Algunes fites ciutadanes a Mallorca (07): ideologies regnants als anys 20-30

Pel que fa a les ideologies imperants, a finals de la dècada dels anys 20, a Palma n’apareixen sobretot dues, d’enfrontades: les que provenen de l’estament dominant conservador, alimentat sobretot per militars i eclesiàstics, d’una banda; i les més liberals i progressistes, representades per sectors més directament vinculats al món del treball.

Bona mostra de la primera, en són les activitats de caire religiós que s’hi organitzen pertot arreu i amb molta freqüència.

És el cas d’una peregrinació mallorquina a Lourdes organitzada pel canonge doctoral de la Seu de Mallorca, mossèn Nadal Garau. Hi acudeixen també els arquebisbes de Tarragona i de Tarbes, els bisbes de Lourdes, Solsona, Lleida i d’altres diòcesis d’Anglaterra i d’Holanda.

Durant la processó que es fa a Lourdes, correspon al bisbe Miralles, qui, sent mallorquí, s’exerceix com a bisbe de Barcelona, portar el Santíssim baix pal·li.

I de tot allò, se’n fa molt ressò la premsa local mallorquina.

Com també s’hi reflecteixen les opinions relatives a determinats temes de debat, com és el cas del feminisme.

Ens posen els pèls de punta les afirmacions que hi fa sobre aquell assumpte una col·laboradora del diari La Almudaina, anomenada Sara Insua, que hi gosa publicar:

“Europa i Amèrica són les que estan infectades per l’epidèmia feminista. Més en unes nacions que en unes altres, encara que a totes les dels dos continents, va prenent unes proporcions alarmants aquesta maleïda malaltia. Allò que demanen les feministes per totes bandes, a primera vista, pot semblar just. Llibertat per a la dona. Dret a desenvolupar la seva vida sense cap intervenció del pare o de l’espòs. Però analitzant serenament aquesta aspiració, tot d’una es percep que, un cop satisfeta, ja no hi haurà llar, ni família. Hi haurà una societat amoral, apolítica, irreligiosa, sense amor i sense tendresa. En una paraula, ja no hi haurà mares ¡Quin horror!”

Si des de l’estament eclesiàstic es promou i alimenta una determinada ideologia conservadora i tradicional, no és menys intensa la tasca que hi desplega en aquella mateixa direcció l’estament militar.

Hi ajuden moltíssim els esdeveniments que van succeint al nord d’Àfrica, amb la guerra contra el Marroc.

Amb el retorn dels soldats mallorquins destinats a Àfrica, el mes de setembre de l’any 1927, es produeix una gran satisfacció al si de moltes famílies mallorquines.

No són poques les que s’han vist obligades a haver de suportar l’amargor de l’absència d’algun dels seus membres, exposats als perills d’una situació tan poc segura. Tot per defensar els interessos de la pàtria espanyola, acció encomanada als exèrcits espanyols.

Es diu a la premsa local mallorquina que el retorn a Mallorca d’aquells soldats mallorquins obliga, des de tots els punts de vista, a retre’ls la més calorosa de les acollides.

Tant per reconèixer que han complit amb el seu deure, com pel fet d’haver pogut tornar a Mallorca sans i estalvis, com pel record d’aquells que hi han deixat la seva vida en batalles tan dures i acarnissades.

Si més no, el fet d’haver estat en contacte amb gent que viu i resideix al nord d’Àfrica, fa veure més clarament l’existència d’altres races humanes, d’altres estils de vida, d’altres costums, d’altres històries o d’altres formes de concebre l’art i la cultura...

Ho fan també ben palès les publicacions de l’Institut Gallach de Barcelona que es van divulgant a Mallorca a finals de l’any 1927.

Són anunciades a la premsa local mallorquina com una altra obra, una altra joia, un altre encert, una superproducció originalíssima, nova i esplendorosa, que s’ofereix als amants de llibres instructius i bells.

Els autors de “Las razas humanas” tenen un gran prestigi científic. Han redactat un text apassionant. Presenten unes il·lustracions fastuoses, admirables i pulcres.

La direcció tècnica d’aquella obra és a càrrec del professor Dr. Pere Bosch-Gimpera. Com en una visió cinematogràfica, presenta totes les races pobladores del món, en una obra que captiva i atreu moltíssim.

Qui vlgui aconseguir-ne algun exemplar, pot adreçar-se al senyor Vicenç Roig, a la Plaça de Cort nº 4, apartat de correus nº 12 de Palma.

També contribueix ben molt, a fixar l’atenció mallorquina en el continent africà, el fet de veure gent que s’hi interessa moltíssim.

És el cas del periodista Luis de Oteyza, qui anuncia que vol endinsar-se dins el cor de l’Àfrica negra com un autèntic aventurer.

Es tracta d’un d’aquells periodistes turmentats per la inquietud, que es disposa a recórrer una altra de les seves aventures emocionants. Se'n va al cor de l’Àfrica misteriosa, al Senegal, on, com es diu a la premsa mallorquina, “encara queden negres antropòfags”.

Ha de viatjar en avió des de Tolosa fins a Dakar. Un cop arribat al territori fronterer de la civilització, pensa endinsar-se en terres inexplorades, on assetgen el viatger tota casta d’emocions i de perills. No hi va tot sol. L’acompanya el fotògraf Alfonso, un altre esperit inquiet que tampoc no s’avé amb el tranquil decurs de la vida urbana europea...

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (05): Diccionari català-valencià-balear

A mida que ens endinsam en l’estudi d’aquella època, n’Eva Marilén i n’Afram constatam que és un temps en què s’avança en la publicació del diccionari català-valencià-balear.

L’any 1927 en surt publicat el segon fascicle, el qual conté les advertències preliminars. S’inicia l’articulat, una definició extensa, els significats i els usos de la lletra A.

Veim que, amb aquella publicació, ja es beslluma la transcendència d’aquells estudis lingüístics tan profunds realitzats pel seu autor principal, Mossèn Antoni Maria Alcover i d’altres redactors i col·laboradors.

Ens admira poderosament veure que, a la primavera de l’any 1930, el diari La Almudaina reprodueix una entrevista mantenguda pel periodista A. Piña amb mossèn Antoni Maria Alcover, sobre l’obra del diccionari català-valencià-balear.

L’encapçalament n’és prou explícit: l’obra del diccionari ha costat a mossèn Alcover tot el seu patrimoni; per continuar-la, ha hagut de contraure molts deutes.

S’hi esmenta que mossèn Alcover comença a treballar en el diccionari l’any 1901.

La primera manifestació pública d’aquell projecte és la ‘Lletra de Convit’ que adreça a la gent amadora de la nostra llengua, exposant-hi el pla d’elaboració del Diccionari de la Llengua Catalana.

Aquest és el títol posat inicialment a l'obra. És el nom assignat des del començament, fins que canvia d’idea i li'n va posa un altre, de nou: Diccionari català-valencià-balear.

La substitució li produeix molts maldecaps, ja que els sectors més catalanistes hi carreguen molt durament, en contra.

Mossèn Alcover, mentrestant, no deixa de manifestar: “S’ha volgut suposar que jo havia renunciat a les meves opinions sobre la unitat idiomàtica del llenguatge que es parla a Catalunya, València i les Balears. Jo continuo donant suport a aquesta unitat lingüística, que consider que no és incompatible amb el títol actual de la meva publicació”.

En aquella entrevista periodística d'A. Piña, mossèn Alcover afirma que no s'ha proposat fer simplement un inventari de les paraules més usuals o de les consagrades pels lletraferits, sense cap altra informació que la definició rònega de cada vocable.

Pretén, més tost, arreplegar en una sola publicació totes les paraules de la llengua catalana que han pogut ser recollides, no solament als llibres escrits en aquella llengua, sinó en la parla viva de totes les comarques.

Per recollir el tresor de la llengua escrita, ha extret de centenars de llibres, fulletons i documents, totes les veus que s’hi contenen. Cadascuna d’aquelles veus han estat traslladades a una papereta o fitxa, on s’ha copiat no solament el vocable sinó també la frase en què aquell apareix usat, i també el títol i la pàgina de l’obra d’on s’ha extret. Així, en qualsevol moment, es pot comprovar l’exactitud de la còpia.

Per fer tot aquell recull del cabal de la llengua viva, ha realitzat nombrosos viatges d’estudi per tots els territoris de Catalunya, València, les Balears, el Rosselló i l’Alguer. Hi ha interrogat milers de persones. Ha anotat a les llibretes les denominacions vulgars de tota casta d’objectes, usos, costums i formes gramaticals de cada regió.

Una gran multitud de col·laboradors naturals de les distintes comarques li han remès centenars de milers de paraules i modismes propis dels seus pobles respectius. Ha estat una col·laboració molt valuosa.

Aquella extensa col·lecció lèxica assoleix unes proporcions tan enormes, que probablement no n'hi ha cap altra en el món, de semblant. Prop de tres milions i mig de paperetes han estat guardades a les calaixeres. Un bon grapat d’al·lotes han treballat durant quatre anys seguits, només per ordenar alfabèticament tot aquell material tan extens.

La tasca que hi correspon fer és l’elaboració científica d’aquells materials, redactant-hi els articles del diccionari segons els mètodes més moderns de la lingüística d’aquella època.

Mossèn Alcover reconeix que, en aquella tasca tan ingent, no ha treballat tot sol. La redacció d’aquell diccionari, a part del treball personal del Canonge de Santa Cirga, ha romàs a càrrec d’un deixeble seu, un col·laborador molt actiu, Francesc de Borja Moll, jove menorquí atansat a l’obra de mossèn Alcover des de l’any 1921.

Moll ha estat format tècnicament en l’estudi dels millors tractats de filologia, amb lliçons rebudes dels professors alemanys Schadel i Meyer-Lubke, i amb viatges d’estudi per tots els territoris de la nostra llengua.

Aleshores, manifesta mossèn Alcover, la labor científica d’aquell jove es desplega en un camp molt ampli d’activitats diverses. És col·laborador del Centre d’Estudis Històrics de Madrid, de l’Oficina Romànica de Barcelona i de diverses revistes tècniques estrangeres.

En aquella entrevista periodística, mossèn Alcover declara que ja duen publicats dotze fascicles que contenen 760 pàgines. Amb la qual cosa es pot comprovar que roman ben avançada la publicació del primer tom.

La situació econòmica de l’obra, emperò, és molt xereca. “Posat en el meu cas – afirma mossèn Alcover al periodista que l’entrevista – qualsevol que hagués pretès treballar amb afany de lucre, hagués abandonat l’empresa per ruïnosa. Hi he gastat tot el meu patrimoni i m’he quedat ple de deutes per sostenir la meva obra. No tenc cap subvenció de l’Estat. En vaig tenir entre els anys 1920 i 1925, gràcies a les quals vaig poder donar un gran impuls a la preparació del diccionari. Però l’any 1926 se suspengué la subvenció, degut al pla econòmic del govern de Primo de Rivera. D’aleshores ençà, he hagut de fer front a les despeses enormes de la publicació, comptant únicament amb els meus escassos recursos i amb les petites aportacions d’algunes entitats, com són la Diputació de Balears i l’Ajuntament de Palma. Darrerament també han resultat eficaços els donatius arreplegats per elements del Cercle d’Estudis, gràcies a l’homenatge que m’he vist forçat a haver d’acceptar, no per mi, sinó per la meva obra”.

N’Eva Marilén i n’Afram, veim, en aquella sucosa entrevista publicada al diari La Almudaina, de Ciutat, el reconeixement que hi fa mossèn Alcover: després d’haver treballat desinteressadament durant una trentena d’anys, fent-hi una gran feinada, arriba a la vellesa carregat de deutes, sostenint aquella gegantina empresa amb l’ajut d’almoines...

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (04): el cinema i la música

A finals de desembre de l'any 1927, s’anuncia que una de les pel·lícules mallorquines que ha obtengut molt d’èxit entre el públic illenc, ha estat contractada per ser exhibida a Madrid i a Barcelona al mes de gener de l’any vinent.

És la pel·lícula, rodada i realitzada a Mallorca, amb el títol El secreto de la pedriza.

Abans que sigui passada a la Península, emperò, s’anuncia que el propietari del film, el senyor Joan Mas, l'ha de presentar al Teatre Principal de Palma talment com ha de ser projectada als cinemes de les capitals esmentades. Per tal que el públic mallorquí pugui apreciar les grans reformes, el final nou i un número plàstic de balls típics que s’hi ha introduït amb posterioritat.

De fet, la pel·lícula original s’ha vist retocada en una sèrie de seqüències, d’entre les quals es remarca la introducció d’uns balls típics del país, realitzats per una colla d’infants que han aconseguit forts i calorosos aplaudiments del públic que els ha presenciat. Hi ballen boleros, boleres i altres danses, al so de xeremies, fent l’espectacle molt més atractiu encara.

Els anuncis publicitaris d’aquella projecció cinematogràfica al Teatre Principal són ben explícits: “Dues úniques funcions. Mallorquins, acudiu a assaborir els encants de la natura de la nostra estimada Roqueta que tant atrau i captiva el turisme estranger”.

En efecte, a la primera setmana del mes de gener de l’any 1928 es fa públic que el propietari de la pel·lícula mallorquina “El secreto de la Pedriza”, el senyor Joan Mas, arriba a Palma procedent de València, en el vapor correu. L’ha deixada contractada per a la propera temporada cinematogràfica a Madrid, Sevilla i València, perquè hi sigui projectada a les millors sales de cinema d’aquelles capitals.

A finals de l’any 1927, llegim una notícia segons la qual la censura espanyola mostra les seves dents afilades contra la projecció de determinades pel·lícules que rodades a l’estranger.

L’Ordre del Ministre de Governació és claríssima i ferma: “Havent-se projectat a Brussel·les una pel·lícula titulada ‘Valencia’ i una altra a Bucarest anomenada ‘Romanza española’, totes dues de la casa editorial Metro Goldwin i totes dues denigrant Espanya, des d’avui mateix queda prohibida l’entrada al Regne, de totes les pel·lícules de l’esmentada casa editorial i l’exhibició d’aquelles que ja existeixin al territori nacional”.

En el camp del cultiu de la música, comprovam que l’any 1927 es presenta una proposició encaminada a crear una Banda de Música Municipal a Palma. Se n’ha aprovat per unanimitat la creació, sent batle-president de l'Ajuntament de Palma el senyor Marquès del Palmer...

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (03): les comunicacions i la cultura

N’Eva Marilén i n’Afram, rellegint el diari La Almudaina, veim ben a les clares que el darrer tram de la dècada dels anys 20, esdevé un temps d’iniciatives de renom en el camp de la comunicació entre Palma i la Part Forana de Mallorca.

Concretament amb el municipi de Sóller, s’hi emprenen iniciatives relacionades amb la xarxa telefònica i amb l’electrificació del tren.

L’enginyer administrador de la Companyia Telefònica Nacional es fa present a la ciutat de Sóller, l’any 1927, amb la intenció d’entrevistar-se amb el batle, per explicar-li el projecte de xarxa insular, i l’acord de la companyia d’instal·lar aquell mateix any la línia telefònica entre Sóller i Palma.

L’Ajuntament solleric, això sí, s’ha de comprometre a aconseguir, com a mínim, vint-i-cinc abonats del municipi.

Amb això, a les estacions telefòniques que ja funcionen a Inca i a Sineu, s’hi afegeix l’acordada amb la ciutat de Sóller. S’espera, a més, estendre el projecte a altres poblacions de Mallorca, com són Manacor, Petra o Alcúdia.

Dos anys més tard, el mes de juliol de l’any 1929, s’inaugura l’electrificació del Ferrocarril de Sóller, en un acte molt solemne on es ret homenatge al Sr. Jeroni Estades, a qui es dedica una làpida.

El mateix Governador civil reparteix premis en una festa infantil organitzada a la ciutat de Sóller. La benedicció del tren elèctric és apadrinada per la Srª Magdalena Estades i pel Sr. Josep Puig Morell. A més de fer-s’hi un gran festival infantil, s’aixeca un arc triomfal monumental i artístic, a l’entrada de l’estació del tren.

Veim també que a l’any 1927 s'implanta a Palma el servei de la patent nacional de circulació d’automòbils, és a dir el primer impost sobre vehicles automòbils.

N’Eva Marilén i n’Afram constatam que a Mallorca, aleshores, només s’ha de pagar el 50 per cent de l'imposat als automòbils de la Península. I a Eivissa únicament se’n paga el 25 per cent.

S'al·ludeix com a motiu d’aquella situació l’escassesa de la xarxa viària – segons s’afirma als mitjans de comunicació d’aquella època -.

En altres aspectes com els culturals, constatam que hi surten a relluir el teatre o el cinema, la creació de la Banda Municipal o l’inici de la publicació del diccionari català-valencià-balear.

Ens crida l’atenció el fet de comprovar que el més de maig de l’any 1927, s’anuncia l’estrena de la pel·lícula “Los diez mandamientos”, que es projecta al cinema Oriental, de Palma. Hi és presentada com la pel·lícula més grandiosa, filmada fins aleshores.

També surt enmig la figura de Fortunio Bonanova, el paisà i artista mallorquí que es va fent famós en ambients cinematogràfics de la ciutat nordamericana de Nova York.

Allò que més ens sorprèn, emperò, és el paper que exerceix el Teatre Principal de Palma, en el camp de la difusió i promoció de la cultura, tant per la via del teatre, com del cinema o de qualsevol altra mostra de creació artística escènica.

El Teatre Principal de Palma, a la dècada dels anys 20, constitueix un veritable centre cultural de primer ordre dins la ciutat de Palma.

S’hi representen tota casta d’obres teatrals, s’hi exhibeixen pel·lícules, s’hi duen a terme actes culturals d’índole molt diversa.

Resulta molt sonada, l’any 1927, l’estrena de l’òpera Carmen, que duu com a protagonista la famosa actriu Raquel Meller.

La celebrada òpera de Merimée i Bizet, admirada per tot el món, és presentada al Teatre Principal de Palma com l’esdeveniment cinematogràfic de l’any, la més famosa producció cinematogràfica, la pel·lícula més costosa.

La famosa i eminent protagonista de la pel·lícula, Raquel Meller, acompanyada d’altres artistes de fama mundial, hi atreu molt de públic. Una orquestra ben nodrida executa la partitura musical.

S’hi exhibeix en dues sessions, ja que no es veu factible passar-la en una sola projecció, pel fet que dura prop de quatre hores i mitja. Tal com s’anuncia als cartells, dijous dia 5 de maig de l’any 1927, s’estrena la primera jornada, i dimecres dia 11 del mateix mes i any la segona.

Tot i amb això, i degut al gran èxit aconseguit, a la primera setmana del següent mes de juny, s’hi passa la pel·lícula tota sencera, ajuntant les dues jornades en dues sessions el mateix dia. Una part comença a les 4 del capvespre i l’altra a les 9 de la nit...