Algunes fites ciutadanes a Mallorca (05): Diccionari català-valencià-balear

A mida que ens endinsam en l’estudi d’aquella època, n’Eva Marilén i n’Afram constatam que és un temps en què s’avança en la publicació del diccionari català-valencià-balear.

L’any 1927 en surt publicat el segon fascicle, el qual conté les advertències preliminars. S’inicia l’articulat, una definició extensa, els significats i els usos de la lletra A.

Veim que, amb aquella publicació, ja es beslluma la transcendència d’aquells estudis lingüístics tan profunds realitzats pel seu autor principal, Mossèn Antoni Maria Alcover i d’altres redactors i col·laboradors.

Ens admira poderosament veure que, a la primavera de l’any 1930, el diari La Almudaina reprodueix una entrevista mantenguda pel periodista A. Piña amb mossèn Antoni Maria Alcover, sobre l’obra del diccionari català-valencià-balear.

L’encapçalament n’és prou explícit: l’obra del diccionari ha costat a mossèn Alcover tot el seu patrimoni; per continuar-la, ha hagut de contraure molts deutes.

S’hi esmenta que mossèn Alcover comença a treballar en el diccionari l’any 1901.

La primera manifestació pública d’aquell projecte és la ‘Lletra de Convit’ que adreça a la gent amadora de la nostra llengua, exposant-hi el pla d’elaboració del Diccionari de la Llengua Catalana.

Aquest és el títol posat inicialment a l'obra. És el nom assignat des del començament, fins que canvia d’idea i li'n va posa un altre, de nou: Diccionari català-valencià-balear.

La substitució li produeix molts maldecaps, ja que els sectors més catalanistes hi carreguen molt durament, en contra.

Mossèn Alcover, mentrestant, no deixa de manifestar: “S’ha volgut suposar que jo havia renunciat a les meves opinions sobre la unitat idiomàtica del llenguatge que es parla a Catalunya, València i les Balears. Jo continuo donant suport a aquesta unitat lingüística, que consider que no és incompatible amb el títol actual de la meva publicació”.

En aquella entrevista periodística d'A. Piña, mossèn Alcover afirma que no s'ha proposat fer simplement un inventari de les paraules més usuals o de les consagrades pels lletraferits, sense cap altra informació que la definició rònega de cada vocable.

Pretén, més tost, arreplegar en una sola publicació totes les paraules de la llengua catalana que han pogut ser recollides, no solament als llibres escrits en aquella llengua, sinó en la parla viva de totes les comarques.

Per recollir el tresor de la llengua escrita, ha extret de centenars de llibres, fulletons i documents, totes les veus que s’hi contenen. Cadascuna d’aquelles veus han estat traslladades a una papereta o fitxa, on s’ha copiat no solament el vocable sinó també la frase en què aquell apareix usat, i també el títol i la pàgina de l’obra d’on s’ha extret. Així, en qualsevol moment, es pot comprovar l’exactitud de la còpia.

Per fer tot aquell recull del cabal de la llengua viva, ha realitzat nombrosos viatges d’estudi per tots els territoris de Catalunya, València, les Balears, el Rosselló i l’Alguer. Hi ha interrogat milers de persones. Ha anotat a les llibretes les denominacions vulgars de tota casta d’objectes, usos, costums i formes gramaticals de cada regió.

Una gran multitud de col·laboradors naturals de les distintes comarques li han remès centenars de milers de paraules i modismes propis dels seus pobles respectius. Ha estat una col·laboració molt valuosa.

Aquella extensa col·lecció lèxica assoleix unes proporcions tan enormes, que probablement no n'hi ha cap altra en el món, de semblant. Prop de tres milions i mig de paperetes han estat guardades a les calaixeres. Un bon grapat d’al·lotes han treballat durant quatre anys seguits, només per ordenar alfabèticament tot aquell material tan extens.

La tasca que hi correspon fer és l’elaboració científica d’aquells materials, redactant-hi els articles del diccionari segons els mètodes més moderns de la lingüística d’aquella època.

Mossèn Alcover reconeix que, en aquella tasca tan ingent, no ha treballat tot sol. La redacció d’aquell diccionari, a part del treball personal del Canonge de Santa Cirga, ha romàs a càrrec d’un deixeble seu, un col·laborador molt actiu, Francesc de Borja Moll, jove menorquí atansat a l’obra de mossèn Alcover des de l’any 1921.

Moll ha estat format tècnicament en l’estudi dels millors tractats de filologia, amb lliçons rebudes dels professors alemanys Schadel i Meyer-Lubke, i amb viatges d’estudi per tots els territoris de la nostra llengua.

Aleshores, manifesta mossèn Alcover, la labor científica d’aquell jove es desplega en un camp molt ampli d’activitats diverses. És col·laborador del Centre d’Estudis Històrics de Madrid, de l’Oficina Romànica de Barcelona i de diverses revistes tècniques estrangeres.

En aquella entrevista periodística, mossèn Alcover declara que ja duen publicats dotze fascicles que contenen 760 pàgines. Amb la qual cosa es pot comprovar que roman ben avançada la publicació del primer tom.

La situació econòmica de l’obra, emperò, és molt xereca. “Posat en el meu cas – afirma mossèn Alcover al periodista que l’entrevista – qualsevol que hagués pretès treballar amb afany de lucre, hagués abandonat l’empresa per ruïnosa. Hi he gastat tot el meu patrimoni i m’he quedat ple de deutes per sostenir la meva obra. No tenc cap subvenció de l’Estat. En vaig tenir entre els anys 1920 i 1925, gràcies a les quals vaig poder donar un gran impuls a la preparació del diccionari. Però l’any 1926 se suspengué la subvenció, degut al pla econòmic del govern de Primo de Rivera. D’aleshores ençà, he hagut de fer front a les despeses enormes de la publicació, comptant únicament amb els meus escassos recursos i amb les petites aportacions d’algunes entitats, com són la Diputació de Balears i l’Ajuntament de Palma. Darrerament també han resultat eficaços els donatius arreplegats per elements del Cercle d’Estudis, gràcies a l’homenatge que m’he vist forçat a haver d’acceptar, no per mi, sinó per la meva obra”.

N’Eva Marilén i n’Afram, veim, en aquella sucosa entrevista publicada al diari La Almudaina, de Ciutat, el reconeixement que hi fa mossèn Alcover: després d’haver treballat desinteressadament durant una trentena d’anys, fent-hi una gran feinada, arriba a la vellesa carregat de deutes, sostenint aquella gegantina empresa amb l’ajut d’almoines...

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (04): el cinema i la música

A finals de desembre de l'any 1927, s’anuncia que una de les pel·lícules mallorquines que ha obtengut molt d’èxit entre el públic illenc, ha estat contractada per ser exhibida a Madrid i a Barcelona al mes de gener de l’any vinent.

És la pel·lícula, rodada i realitzada a Mallorca, amb el títol El secreto de la pedriza.

Abans que sigui passada a la Península, emperò, s’anuncia que el propietari del film, el senyor Joan Mas, l'ha de presentar al Teatre Principal de Palma talment com ha de ser projectada als cinemes de les capitals esmentades. Per tal que el públic mallorquí pugui apreciar les grans reformes, el final nou i un número plàstic de balls típics que s’hi ha introduït amb posterioritat.

De fet, la pel·lícula original s’ha vist retocada en una sèrie de seqüències, d’entre les quals es remarca la introducció d’uns balls típics del país, realitzats per una colla d’infants que han aconseguit forts i calorosos aplaudiments del públic que els ha presenciat. Hi ballen boleros, boleres i altres danses, al so de xeremies, fent l’espectacle molt més atractiu encara.

Els anuncis publicitaris d’aquella projecció cinematogràfica al Teatre Principal són ben explícits: “Dues úniques funcions. Mallorquins, acudiu a assaborir els encants de la natura de la nostra estimada Roqueta que tant atrau i captiva el turisme estranger”.

En efecte, a la primera setmana del mes de gener de l’any 1928 es fa públic que el propietari de la pel·lícula mallorquina “El secreto de la Pedriza”, el senyor Joan Mas, arriba a Palma procedent de València, en el vapor correu. L’ha deixada contractada per a la propera temporada cinematogràfica a Madrid, Sevilla i València, perquè hi sigui projectada a les millors sales de cinema d’aquelles capitals.

A finals de l’any 1927, llegim una notícia segons la qual la censura espanyola mostra les seves dents afilades contra la projecció de determinades pel·lícules que rodades a l’estranger.

L’Ordre del Ministre de Governació és claríssima i ferma: “Havent-se projectat a Brussel·les una pel·lícula titulada ‘Valencia’ i una altra a Bucarest anomenada ‘Romanza española’, totes dues de la casa editorial Metro Goldwin i totes dues denigrant Espanya, des d’avui mateix queda prohibida l’entrada al Regne, de totes les pel·lícules de l’esmentada casa editorial i l’exhibició d’aquelles que ja existeixin al territori nacional”.

En el camp del cultiu de la música, comprovam que l’any 1927 es presenta una proposició encaminada a crear una Banda de Música Municipal a Palma. Se n’ha aprovat per unanimitat la creació, sent batle-president de l'Ajuntament de Palma el senyor Marquès del Palmer...

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (03): les comunicacions i la cultura

N’Eva Marilén i n’Afram, rellegint el diari La Almudaina, veim ben a les clares que el darrer tram de la dècada dels anys 20, esdevé un temps d’iniciatives de renom en el camp de la comunicació entre Palma i la Part Forana de Mallorca.

Concretament amb el municipi de Sóller, s’hi emprenen iniciatives relacionades amb la xarxa telefònica i amb l’electrificació del tren.

L’enginyer administrador de la Companyia Telefònica Nacional es fa present a la ciutat de Sóller, l’any 1927, amb la intenció d’entrevistar-se amb el batle, per explicar-li el projecte de xarxa insular, i l’acord de la companyia d’instal·lar aquell mateix any la línia telefònica entre Sóller i Palma.

L’Ajuntament solleric, això sí, s’ha de comprometre a aconseguir, com a mínim, vint-i-cinc abonats del municipi.

Amb això, a les estacions telefòniques que ja funcionen a Inca i a Sineu, s’hi afegeix l’acordada amb la ciutat de Sóller. S’espera, a més, estendre el projecte a altres poblacions de Mallorca, com són Manacor, Petra o Alcúdia.

Dos anys més tard, el mes de juliol de l’any 1929, s’inaugura l’electrificació del Ferrocarril de Sóller, en un acte molt solemne on es ret homenatge al Sr. Jeroni Estades, a qui es dedica una làpida.

El mateix Governador civil reparteix premis en una festa infantil organitzada a la ciutat de Sóller. La benedicció del tren elèctric és apadrinada per la Srª Magdalena Estades i pel Sr. Josep Puig Morell. A més de fer-s’hi un gran festival infantil, s’aixeca un arc triomfal monumental i artístic, a l’entrada de l’estació del tren.

Veim també que a l’any 1927 s'implanta a Palma el servei de la patent nacional de circulació d’automòbils, és a dir el primer impost sobre vehicles automòbils.

N’Eva Marilén i n’Afram constatam que a Mallorca, aleshores, només s’ha de pagar el 50 per cent de l'imposat als automòbils de la Península. I a Eivissa únicament se’n paga el 25 per cent.

S'al·ludeix com a motiu d’aquella situació l’escassesa de la xarxa viària – segons s’afirma als mitjans de comunicació d’aquella època -.

En altres aspectes com els culturals, constatam que hi surten a relluir el teatre o el cinema, la creació de la Banda Municipal o l’inici de la publicació del diccionari català-valencià-balear.

Ens crida l’atenció el fet de comprovar que el més de maig de l’any 1927, s’anuncia l’estrena de la pel·lícula “Los diez mandamientos”, que es projecta al cinema Oriental, de Palma. Hi és presentada com la pel·lícula més grandiosa, filmada fins aleshores.

També surt enmig la figura de Fortunio Bonanova, el paisà i artista mallorquí que es va fent famós en ambients cinematogràfics de la ciutat nordamericana de Nova York.

Allò que més ens sorprèn, emperò, és el paper que exerceix el Teatre Principal de Palma, en el camp de la difusió i promoció de la cultura, tant per la via del teatre, com del cinema o de qualsevol altra mostra de creació artística escènica.

El Teatre Principal de Palma, a la dècada dels anys 20, constitueix un veritable centre cultural de primer ordre dins la ciutat de Palma.

S’hi representen tota casta d’obres teatrals, s’hi exhibeixen pel·lícules, s’hi duen a terme actes culturals d’índole molt diversa.

Resulta molt sonada, l’any 1927, l’estrena de l’òpera Carmen, que duu com a protagonista la famosa actriu Raquel Meller.

La celebrada òpera de Merimée i Bizet, admirada per tot el món, és presentada al Teatre Principal de Palma com l’esdeveniment cinematogràfic de l’any, la més famosa producció cinematogràfica, la pel·lícula més costosa.

La famosa i eminent protagonista de la pel·lícula, Raquel Meller, acompanyada d’altres artistes de fama mundial, hi atreu molt de públic. Una orquestra ben nodrida executa la partitura musical.

S’hi exhibeix en dues sessions, ja que no es veu factible passar-la en una sola projecció, pel fet que dura prop de quatre hores i mitja. Tal com s’anuncia als cartells, dijous dia 5 de maig de l’any 1927, s’estrena la primera jornada, i dimecres dia 11 del mateix mes i any la segona.

Tot i amb això, i degut al gran èxit aconseguit, a la primera setmana del següent mes de juny, s’hi passa la pel·lícula tota sencera, ajuntant les dues jornades en dues sessions el mateix dia. Una part comença a les 4 del capvespre i l’altra a les 9 de la nit...

Algunes fites ciutadanes a Mallorca: jocs i festes (02)

Una altra de les notícies que més admiració causen al nostre ànim encuriosit, quan repassam la vida ciutadana de la ciutat de Palma als anys 20, són les corregudes de cavalls que hi obtenen una gran ressonància.

Un dels llocs on s’anuncien corregudes de cavalls al trot amb cabriola és a l’hipòdrom del Coll d’en Rabassa. Com s’indica als cartells propagandístics, aquell recinte es troba situat al quilòmetre 7 de la carretera de Llucmajor, davant la Taverna de Son Banya.

També hi és utilitzat el camp de la Reial Societat Hípica de Mallorca, on es realitzen grans concursos hípics.

Per encarregar-ne les localitats, hom s’ha d’adreçar al conserge de la Societat, al mateix camp o al de la Societat ‘Les Mines’.

S’hi anuncia un servei extraordinari de tramvies.

Són unes proves, batudes brillantment per cavalls seleccionats i per genets excel·lents, que es disputen, entre d’altres, la copa de sa majestat el rei Alfons XIII.

Tot allò fa que Palma ofereixi una manifestació esportiva interessantíssima, com molt poques poblacions poden gaudir-ne en aquella època.

Ben ajustades bandes de música acostumen a amenitzar l’espectacle hípic.

Les dones, i els infants que hi acudeixen acompanyats de gent major, com també els militars sense graduació i els vehicles motoritzats, hi tenen l'entrada gratuïta.

Si, un cop iniciades les corregudes, s’han de suspendre per causa major, s’hi torna l’import de les entrades als assistents.

Les decisions dels jurats sempre són inapel·lables.

Els socis de l’Hípica són obligats a haver de presentar el rebut del mes com a tiquet d'entrada. Se suplica als senyors espectadors de preferent que la guardin sempre, a fi de poder mostrar-la tant a l’hora de sortir-ne com d’entrar-hi.

L’any 1928 es duen a terme unes obres de millora a la pista. Serveix per a corregudes al trot i també al galop.

El recinte queda en unes condicions excel·lents, gràcies a les quals resulta factible realitzar-ne el recorregut amb el nivell de velocitat desitjable, sense exposar a cap perill les bèsties que hi poden participar desplegant-ne totes les facultats.

Diàriament aquella pista es veu animada per la presència de cavalls trotadors famosos, els amos dels quals els fan entrenar, amb la finalitat de disputar-se el trofeu del campionat del cavall trotador de Mallorca.

De corregudes al trot, se'n celebren cada quinze dies.

També s’hi inicia la preparació de cavalls galopants.

S’hi fan així mateix grans concursos hípics de salt d’obstacles i campionats de trot per a cavalls de tir.

Tots aquells concursos prometen ser molt interessants, perquè permeten la participació dels millors cavalls i genets de l’exèrcit, entre els quals figuren alguns que han guanyat primers premis en concursos realitzats a Madrid o a Barcelona.

Els campionats de trot de 1ª, 2ª i 3ª categoria verifiquen, a més a més, proves internacionals en les quals també competeixen cavalls estrangers.

Quant a les corregudes de cans llebrers, ens adonam que l'afició a Palma també és molt gran. Se n'efectuen al Canòdrom Balear.

L'any de la implantació de la segona República espanyola, 1931, s’hi fa molt famosa una cussa anomenada 'Alondra', que és propietat del senyor Felip Guasp i que fa les delícies del públic assistent a les reunions, nombrosíssim.

Pel que fa a les corregudes amb bicicleta, l'any 1930 hi ha ciclistes mallorquins molt famosos, que triomfen en competicions diverses.

És el cas de Josep Nicolau, qui guanya un gran premi nacional. O B. Flaquer, qui, fent parella amb Nicolau damunt d'una màquina G. Muntaner de fabricació mallorquina, triomfa brillantment al velòdrom de València.

Adesiara s'anuncien al cinema Modern vetlades de boxa, on participen personatges famosíssims d’aquella època, entre els quals destaca sense cap dubte la figura d’Uzkudun.

Les bregues de galls mai no s’han deixat de celebrar a Mallorca. Possiblement s’hi introdueixen a través d'emigrants mallorquins que, havent-se'n anat a Cuba a meitat del segle XIX en gran nombre, en retornen molts a Mallorca al cap d’uns anys.

Les bregues de galls tenen una època d’esplendor, sobretot als ambients rurals.

A Ciutat funciona una gallera – Can Veta – situada a la barriada palmesana de Bons Aires, al final del carrer Vàzquez de Mella, on se celebren bregues de galls fins a l'any 1964.

En allò que fa referència a les obres d’infraestructura, se n’hi projecten algunes molt significatives. És el cas de les obres d’ampliació i millora del port, o les comunicacions entre Palma i la Part Forana de Mallorca,

N’Eva Marilén i n’Afram ens adonam de les bones relacions establertes aleshores, si més no en alguns aspectes, entre el Foment de Turisme i la Junta d’Obres del Port de Palma.

Es posen a defensar conjuntament un projecte d’ampliació i millora del port, el qual ja resulta del tot insuficient per atendre la demanda creixent d’atracament de vaixells de gran tonatge.

El mes de maig de l’any 1927 Foment de Turisme cursa un telegrama al Ministre de Foment, a qui comunica l’adhesió de l’entitat a la petició telegràfica que ja li ha fet arribar la Junta d’Obres del Port.

Totes dues entitats es queixen de les molèsties greus que ocasiona, als grans vapors excursionistes estrangers que recalen a Palma, el fet d’haver d’ancorar enmig de la badia, cosa que obliga a fer desembarcar els viatgers en llanxes fins al moll.

Degut al mal temps, i a les deficiències del calat del port, molt sovint la gent no pot arribar a terra. Cosa que fa malbé les iniciatives empreses per part del Foment de Turisme, orientades a incrementar-ne el nombre i la qualitat.

Per aquell motiu, l’entitat s’uneix a la petició feta per la Junta d’Obres del Port, en el sentit de reclamar una solució efectiva a aquella situació tan lamentable. Signa la petició el Sr. Fernando Alzamora, President del Foment de Turisme.

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (01): jocs i festes populars

Si alguna cosa podem constatar amb certesa total, tant n’Eva Marilén com n’Afram, no és cap altra que la de comprovar que la ciutat de Palma, a finals de la dècada dels anys 20, és com és. Molt allunyada d’allò que arriba a ser 8 dècades després.

Tot i amb això, Ciutat manté certs aspectes d’interès que esbrinam de mica en mica, a mida que ens endinsam en la lectura apassionada de les pàgines editades en època tan llunyana.

Algunes d’aquestes fites ciutadanes amb què ens topam ens deixen del tot bocabadats. A vegades, per les semblances que sorprenentment hi destriam. Més sovint, emperò, a causa de les diferències notables que hi detectam, a molts àmbits de la vida ciutadana d’aleshores.

Pel que fa a les festes populars que s’hi celebren cada any, constatam que hi són molt vives i ben participades pel conjunt de la ciutadania. Els Carnavals o la festa de l’Estendard n’esdevenen típiques.

Els carnavals sempre duen i comporten festa grossa a la Palma dels anys 20. A banda dels balls de disfresses que s'acostumen a fer a indrets nombrosos de Ciutat, tothom para molt d'esment a l'hora de fer sa Rua, adornant vistosament els automòbils que hi desfilen o treballant la imaginació en la construcció de carrosses o enginyant-se-les de mil i una maneres a l'hora d'encertar en els vestits que es volen fer lluir.

Mentre n’Eva Marilén i n’Afram ens endinsam en allò que és la ciutat de Palma, cap a la fi de la dècada dels anys 20, ens adonam, entre d’altres assumptes, que la celebració de la festa de l’Estendard d'aquesta època, sol passar sense pena ni glòria, com conten les cròniques. A no ser quan va revestida de la importància d’algun altre acte transcendental, com pot ser la declaració d’algun fill il·lustre o la inauguració d’algun monument.

L’any 1926, es publica al diari La Almudaina que la Festa de la Conquesta resulta molt deficient. A l’Ajuntament no s’ha organitzat l’acte de declaració com a fill il·lustre de l’insigne artista mallorquí, Bartomeu Maura i Montaner.

Tampoc no s’ha pogut inaugurar el monument al rei en Jaume, cosa que s’està gestionant des de fa anys i que, per un motiu o un altre, no s’arriba mai a realitzar.

Algunes d’aquestes iniciatives municipals, emperò, no torben gaire a completar-se i fer-se efectives.

És a l’any 1927 quan s’inauguren a Palma tota una sèrie de monuments: l’escultura d’en Maura, feta per Mariano Benlliure; l’escalinata davant la seu catedral de Mallorca; la nova escala d’honor de les cases consistorials; fins i tot, el mateix monument al Conqueridor hi fa una gran passa endavant.

Pocs dies abans de la celebració de la festa patronal de Sant Sebastià, corre el rumor que ja ha arribat a Palma, a bord del vapor "Mallorca", l'estàtua eqüestre del rei en Jaume, fosa en bronze i treballada a Catalunya per l'escultor notable Enric Clarassó.

Efectivament, se n’arriba a fer la inauguració oficial el 20 de gener de 1927, a les dotze i mitja del migdia. L’estàtua eqüestre del rei en Jaume és col·locada damunt del pedestal situat fa temps a l’anomenada plaça d’Eusebi Estada.

L’Ajuntament, a través del president de la comissió especial i regidor jurat Sr. Benigne Palos, i del mateix batle de la ciutat, Sr. Guillem Dezcallar i Montis, Marquès del Palmer, convida tota la ciutadania a comparèixer a aquell acte d’inauguració, per retre un homenatge calorós al conqueridor de Mallorca.

Quant a activitats lúdico-esportives, n'Eva Marilén i n'Afram veim que se n’hi assenyalen ben diverses mostres, com són les corregudes - de braus, de cavalls, de cans llebrers, de bicicletes -, o els torneigs de boxa i els campionats de futbol.

El 21 de juliol de 1929 s’inaugura a Ciutat la nova Plaça de Toros. Hi acudeix una gentada. Com no s’ha vist mai fins aleshores, la fila d'automòbils s’estén des de l’estació del ferrocarril fins al mateix coliseu. La presència d’automòbils és tan nombrosa, que s’han de prendre mesures per organitzar la circulació automobilística, degut a l'aglomeració de vehicles. Es diu que se n'hi supera el miler.

La funció taurina comença a les cinc i quart, amb 8 braus que toregen els asos Márquez, Villalta i Félix Rodríguez.

A la primavera següent, el mes de maig de 1930, s’anuncia una correguda de bous espectacular a la nova Plaça de Toros de Palma, al Coliseu Balear.

No es recorda cap altre cas d’entusiasme taurí, ni a Palma ni a la resta de l’illa de Mallorca, com el que aixeca aquella correguda ‘goyesca’ programada per al dia 1 de juny. Es presenta com una manifestació sumptuosa d’art d’època. Unes corregudes on s’utilitza tot el material, corregit i augmentat, que s'empra a d'altres corregudes 'goyesques', com les celebrades a Barcelona, amb motiu de la inauguració de l’Exposició Internacional. O com les celebrades a Mèxic, admirades per més de vint-i-sis mil persones que les presencien.

La Plaça de Toros de Palma roman adornada, en aquesta ocasió, amb tapisos magnífics i valuosos de la Reial Fàbrica de Madrid, moltíssimes de flors i penjarolls, i un grandiós quadre de Goya pintat pel famós pintor Zuloaga.

Abans de les corregudes, una cavalcada fastuosa fa el seu recorregut, amb calesses ocupades per les reines de la bellesa que representen cadascun dels districtes.

La part taurina és definida com una mostra d’encert i de grandesa, difícilment superable, amb el millor cartell de 8 braus de la ramaderia de Gabriel González.

S'hi presenta el rejoneador portuguès més famós de l'època, Antonio Luis López, qui fica les banderilles als dos primers toros, muntant quatre esvelts cavalls de la seva propietat, i vestit ricament a la Federica, segons usos i costums de Portugal. Els espases són Antonio Posada, Joaquín Rodríguez (Cagancho) i Manolo Bienvenida...