diferenciats.

Dir que a Burundi no hi ha batutsi ni bahutu ni batwa, sinó que solament hi ha barundi - afirmació categòrica massa sovint repetida pel president de la República -, em sembla d'un cinisme tan ferotge que no li'n trob el nom.

Per a mi, és negar-se a reconèixer el fet d'una realitat pluriètnica del Burundi i a aassumir-la com s'hi ha presentat realment.

Es tracta de tres pobles enfrontats, superposats un damunt l'altre. Cercar la integració total és com voler mesclar l'oli amb l'aigua, cosa del tot impossible mentre un dels dos elements continüi sent allò que sempre ha estat. Es pot situar un damunt l'altre, un al costat de l'altre. Però, d'allò, a poder dir pròpiament que no es tracta més que d'un sol element, hi ha un abisme tan gran que resulta del tot insuperable.

Hom pot demanar-se si el camí de sortida manco cruel no és el canvi polític que dugui l'ètnia aleshores majoritària - la hutu - al poder. S'ha de reconèixer que ha estat la més mal parada, i que, en el futur, difícilment poden evitar-se revenges sanguinolentes en sentit contrari al produït l'any 1972.

Em deman, aleshores, si, a la llarga, no seria aquest el mal menor i el bé major per a tot el poble. Perquè, pensava, a mida que vagi passant el temps i la població augmenti, s'hauran de fer esforços cada cop més gegantins per part de l'ètnia minoritària - la tutsi -, amb l'objectiu de mantenir-se en el poder, amb matances humanes d'un abast cada cop més extens.

Cosa que ja no s’hauria de donar tan marcadament, si aquells mateixos esforços s'haguessin de produir per part de l'altre sector majoritari.

Aleshores jo ignor què s'està fent a l'exterior del país. Però m'hagués alegrat ben molt saber que hi ha qualcú que està preparant bons quadres dirigents, pertanyents a l'ètnia majoritària - la hutu -, escollits d'entre aquells que han pogut fugir de la matança, i ben disposats a deixar-se endur per l'amor al seu poble, molt més que per sentiments d'odi cap als seus enemics (CONTINUA)

El record de matances inhumanes, molt cruels (1)

Mentre enguany a Mallorca es commemoren els 50 anys de la presència missionera mallorquina a terres del Burundi i del Perú, no puc evitar que em véngui al cap el que hi vaig viure directament, en fa quaranta.

Si hi ha una data que ha quedat ben marcada dins ma vida, sens dubte és la del 29 d'abril de l'any 1972. Per a mi, representa i comporta els inicis d'una tragèdia sense límits, a l'Àfrica Central, concretament al Burundi.

El seu abast només podrà esser valorat justament en el futur segurament llunyà, crec jo, amb més o manco encert.

La perspectiva dels desastres succeïts a Burundi, a partir d'aquell darrer diumenge del mes d'abril, se'm presentava aleshores massa estreta, perquè la pogués analitzar en profunditat i amb l'objectivitat mínima que permetés de desvetllar les causes darreres i efectives d'una crueltat tan inimaginable.

Amb els escrits que elaborava i remetia cap a Mallorca, no pretenia altra cosa que descriure situacions i fets que presenciava i que em venien al cap de manera persistent.

Hi reconeixia que no estava en condicions d'interpretar-los sense una certa parcialitat. Hi adduïa dos motius: la meva condició d'estranger a un país africà com aquell, i el fet de viure a la regió del kirimiro, on la gran majoria de la població pertanyia a l'ètnia maltractada dels bahutu.

El fet de ser estranger, i molt més encara la meva condició d'home recentment arribat al país, em mantenia allunyat de la forma de ser dels habitants del Burundi, de la seva concepció de l'existència en aquest món, de la seva filosofia de vida, dels seus costums, de les seves lluites al llarg de la història, de la cultura que cada grup nadiu havia anat mamant de mil i una maneres, dels mecanismes de defensa i d'atac de qualsevol dels tres grups ètnics que integraven la població indígena.

El fet de ser estranger, en una paraula, m'allunyava de la vertadera realitat humana existent al Burundi l'any 1972

I n'era ben conscient. L'acceptava com una limitació, més que com un avantatge que pogués convertir-me en observador neutral.

La segona circumstància que, en certa manera, m'obligava a ser una mica partidista, em venia pel fet de viure a una regió determinada del país, molt concreta, on la gran majoria de la població pertanyia a l'ètnia perseguida.

Vulguis o no, les influències més intenses t'arriben per l'ambient que tens més a prop.

La visió d'un fet general quedava particularitzada per fets concrets més acostats. El mateix fet general podia ser vist d'una altra manera, si es tenia i mantenia una altra perspectiva, si se l'observava des d'un altre angle geogràfic o sociològic.

Ja des d'un principi, vaig voler deixar ben clar que la interpretació que feia dels fets desastrosos que ocorregueren a Burundi, a partir d'aquell mes d'abril de l'any 1972, no podia deixar de fer-la des de la meva condició d'estranger i des de l'angle de qui més n'ha sofert les conseqüències luctuoses.

Em sentia empès a haver de dir, com a conclusió, que tota la història posterior d'aquell país, fins i tot als detalls més insignificants de la vida més ordinària, ja no podria deixar d'estar marcada pus mai més pel fet dolorós d'una matança massiva, orientada intencionadament per part dels governants, a eliminar l'oposició al règim del aleshores coronel Mikaeli Micombero, amb allò que aquell règim polític i militar representava.

S'intentava, així ho creia jo, no solament eliminar l'oposició política existent aquells dies, sinó fins i tot quanta fos possible en el futur, com ho anaven demostrant les actuacions de les forces armades del país... (CONTINUA)