El record de matances inhumanes, molt cruels (1)

Mentre enguany a Mallorca es commemoren els 50 anys de la presència missionera mallorquina a terres del Burundi i del Perú, no puc evitar que em véngui al cap el que hi vaig viure directament, en fa quaranta.

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (07): ideologies regnants als anys 20-30

Pel que fa a les ideologies imperants, a finals de la dècada dels anys 20, a Palma n’apareixen sobretot dues, d’enfrontades: les que provenen de l’estament dominant conservador, alimentat sobretot per militars i eclesiàstics, d’una banda; i les més liberals i progressistes, representades per sectors més directament vinculats al món del treball.

Bona mostra de la primera, en són les activitats de caire religiós que s’hi organitzen pertot arreu i amb molta freqüència.

És el cas d’una peregrinació mallorquina a Lourdes organitzada pel canonge doctoral de la Seu de Mallorca, mossèn Nadal Garau. Hi acudeixen també els arquebisbes de Tarragona i de Tarbes, els bisbes de Lourdes, Solsona, Lleida i d’altres diòcesis d’Anglaterra i d’Holanda.

Durant la processó que es fa a Lourdes, correspon al bisbe Miralles, qui, sent mallorquí, s’exerceix com a bisbe de Barcelona, portar el Santíssim baix pal·li.

I de tot allò, se’n fa molt ressò la premsa local mallorquina.

Com també s’hi reflecteixen les opinions relatives a determinats temes de debat, com és el cas del feminisme.

Ens posen els pèls de punta les afirmacions que hi fa sobre aquell assumpte una col·laboradora del diari La Almudaina, anomenada Sara Insua, que hi gosa publicar:

“Europa i Amèrica són les que estan infectades per l’epidèmia feminista. Més en unes nacions que en unes altres, encara que a totes les dels dos continents, va prenent unes proporcions alarmants aquesta maleïda malaltia. Allò que demanen les feministes per totes bandes, a primera vista, pot semblar just. Llibertat per a la dona. Dret a desenvolupar la seva vida sense cap intervenció del pare o de l’espòs. Però analitzant serenament aquesta aspiració, tot d’una es percep que, un cop satisfeta, ja no hi haurà llar, ni família. Hi haurà una societat amoral, apolítica, irreligiosa, sense amor i sense tendresa. En una paraula, ja no hi haurà mares ¡Quin horror!”

Si des de l’estament eclesiàstic es promou i alimenta una determinada ideologia conservadora i tradicional, no és menys intensa la tasca que hi desplega en aquella mateixa direcció l’estament militar.

Hi ajuden moltíssim els esdeveniments que van succeint al nord d’Àfrica, amb la guerra contra el Marroc.

Amb el retorn dels soldats mallorquins destinats a Àfrica, el mes de setembre de l’any 1927, es produeix una gran satisfacció al si de moltes famílies mallorquines.

No són poques les que s’han vist obligades a haver de suportar l’amargor de l’absència d’algun dels seus membres, exposats als perills d’una situació tan poc segura. Tot per defensar els interessos de la pàtria espanyola, acció encomanada als exèrcits espanyols.

Es diu a la premsa local mallorquina que el retorn a Mallorca d’aquells soldats mallorquins obliga, des de tots els punts de vista, a retre’ls la més calorosa de les acollides.

Tant per reconèixer que han complit amb el seu deure, com pel fet d’haver pogut tornar a Mallorca sans i estalvis, com pel record d’aquells que hi han deixat la seva vida en batalles tan dures i acarnissades.

Si més no, el fet d’haver estat en contacte amb gent que viu i resideix al nord d’Àfrica, fa veure més clarament l’existència d’altres races humanes, d’altres estils de vida, d’altres costums, d’altres històries o d’altres formes de concebre l’art i la cultura...

Ho fan també ben palès les publicacions de l’Institut Gallach de Barcelona que es van divulgant a Mallorca a finals de l’any 1927.

Són anunciades a la premsa local mallorquina com una altra obra, una altra joia, un altre encert, una superproducció originalíssima, nova i esplendorosa, que s’ofereix als amants de llibres instructius i bells.

Els autors de “Las razas humanas” tenen un gran prestigi científic. Han redactat un text apassionant. Presenten unes il·lustracions fastuoses, admirables i pulcres.

La direcció tècnica d’aquella obra és a càrrec del professor Dr. Pere Bosch-Gimpera. Com en una visió cinematogràfica, presenta totes les races pobladores del món, en una obra que captiva i atreu moltíssim.

Qui vlgui aconseguir-ne algun exemplar, pot adreçar-se al senyor Vicenç Roig, a la Plaça de Cort nº 4, apartat de correus nº 12 de Palma.

També contribueix ben molt, a fixar l’atenció mallorquina en el continent africà, el fet de veure gent que s’hi interessa moltíssim.

És el cas del periodista Luis de Oteyza, qui anuncia que vol endinsar-se dins el cor de l’Àfrica negra com un autèntic aventurer.

Es tracta d’un d’aquells periodistes turmentats per la inquietud, que es disposa a recórrer una altra de les seves aventures emocionants. Se'n va al cor de l’Àfrica misteriosa, al Senegal, on, com es diu a la premsa mallorquina, “encara queden negres antropòfags”.

Ha de viatjar en avió des de Tolosa fins a Dakar. Un cop arribat al territori fronterer de la civilització, pensa endinsar-se en terres inexplorades, on assetgen el viatger tota casta d’emocions i de perills. No hi va tot sol. L’acompanya el fotògraf Alfonso, un altre esperit inquiet que tampoc no s’avé amb el tranquil decurs de la vida urbana europea...

Guinea Espanyola, abans de la República: notícies de militars i aviadors (03)

A mida que ens endinsam a Palma en la fullejada del diari La Almudaina, n’Eva Marilén i n’Afram constatam que tots aquests assumptes relacionats directament amb la navegació aèria, amb avions, aparells voladors de tota casta, el fet de volar per l'espai aeri, són notícies molt comentades a la premsa local mallorquina de finals de la dècada dels anys 20.

Fins al punt que ni la una ni l’altre no podem dissimular gens ni mica el nostre astorament, i romanem del tot encisats i embadalits, davant algun d'aquests anuncis publicitaris que es reprodueixen a la premsa, sobre determinats productes que es posen a la venda.

És el cas d’aquest que diu:

"Vol vostè volar de franc? Faci això: Primer: Compri xocolata Nelia amb Llet de 10 cèntims pastilla, i guardi'n les cobertes. Segon: Durant el dia 28 del mes actual inscrigui el seu nom a les nostres oficines, indicant-hi la quantitat de cobertes que vostè posseeixi. Tercer: Si vostè és un dels deu majors posseïdors de cobertes de l'esmentada xocolata, rebrà un tiquet vàlid per a un vol (baptisme de l'aire). Per a més detalls i inscripcions, a l'Agència de Palma de Mallorca, carrer Argenteria nº 1. Aquelles persones que resideixin fora de la capital, ho podran fer per correu, amb la deguda antelació. ¡Prengui xocolata Nelia amb Llet! ¡Deliciosa i alimentària! 10 cèntims".

Si ens resulta curiós el contengut d’aquesta publicitat, no ens deixa de causar admiració això que també llegim a la premsa local mallorquina.

S’anuncia als mitjans de comunicació local illencs, com a notícia realment extraordinària:

“Ben prest es podrà anar en avió des de París fins a Palma en vint-i-quatre hores, i des de Barcelona fins a Palma en una hora”.

Això és el que es diu, ben entrat l’any 1930.

Un d'aquests raids aeris de l'època, entre d'altres elements, serveix per fer arribar als mitjans de comunicació de Mallorca notícies directament relacionades amb Guinea Equatorial, colònia espanyola de l’Àfrica occidental.

Es tracta del raid aeri que protagonitza l'anomenada Patrulla Atlàntida i que arriba a la ciutat de Santa Isabel (avui Malabo), la capital de la Guinea Espanyola (avui República de Guinea Equatorial), situada a l'illa de Fernando Poo (avui illa de Bioko).

L'esdeveniment es produeix a principis del mes de gener de l'any 1927.

Les notícies arriben a Mallorca, fil per randa, a través de l'Associació de la Premsa de Madrid, des d'on es remeten telegrames freqüents als periòdics illencs. S'hi recullen informacions provinents de la Direcció General de Colònies, que amplia tots els detalls d'aquesta gesta.

La Patrulla Atlàntida és una esquadrilla d'hidroavions que cobreixen i recorren etapes diverses, amarant en aigües territorials africanes.

Arriba a Santa Isabel, la capital de Guinea, després de realitzar una jornada de descans a Monròvia.

Els mitjans de comunicació illencs destaquen que els aviadors intrèpids han amarat amb èxit. Han hagut de fer front, això sí, a les inclemències del temps, en topar-se amb dificultats pròpies de la climatologia, provocades sobretot per la boira espessa que hi troben, el mes de gener de 1927.

Per totes bandes, la Patrulla Atlàntida és molt ben rebuda, amb mostres grans i multitudinàries d'entusiasme, tant per part de la gent europea com de la gent indígena africana que els acull.

A Santa Isabel l'entusiasme es desborda i va molt més enllà de l'acostumat fins aleshores. S'hi repeteixen les aclamacions de les multituds, mentre la colònia espanyola que hi resideix victoreja la colla d'aviadors, que se senten orgullosos d'haver acomplert plenament la missió encomanada.

Les notícies que es reben a la Direcció General de Colònies, a través del correu arribat a Madrid des de Fernando Poo, amplien les avançades telegràficament sobre l'arribada a l’illa guineana de la Patrulla Atlàntida. I sobre l'acollida entusiasta i calorosa que els habitants d'aquesta regió africana li dispensen, europeus, espanyols i guineans.

El Governador General d'aquesta colònia espanyola ultramarina, aprofitant l'ocasió, realitza algunes hores de vol a bord d’un d’aquells hidroavions, el V-I, per damunt el litoral de l'illa de Fernando Poo.

Aconsegueix, així, de recórrer per l'aire, en molt poc temps, uns territoris que, d'una altra manera, requereixen molts de mesos per ser vists.

A Mallorca tot això se sap molt bé.

Se sap per la premsa local escrita, per exemple, que l'hidroavió Número 5 ha hagut de tornar enrere cap a Fernando Poo a recollir-hi una peça mecànica; i que ha seguit cap a Lagos, on es troba amb la Patrulla Atlàntida que roman a l'espera de dirigir-se cap a Río de Oro, les illes Canàries, Casablanca, o Melilla, citant alguns indrets.

Se sap que aquest raid aeri segueix la ruta marcada prèviament, fent una etapa diària pels indrets africans assenyalats.

Se sap que a Río de Oro els hidroavions de l'esquadrilla Atlàntida amaren sense cap novetat, i que, d’allà, es dirigeixen cap a Las Palmas on són objecte d'una acollida gran a Bahia Grande.

Un cop arribats a les illes Canàries, durant una estona llarga sobrevolen per damunt la població, que, situada als molls de la riba, roman saludant estrepitosament els heroics aviadors. En tocar terra, són rebuts oficialment per les autoritats locals.

A Mallorca se sap que, en aquell raid aeri, les avaries han estat freqüents. S'hi ha de reparar l'hidroavió Catalunya, perquè pugui evolucionar normalment per damunt la població de Tenerife. L'esquadrilla, també, n'ha de retardar la sortida de les illes Canàries, per una altra avaria posterior detectada a l'aparell València.

A Mallorca, se’n saben tots aquests detalls, gràcies a les informacions que publiquen periòdics locals illencs com La Almudaina, que tant n’Eva Marilén com n'Afram no ens cansam de fullejar amb gran delit, gairebé vuitanta-cinc anys després d’haver estat editada.

S’arriba a saber, a finals del mes d'octubre de 1927, la notícia d’un accident aeri que afecta de ple una de les parelles d'aviadors participants en aquest raid aeri de Guinea. Es tracta dels capitans González Gil i Barberan.

Tots dos surten de l'aeroport de Cuatro Vientos, en vol de pràctiques nocturnes cap a Larache. Quan intenten aterrar a l'aeròdrom d'Anarras, l'aparell trontolla de tal manera que hi queda destrossat totalment.

Els dos aviadors ferits són hospitalitzats ràpidament, degut als cops, erosions i contusions rebudes per tot el cos.

Però no només són aquestes notícies sobre Guinea les que arriben a Mallorca i que s'hi fan públiques als mitjans de comunicació locals, a finals de la dècada dels anys 20...

Guinea Espanyola, abans de la República: notícies de militars i aviadors (02)

Tant n’Eva Marilén com n’Afram veim que apareixen molt sovint a la premsa local mallorquina dels anys 20 moltes notícies relacionades amb gestes aeronàutiques. És el cas del vol del Jesús del Gran Poder, el raid aeri Jerusalem, el raid aeri d'una divisió d'hidroavions italians comandats pel general Balbo, o el vol del dirigible Itàlia, cap a la zona polar àrtica, al pol nord.

Constatam, amb gran sorpresa, que a l'estiu de l'any 1928 es fa públic al diari La Almudaina, de Palma, que Mr. Pernok, un oficial invàlid de l'aviació francesa que ha perdut les dues cames durant la guerra, fa una passada per Ciutat, mentre duu a terme la seva missió aèria de fer la volta al món.

Per aquestes calendes, esquadrilles d'hidroavions italians amaren a la base portuària de Pollença i el capità Wilkins prepara una nova expedició a les regions polars del sud. Es tracta d'un vol molt llarg, a través de les regions antàrtiques fins a les terres de Graham. S'hi han de cobrir i recórrer unes 2.500 milles.

Una dona que es diu Miss Amèlia Earhart és la primera pilot que fa la travessia aèria atlàntica. Es tracta d’una aviadora nordamericana que, comandant l'hidroplà Friendshin, arriba juntament amb tres companys seus fins a Burry (Gal·les del sud), després de creuar l'espai oceà Atlàntic.

Una altra aviadora, alemanya, na Teha Rasche, també realitza un raid aeri transatlàntic, pilotant un avió que duu el nom de Bellanca.

La primera aviadora espanyola, María Bernardo de Quirós, Marquesita de los Altares, com l'anomenen, en unes declaracions publicades al diari La Almudaina de Ciutat, no s'està gens de dir:

"Les dones es dedicaran a l'aviació més que els homes. Les dones estam més ben preparades per tractar els aparells d'aviació… A Espanya ben prest serem tres dones, a Portugal ja n'hi ha una, a França són quatre o cinc, i el nombre de dones aviadores anirà en augment. Perquè els aparells aeris exigeixen molta cura, una manera suau de ser tractats… L'home, en general, és massa brusc de moviments a l'hora de frenar o tractar les màquines; en canvi la dona porta les palanques amb molta més atenció, molt més suaument… Crec que les dones som més valentes que els homes a l'hora de volar…"

Aquesta valenta dona, aviadora, apareix freqüentment a les planes de la premsa mallorquina, on pretén mostrar que les dones d'aquest temps veuen amb molt bons ulls i aprecien l'esport aeri. En certa ocasió, el mes de juliol de l'any 29, apareix fotografiada amb unes altres al·lotes que han rebut el baptisme de l'aire a l'aeròdrom de Cuatro Vientos.

Amy Johnson és una altra aviadora, anglesa, que a principis de l'any 31 es proposa volar fins a la Xina, travessant tota Sibèria.

Aquest any mateix, la senyoreta Colomer obté el títol de pilot, a l'Escola d'Aviació de Barcelona, per exercitar-se com a aviadora.

Talment com María Bernardo de Quirós és considerada la primera dona espanyola que es posa a pilotar un avió, també figura als anals de la història de l’aeronàutica el nom de l'abat Pablo Schule, com el primer eclesiàstic, aviador autèntic, que es llança a exercir la tasca de pilotar un avió.

Quant a dones mallorquines, han de transcórrer alguns anys més, fins que se n’arribi a fer famosa alguna. Cap enllà l'any 1958, apareix la figura de Francisca Bibiloni, qui aconsegueix la llicència esportiva com a aviadora, després d'aprovar el curs a l'aeròdrom de Valladolid.

Aquesta mallorquina, casada amb un pilot, contagiada per la pràctica de volar i pilotar, comença a fer-ho amb una 'Iberavia' de dues places; després passa a pilotar una 'Beechcraft' model Bonança monomotor, i el mes de març de 1980 maneja una altra 'Beechcraft' bimotor, model D-95. Participa en totes les voltes aèries a Espanya, juntament amb el seu espòs, Lolo Carrión, i en altres competicions d'àmbit internacional.

Com a dada curiosa - publicada al Diario de Mallorca, en una entrevista realitzada per Humbert Colom i fotos de Torrelló, a principis del mes de març de 1980 – aquesta parella aviadora sempre vol arribar la darrera a totes les competicions, cosa que a vegades li resulta difícil. No s'hi inscriu per competir sinó per participar-hi i fer-hi amistats. Hi és molt ben acollida i rebuda quan toca terra.

Francisca Bibiloni i el seu espòs Lolo Carrión no són els únics pilots de la família. La primera avioneta que té el pare de Lolo, la compra a Ramon Franco. I una de les dues filles de la parella es llança en paracaigudes sent molt petita, es treu el títol de pilot als 17 anys d'edat, i vol ser aviadora comercial.

Aquestes declaracions de Francisca Bibiloni, reproduïdes a la premsa local mallorquina dels anys 80, coincideixen en bona part amb aquelles altres que fa na María Bernardo de Quirós, Marquesita de los Altares, els anys 30:

"Dona i aviació són totalment compatibles – diu Francisca Bibiloni -. Fins i tot jo gosaria a dir que les dones som manco distretes que els homes en estar davant dels comandaments, som més meticuloses en el vol, en la supervisió i en altres aspectes, som més sensibles".

Dins el context aeronàutic de finals de la dècada dels anys 20, n’Eva Marilén i n'Afram veim com a notícia molt comentada a la premsa local mallorquina la desaparició d'un hidroavió, tripulat per un aviador mallorquí.

És el capità d'aviació, Pere Tauler Pastor, pilot des de l'any 1923, que es distingeix notablement en operacions aèries a Melilla.

Se n'hi publiquen fotografies, d’aquell heroic aviador, fill de Pere Tauler Cifre i nuvi de Margalida Monjo - aleshores estudiant de Farmàcia a Barcelona -.

La desaparició d'aquest hidroavió duu a pensar en un altre vol anterior que efectua el mateix pilot mallorquí en un Dornier, l'11 de juliol de 1928, quan, als quaranta minuts d’haver iniciat el vol, ha d'amarar per avaria.

Els pilots de l’aparell fan funcionar la ràdio, però cap estació no en recull el senyal d'auxili. Fins que amollen coets lluminosos, i són vists per la tripulació del vapor alemany Olimpo, el qual els presta tota quanta ajuda han de mester.

Els funerals pel capità Tauler se celebren a la vila mallorquina de Maria de la Salut. S’hi fan unes exèquies fúnebres molt solemnes, dedicades al fill del poble, desaparegut en accident d’aviació quan pilotava el Dornier nº 8.

El mateix dia de les exèquies fúnebres, pilotant el Numància, el comandant Franco s’enlaira des de Palma en direcció cap a la vila de Maria de la Salut on, després de realitzar algunes evolucions per damunt la vila, hi deixa caure unes quantes corones de flors, des de l’aire.

La cerimònia funerària a l’interior del temple mariando esdevé molt solemne. Hi assisteixen les autoritats de la província, que s’hi traslladen en automòbil. Ocupant lloc preferent, se situen comandants d’aviació famosos com Gallarza, Franco o Llorente. També hi assisteix una representació de la Diputació provincial, comissionats de tots els cossos de les guarnicions de Palma i d’Inca, l’Ajuntament de Maria de la Salut en ple, i nombrosos comissionats d'altres municipis de l’illa.

El pare i d’altres familiars del difunt s'asseuen a la bancalada dels endolats, a l’interior del temple. Mentre el poble sencer, que s’uneix en massa a aquesta manifestació de dol, roman als afores, per trobar-se ple de gom a gom.

Continua sent notícia molt divulgada als diaris locals mallorquins el trasllat del cadàver de l’aviador Tauler a la ciutat nordafricana d’Oran. Hi és conduït per mariners espanyols, seguits d’autoritats religioses, civils i militars, i de representants de l’Estat espanyol que presideixen el dol.

L’aspecte que ofereixen els carrers de la ciutat nordafricana d’Oran en aquesta ocasió esdevé realment imponent. Una multitudinària manifestació de ciutadanes i ciutadans oranesos en mostren el dol davant la desgràcia sobrevenguda al pilot mallorquí, el capità d’aviació Pere Tauler Pastor, natural de la vila de Maria de la Salut.

Els primers dies del mes de juliol de 1929, el pare i la germana de l'heroic aviador mallorquí es traslladen a Melilla en hidroavió, on poden retre'n l'homenatge pòstum al fill i germà desaparegut en accident d’aviació...

Guinea Espanyola, abans de la República: notícies de militars i aviadors (01)

Tots dos germans bessons sabem que, a finals de la dècada dels anys 20, en plena colonització espanyola, Guinea Equatorial figura dins el pressupost estatal denominat De Colònies, que fa referència a totes les possessions espanyoles situades a l'Àfrica occidental.

Són els anys de la dictadura militar del general Primo de Rivera, coincidents amb la monarquia borbònica del rei Alfons XIII.

Els mitjans de comunicació illencs d'aquesta època reben i difonen informacions precises sobre el desplegament d'aquest pressupost. Se n’obtenen explicacions a través de les declaracions que efectuen els alts càrrecs més directament implicats en el govern i l'administració de l'Estat.

És el cas del general Jordana qui, referint-se al pressupost de Colònies, declara a un grapat de periodistes que la metròpoli intenta atendre adequadament les millores implantades a l'Àfrica occidental, sobretot, pel que fa a una millor preparació dels serveis sanitaris.

Segons afirma el general, cal combatre aferrissadament les nombroses i persistents malalties tropicals que continuen afectant els territoris africans i que constitueixen l'obstacle principal per al seu desenvolupament.

Per això, el general Jordana al·ludeix a la millora dels serveis hospitalaris, a la instal·lació d'estacions sanitàries als camps de treball o als poblats que les requereixen, i a l'establiment de brigades mòbils sanitàries que penetrin a l'interior de les zones encara no explorades.

A més d’això, també procura organitzar-hi serveis agronòmics que valorin aquelles terres tan feraces; o establir llocs de vigilància a les zones frontereres continentals, perquè les hi defensin i hi evitin incursions estranyes, com és el cas del contraban de productes.

A tot això s'afegeix la dotació d'augments de sou a la guàrdia colonial, incrementant-se les despeses totals de les forces militars espanyoles instal·lades a Guinea; la creació de la Inspecció General d'Ensenyament, que dugui a bon port totes les reformes necessàries i que hi creï missions noves; o l'augment de bonificacions als funcionaris, mitjançant l’establiment de la modalitat dels quinquennis que n’han de fomentar-hi la permanència.

Quant al pressupost d'ingressos, el general Jordana esmenta que és un viu reflex de les orientacions emanades de la política colonial espanyola de l'època. Apunta el fet, previst com a imminent, que les colònies han d’esdevenir una font ben sanejada d'ingressos econòmics per al conjunt d’Espanya.

En una de les declaracions fetes per un altre militar, el general Núñez Prado, poques setmanes després de la comunicació feta pel general Jordana als mitjans de comunicació, es fa públic que, a Bata, s'ha avançat molt en la construcció de camins. I que les condicions d'higiene i salubritat, que certament són susceptibles de millores considerables, ja compten amb abundoses aigües potables...

Al marge, emperò, d'aquest munt de consideracions de caràcter polític i militar, que comporten les declaracions de generals espanyols, tant n’Eva Marilén com n'Afram ens estimam més prestar atenció acurada a altres fonts d'informació que també queden reflectides als mitjans de comunicació illencs d'aquesta època.

Una de les notícies que copsa més fortament la nostra atenció, quan ens entretenim a repassar full per full les pàgines del diari La Almudaina que es publica a Palma a finals de la dècada dels anys 20, són les referències nombroses a gestes heroiques, realitzades arreu del món, per part d’un bon grapat d’aviadors que aspiren a fer-s’hi famosos.

Són aviadors i aviadores que hi reben la consideració d'herois vertaders i d'heroïnes veritables.

S'hi parla moltíssim de raids aeris, vols a llarga distància, transoceànics, que es fan per recollir informació diversa, fent la volta a la bola del món en avió.

Unes gestes que intenten desplegar, molt sovint amb grans fracassos i qualque pic amb una mica d’èxit, tota una munió d’aviadors alemanys, anglesos, australians, espanyols, francesos, italians, mexicans o nordamericans.

Aquells homes i aquelles dones es llancen a pilotar no solament els primers hidroavions o hidroplans de la història, sinó també dirigibles, auto-girs, aeroplans i una gamma molt variada d'enginys mecànics voladors.

Un aparell molt famós, i força esmentat a la premsa local mallorquina a la dècada dels anys 20, és l'hidroavió Numància. Amb aquest aparell, Ramon Franco Bahamonde i tres aviadors més - Ruiz de Alda, Rada i Gallarza – es proposen de fer la volta al món.

Ramon Franco, aviador i polític gallec nascut a Ferrol l’any 1896, ingressa a l’aeronàutica militar l’any 1920. Ascendit a comandant l’any 1926, estableix un rècord de distància, travessant l’Atlàntic amb l’hidroavió Plus Ultra, des de Palos de Moguer fins a Bones Aires.

Tot i que s’oposa a la monarquia, i que és nomenat director general d’aeronàutica quan es proclama la República, figurant com a diputat per Barcelona a la candidatura d’Esquerra Catalana el mes de juny de l’any 1931, s’uneix a l’aixecament militar encapçalat pel seu germà Francisco el 18 de juliol de l'any 36. Actua com a pilot militar de bombardeig, i mor en un accident aeri prop de les Illes Balears.

L'hidroavió Numància, un Dornier Super-Wal com el Plus Ultra, però d’unes dimensions molt més considerables, amb el doble de motors i molt més perfeccionat encara, es fabrica a Espanya, als tallers que l'empresa Construcciones Aeronáuticas té instal·lats a Cadis...

Algunes dades biogràfiques (02)

Si alguna nota característica i singular té i manté aquest personatge és la dèria viatgera. Com aquell qui diu, no passa any que no surti a viatjar fora de Mallorca.

Repassant els indrets que figuren als seus passaports, ens adonam que ha visitat països nombrosos, tant a les dècades primeres, com a èpoques posteriors.

El primer passaport que té en Cil, com a ciutadà de la Comunitat Europea, se li expedeix a Palma el 3 d’agost de 1992, amb data de caducitat als 10 anys. Se li n’acaba la vigència dia 2 d’agost de 2002.

A banda del format nou i dels colors distints, presenta també com a novetat respecte dels anteriors passaports el fet que totes les indicacions hi són redactades en les 9 llengües oficials d’Europa : alemany, anglès, danès, espanyol, francès, grec, italià, neerlandès i portuguès.

Encapçala el document un escrit que adverteix: “El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte, sin perjuicio de los derechos de su titular, y, en consecuencia, recomienda a éste la máxima diligencia en su custodia y utilización y ruega a cualquier Autoridad u otra persona su entrega a las Autoridades españolas en caso de extravío o uso indebido”.

Amb aquest passaport, gairebé cada dos anys, és a dir, un any sí un any no, en Cil visita un bon grapat de països i indrets diversos: l’any 1992, Madeira, Veneçuela i Perú. L’any 1994, Hongria, Panamà i Colòmbia. L'any 1996, Malta, Uruguai, Argentina, Brasil i Paraguai. L’any 1997, Colòmbia, Equador i Algèria. L’any 1999, l’Índia. L’any 2000, Xile, Perú i Algèria. L’any 2002, Algèria i Tunísia. L'any 2003 Mèxic. L'any 2006, Perú. L'any 2010, Perú, Bolívia i Portugal…

Amèrica Llatina se’n duu la palma, amb una dotzena de països visitats. Alguns d'aquests diverses vegades, com és el cas de Perú o Colòmbia.

Segueix el nord d’Àfrica, amb tres visites efectuades a Algèria, al campament de refugiats sahrauïns situat al desert de la zona de Tindouf, i una altra que li serveix per visitar Tunísia.

Figuren també algunes illes adscrites a Europa, com són ara les Canàries, Madeira o Malta, i la regió d’Hongria i Eslovàquia.

Finalment, compta amb el viatge que efectua a l’Índia, en una visita que realitza a les instal·lacions de la Fundació Vicenç Ferrer, que treballa des de fa dècades a la zona d’Anantapur.

A tots aquests viatges, s'afegeixen els realitzats abans de l'any 1992: Alemanya, Bèlgica, Burundi, Escòcia, França, Holanda, Irlanda, Itàlia, Kenya, Luxemburg, Perú, Tanzània...

Alguns d’aquests viatges requereixen obtenir prèviament de l’Ambaixada corresponent el Visat d’Entrada que autoritzi la visita al país: és el cas del Perú – que el requereix en certes circumstàncies -, o l’Índia, o Guinea Equatorial...

Sabem que en Cil, tot i haver viatjat molt pel món, mai no ha tengut gaires ganes de visitar el país africà on ha nascut son pare. Ens resulta difícil entendre-ho. Però és així.

A son pare, n'Andrés Buele Siesa, tampoc no li fa cap gràcia parlar d’anar a Guinea. Sa mare, en canvi, na Maria del Carme Ramis Ribot, es mor de ganes d'anar a conèixer aquell país africà que, dissortadament, no pot arribar mai a visitar...

Com a resultat de la notícia apareguda als mitjans de comunicació local l'any 2002, segons la qual el reconegut professional del periodisme del diari Última Hora, Pedro Prieto García, en una visita efectuada a Guinea Equatorial s’assabenta que hi viu una germana del pare d’en Cil, alguns membres de la família decideixen de pegar-hi un bot.

Es preapara, amb molt de temps i dedicació, un viatge a l’illa de Malabo i a la zona continental de Mbini, amb la idea de visitar Guinea Equatorial i saludar de prop els familiars que s’hi diu que hi viuen.

Aquell viatge no es pot realitzar, perquè l’Ambaixada de Guinea a Espanya, tot i que ha estès el Visat per als altres quatre membres que acompanyen en Cil, li denega el permís d’entrada al país, a aquest...

Sens dubte, aquest fet esdevé memorable per al nostre personatge. Si més no, perquè l'empeny a decidir-se a aportar-nos, a n'Afram i n'Eva Marilén, moltes més dades relatives a la història d’aquesta família que, amb arrels guineanes, s’implanta a Mallorca l’any 1929 quan son pare trepitja per primera vegada terra illenca mallorquina.

Guinea i Mallorca (01): Andrés Buele Siesa

Dos anys i mig després de la mort d'Andrés Buele Siesa, el mes de març de 2002, es fa pública - al diari Última Hora de Ciutat (Mallorca) - una notícia que colpeja fortament els ànims d’aquesta família mallorquina, tan ben empeltada de saba guineana.

El reconegut professional del periodisme, Pedro Prieto, com a enviat especial al poblat de Sampaka, a Guinea Equatorial, revela que, allà mateix, ha tengut l’oportunitat de topar-se directament amb familiars i parents pròxims d’Andrés Buele Siesa.

El periodista s’ha encaminat cap a aquell país africà, seguint les poques indicacions que li ha pogut adreçar qui només sap que n’Andrés és fill de Buelé i de Siesà; que neix a Basilé Bubi el 14 de desembre de 1911, a un poblat anomenat Sampaka (antiga Zaragoza); que viu molt a prop de la ciutat de Malabo (antiga Santa Isabel) capital de l’illa de Bioko (antiga Fernando Poo); i que, de ben jovenet, deixa la casa dels missioners i s’instal·la definitivament a Mallorca, on roman fins a l’hora de morir.

També ha pogut recaptar aquest periodista algunes altres dades que fa arribar un guineà resident a Mallorca, el qual l’encamina cap als mateixos indrets, amb la finalitat de trobar-hi el màxim d'informació possible.

Amb l’ajuda d’un amic que treballa a Telefònica, i d’un taxista guineà que li fa de guia i xòfer, Pedro Prieto s’encamina cap al poblat de Sampaka.

Just a l’entrada, hi troba una dona bastant major d'edat, de més de vuitanta anys. S'anomena Mama Remedios i està, amb el seu fill Remigio, davant la porta de la seva modesta caseta de fusta. Tots dos elaboren oli de palmera, en una enorme gerra de fang que mantenen col·locada damunt d’un gran fogó de ferro, on cremen mitja dotzena de troncs ben encesos.

En haver mirat i remirat les fotografies que en Pedro Prieto li mostra, aquella velleta li fa veure que no en té ni idea, de la foto, ni del personatge. Lamenta moltíssim no poder ajudar-lo.

Acompanyat pel seu fill Remigio, el periodista mallorquí s’acosta llavors cap a la casa on viu una altra velleta més major, anomenada Mama Constancia, qui es troba acompanyada per la seva filla, néta, besnéta i rebesnéta. Li confessa que té 94 anys.

Tot d’una que veu aquella foto,es posa a exclamar que ella mateixa, de ben petita, ha conegut aquella persona que s’anomena Andrés. Que sap que els seus pares l’han lliurat als missioners; que posteriorment se n’ha anat cap a Espanya; i que és germà de Mama Remedios, la mare de Remigio!

La sorpresa i l’admiració envaeix tot el poblat. Després de tantíssimes dècades, tenen l’oportunitat de rebre noves d’un membre de la família, del qual no n’han sabut res durant més de setanta anys.

Tothom té molt d’interès a saber si aquell parent seu, que ha viscut a Mallorca, hi té i manté familiars vivents.

El periodista mallorquí els explicà que sí:

- “A veure si ens vénen a veure qualque dia, idò. Ens agradaria ben molt conèixer-los” – li amolla Remigio.

Una tan sorprenent com aquesta es produeix el mes de març de l’any 2002.

En dues pàgines senceres, el diari Última Hora dedica tota la secció “El Discreto Encanto de la Vida” d'un diumenge del mes de març. S’hi reprodueixen algunes fotografies que el mateix periodista ha fet al poblat de Sampaka i a la gent amb què ha tengut l’oportunitat de conversar.

Si és gran la sorpresa produïda a aquell petit poblat de Sampaka, a Guinea Equatorial, molt més gran encara esdevé la que es provoca a l’interior de la família Buele, la que sempre ha residit a l’illa de Mallorca.

Ningú no se’n pot avenir...Tothom hi veu grans semblances... Tot d’una es pren la decisió d’anar-ho a veure... S’inicien els contactes epistolars, amb la família guineana i amb l’Ambaixada espanyola a Malabo, al front de la qual roman el mallorquí Josep Riera, un inquer adscrit al cos diplomàtic de l’Estat espanyol.

El mes d’abril següent, el mateix periodista Pedro Prieto coincideix amb en Cil al programa televisiu Metro 7. S’hi passen unes imatges filmades al poblat de Sampaka. S’hi poden sentir també les paraules que hi pronuncien les dues velletes guineanes...

És precisament a aquell programa televisiu on s'anuncia per primera vegada que, per al mes de gener de l'any 2003, la família Buele té previst desplaçar-se a Guinea per conèixer personalment aquests membres de la família, dels quals no han tengut cap nova fins aleshores.

També és en aquell programa on es fa públic que s’han iniciat les gestions per veure d’encetar i llançar un projecte de construcció d’una Unitat Escolar a Malabo, en col·laboració amb mestres i professionals del país.

La preparació d’aquest viatge es intensament i de manera perllongada.
En un principi, són molts els membres de la família que s'hi apunten. Poc a poc, emperò, es veu que no resulta tan fàcil arribar a constituir un grup tan nombrós: situacions personals, laborals, professionals, familiars, ocupacionals i de tot tipus, redueixen fins a cinc el nombre de persones viatgeres.

Cal sol·licitar, gestionar, tramitar i administrar tot quant faci referència a les vacunacions internacionals que es requereixen per viatjar a un país tropical. Cosa que duu no pocs entrebancs.

A diferència d’altres temps, i d’altres indrets d’Europa, a Mallorca s’ha d’acudir a centres diversos per a cadascuna d'aquestes cinc vacunes: febre groga, diftèria, tètanus, tifoide i malària.

Les dosis d'aquestes vacunes han de ser adquirides i comprades per la persona usuària, a alguna farmàcia o a la mateixa Conselleria de Salut. A més a més, s’han de pagar unes tarifes públiques a l’administració perifèrica de l’Estat.

També és convenient cercar l’agència de viatges que ofereixi més bon servei i a més bon preu. Se'n miren unes quantes i s'opta per “Nueva Europa”, perquè combina amb Spanair tots els vols aeris necessaris – Palma/Madrid/Malabo/Bata i retorn -, totes les estades hoteleres – a l’illa i al continent -, i tota la tramitació dels visats davant del Consolat o Ambaixada de Guinea Equatorial.

S’hi posen amb temps: comencen a l’estiu de 2002, per tal de viatjar el mes de gener de 2003! Creuen tenir la garantia que les coses poden sortir bé.

Així s’hi afanyen na Bel – la dona de’n Cil -, na Teresa – una amiga de la família -, na Sílvia i na Raquel – dues germanes, nebodes d’en Cil -, i el mateix Cil. Es tracta de cinc persones que es proposen realitzar el primer viatge de la família Buele a Guinea Equatorial.

Un viatge que, malgrat l’esperit aventurer i viatger d’en Cil, mai no ha estat al centre preferent de les seves atencions. Mai no l’ha entusiasmat gaire la idea de viatjar a Guinea. Ha recorregut mig món, al llarg de la seva vida, però, fins aleshores, no s’ha plantejat mai visitar Guinea.

A qualcú, que li demana sobre els motius pels quals no ha viatjat mai a Guinea Equatorial, sent així que ha recorregut molts països d'Europa, Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina, es limita a dir-hi:

- “Mai no m'ha fet cap gràcia viatjar, com a fill d’un “bubi”, a un país governat per “fangs””.

I és que en Cil recorda molt bé, i la té ben present dins la memòria, la crua i dura experiència viscuda i patida al Burundi, a la dècada dels anys 70. Presencia directament, fort i no et moguis, que l’ètnia minoritària dels “batutsi” governants s'afanyat a exterminar en pocs dies tota l’ètnia majoritària dels “bahutu” governats, de molt mala manera.

Per a en Cil, els "fang" de Guinea, Macías Nguema o el seu nebot Teodoro Obiang, no deuen diferir gaire dels generals "tutsi" de Burundi, Micombero o Bagaza: militars ensinistrats a Europa amb aires d’africans dictatorials.

A cops de mall per Àfrica (01)

Això que començ a publicar avui pretén recollir algunes de les experiències, viscudes i reviscudes per mi, mallorquí d’arrels africanes.

En una primera part, partesc d'una referència a Guinea Equatorial, on neix mumpare, i d’algunes relacions d’aquella antiga colònia espanyola amb certs ambients de la Mallorca de la dècada dels anys 20, abans de la segona república espanyola - quan mumpare, "el negret de Can Matons", arriba per primera vegada a Mallorca -.

Pegant un gran bot en el temps, m'endins en les dècades dels anys 50 i 60, quan m'estic preparant per fer-me capellà i anar-me’n a treballar com a missioner a terres africanes, a principis de la dècada dels anys 70.

A cops de mall pel Burundi

El gruix d'aquest apartat se centra en els quatre anys que treball com a missioner a un dels països més petits de la regió centrafricana dels Grans Llacs: Burundi, situat a la riba sud-oriental del llac Tanganika.
Les missions catòliques de Gitongo, Muyaga o Nyabiraba, com també el centre d’estudis de la llengua kirundi, a Muyange, són a l’ull de la narració que vaig desplegant, mentre el país viu un dels moments més sagnants i cruels de la seva història: les matances humanes que produeix el genocidi de l’any 1972 entre tutsi i hutu.

A cops de mall per Kènia i Tanzània

Al·ludesc succintament a la visita efectuada a aquests dos països africans, a la dècada dels anys 70, incloent-hi la pujada al cim mític del Kilimanjaro i el recorregut per parcs i reserves d’animals salvatges, com Serengeti, Ngorongoro o Manyara Lake.

A cops de mall pel Sàhara
En una tercera part arreplec les experiències mantengudes amb gent resident a dues antigues colònies africanes espanyoles, Sàhara i Marroc.

Aterr nombroses vegades a Algèria, on visit campaments sahrauïns de centenars de milers de persones refugiades que viuen a la zona desèrtica de Tindouf. Vaig a veure-hi de prop la situació crítica i delicada que travessa el poble sahrauí.

Membre de l'intergrup parlamentari "Pau i Llibertat al Sàhara", vull contribuir activament a acostar aquella situació a altres seus parlamentàries que tracten l'assumpte a diversos nivells: els parlaments europeu, balear, navarrès, andalús, etc. esdevenen lloc de trobada de diputades i diputats amb ganes de donar una mà amiga al poble sahrauí; com també a mitjans de comunicació o en conferències fetes a l'illa de Formentera.
L'any 2002 gir la darrera visita als campaments de refugiats sahrauïns, adonant-me dels grans canvis que s'hi han produït - més negativament que positivament - en un indret on la gent més jove, sobretot, ja comença a estar-ne farta d'haver-hi de continuar vivint d'aquella manera tan nefasta.
L'entrevista mantenguda amb el mateix president de la República Àrab Sahrauïna Democràtica, Mohamed Abdel Aziz, comporta una gran càrrega emotiva de solidaritat manifesta amb el projecte polític propugnat pel Front Polisario.

A cops de mall pel Marroc
Faig referència directa a aquest país nord-africà, d’on no poca gent arriba a Mallorca, sobretot aquests darrers anys, i que massa sovint topa amb serioses i insalvables dificultats a l’hora d’adaptar-s’hi.
Abans de posar-hi els peus - hom diu que troba dificultats serioses qualsevol persona que s'hagi manifestat favorable a l'autodeterminació lliure del poble sahrauí -, no deix de girar-hi la ullada, quan se'm presenta l'oportunitat de fer-ho.
És el cas que comporta una llarga i penosa gran defensa d'un jove marroquí, anònim, que va morir tot sol, en un camp abandonat de Mallorca…

A cops de mall per Guinea Equatorial

Torn a fer referència explícita a la Guinea Equatorial que no puc arribar a visitar mai, en haver-se'm denegat el visat d’entrada, des de l’ambaixada equatoguineana a Madrid.
Malgrat l’objectiu de la meva visita no és cap altre que visitar la velleta, de la qual he rebut notícies sobtadament i inesperada, i que, segons sembla, és germana de mumpare.

A cops de mall per Àfrica a Mallorca
Acab amb una referència explícita a “Música camítica”, homenatge musical que vol retre al continent africà una de les entitats mallorquines més actives i dinàmiques, la Fundació ACA, presidida pel musicòleg pobler Antoni Caimari i Alomar, qui la manté oberta a les cases de Son Bielí, a la vila mallorquina de Búger.

Amb tot aquest bagatge acaramullat, intent oferir a qui vulgui llegir-ho algunes de les impressions personals més intenses i rotundes que m'ha provocat l’Àfrica que he conegut directament al llarg de la meva vida.

Servint-me, entre d’altres personatges, de dos germans bessons, periodistes, que van narrant fets i descrivint-ne situacions, no és fins al final que se n’arriba a descobrir la identitat real…

En poques paraules, A COPS DE MALL PER ÀFRICA, vol dir molt, pentura vol dir massa.

D’una banda, convida a fer un recorregut per l’Àfrica continental que he tengut l’oportunitat de conèixer directament; i de l’altra, reflecteix la idea d’insistir - per pa i per sal, a cops de mall insistent i persistent fins a esdevenir molest - en la situació real de pobresa i misèria que pateix la majoria de la gent que habita un continent tan immens com Àfrica.

Acab amb una breu nota explicativa final, sobre la identitat real dels dos periodistes que han anat narrant els fets i les circumstàncies. Mentre vull col·locar en ordre alfabètic el llistat amb nom i llinatges de les persones a què he fet al·lusió directament al llarg de l’escrit.

Salutació... benvenguda...

Ara que estic jubilat, m'entren ganes de dir coses, d'escampar-les a tots vuit vents del món i de la bolla...

Sobre assumptes tan diversos:

• els tretze anys seguits d'estudis eclesiàstics...
• els tretze anys seguits cooperant a Àfrica, Amèrica Llatina i Mallorca...
• els tretze anys seguits de funcionari públic...
• els vuit anys seguits de polític institucional...
• els deu anys d'entrega a l'activisme social...

Tot plegat em porta a voler deixar constància escrita d'allò que hores d'ara m'acut al cap i m'omple el cor.

Amb el desig de compartir-ho amb qui ho desitgi... i amb molt d'agraïment a qui s'hi atansi...