dijous, 31 de maig del 2012

El record de matances inhumanes, molt cruels (2)


Res de tot allò que succeeix a aquell indret del cor de l'Àfrica negra, aquell mes d'abril de 1972, no es pot entendre, si no és dins del context d'un procés que manté orígens molt llunyans: des que a Burundi hi ha hagut consciència de ser-hi tres grups ètnics força diferenciats, la supervivència de cadascun dels quals depèn de la tolerància d'aquell que hagi aconseguit d'imposar-s'hi.

Aleshores som ben conscient que d'afirmacions categòriques, no se'n poden fer gaires, a un continent com l'africà, on la lògica occidental contínuament topa amb un indigenisme tan divers com desconcertant.

Les categories mentals profundament africanes difícilment poden arribar a ser aglapides totalment per unes mentalitats euroatlàntiques occidentals. Totes dues van per camins molt diferents.

Però també mantenc els meus dubtes respecte d'allò que, de paraula, tantes vegades s'apunta cínicament pels conductes oficials més representatius del govern i d'altres institucions que li donen suport: la integració i la unificació reconciliada de les tres ètnies, de manera que conformen un sol poble.

Encara que a un territori molt petit, som dels qui pensen i creuen que es tracta de tres pobles ben diferenciats.

Dir que a Burundi no hi ha batutsi ni bahutu ni batwa, sinó que solament hi ha barundi - afirmació categòrica massa sovint repetida pel president de la República -, em sembla d'un cinisme tan ferotge que no li'n trob el nom.

Per a mi, és negar-se a reconèixer el fet d'una realitat pluriètnica del Burundi i a aassumir-la com s'hi ha presentat realment.

Es tracta de tres pobles enfrontats, superposats un damunt l'altre. Cercar la integració total és com voler mesclar l'oli amb l'aigua, cosa del tot impossible mentre un dels dos elements continüi sent allò que sempre ha estat. Es pot situar un damunt l'altre, un al costat de l'altre. Però, d'allò, a poder dir pròpiament que no es tracta més que d'un sol element, hi ha un abisme tan gran que resulta del tot insuperable.

Hom pot demanar-se si el camí de sortida manco cruel no és el canvi polític que dugui l'ètnia aleshores majoritària - la hutu - al poder. S'ha de reconèixer que ha estat la més mal parada, i que, en el futur, difícilment poden evitar-se revenges sanguinolentes en sentit contrari al produït l'any 1972.

Em deman, aleshores, si, a la llarga, no seria aquest el mal menor i el bé major per a tot el poble. Perquè, pensava, a mida que vagi passant el temps i la població augmenti, s'hauran de fer esforços cada cop més gegantins per part de l'ètnia minoritària - la tutsi -, amb l'objectiu de mantenir-se en el poder, amb matances humanes d'un abast cada cop més extens.

Cosa que ja no s’hauria de donar tan marcadament, si aquells mateixos esforços s'haguessin de produir per part de l'altre sector majoritari.

Aleshores jo ignor què s'està fent a l'exterior del país. Però m'hagués alegrat ben molt saber que hi ha qualcú que està preparant bons quadres dirigents, pertanyents a l'ètnia majoritària - la hutu -, escollits d'entre aquells que han pogut fugir de la matança, i ben disposats a deixar-se endur per l'amor al seu poble, molt més que per sentiments d'odi cap als seus enemics (CONTINUA)

El record de matances inhumanes, molt cruels (1)

Mentre enguany a Mallorca es commemoren els 50 anys de la presència missionera mallorquina a terres del Burundi i del Perú, no puc evitar que em véngui al cap el que hi vaig viure directament, en fa quaranta.

Si hi ha una data que ha quedat ben marcada dins ma vida, sens dubte és la del 29 d'abril de l'any 1972. Per a mi, representa i comporta els inicis d'una tragèdia sense límits, a l'Àfrica Central, concretament al Burundi.

El seu abast només podrà esser valorat justament en el futur segurament llunyà, crec jo, amb més o manco encert.

La perspectiva dels desastres succeïts a Burundi, a partir d'aquell darrer diumenge del mes d'abril, se'm presentava aleshores massa estreta, perquè la pogués analitzar en profunditat i amb l'objectivitat mínima que permetés de desvetllar les causes darreres i efectives d'una crueltat tan inimaginable.

Amb els escrits que elaborava i remetia cap a Mallorca, no pretenia altra cosa que descriure situacions i fets que presenciava i que em venien al cap de manera persistent.

Hi reconeixia que no estava en condicions d'interpretar-los sense una certa parcialitat. Hi adduïa dos motius: la meva condició d'estranger a un país africà com aquell, i el fet de viure a la regió del kirimiro, on la gran majoria de la població pertanyia a l'ètnia maltractada dels bahutu.

El fet de ser estranger, i molt més encara la meva condició d'home recentment arribat al país, em mantenia allunyat de la forma de ser dels habitants del Burundi, de la seva concepció de l'existència en aquest món, de la seva filosofia de vida, dels seus costums, de les seves lluites al llarg de la història, de la cultura que cada grup nadiu havia anat mamant de mil i una maneres, dels mecanismes de defensa i d'atac de qualsevol dels tres grups ètnics que integraven la població indígena.

El fet de ser estranger, en una paraula, m'allunyava de la vertadera realitat humana existent al Burundi l'any 1972

I n'era ben conscient. L'acceptava com una limitació, més que com un avantatge que pogués convertir-me en observador neutral.

La segona circumstància que, en certa manera, m'obligava a ser una mica partidista, em venia pel fet de viure a una regió determinada del país, molt concreta, on la gran majoria de la població pertanyia a l'ètnia perseguida.

Vulguis o no, les influències més intenses t'arriben per l'ambient que tens més a prop.

La visió d'un fet general quedava particularitzada per fets concrets més acostats. El mateix fet general podia ser vist d'una altra manera, si es tenia i mantenia una altra perspectiva, si se l'observava des d'un altre angle geogràfic o sociològic.

Ja des d'un principi, vaig voler deixar ben clar que la interpretació que feia dels fets desastrosos que ocorregueren a Burundi, a partir d'aquell mes d'abril de l'any 1972, no podia deixar de fer-la des de la meva condició d'estranger i des de l'angle de qui més n'ha sofert les conseqüències luctuoses.

Em sentia empès a haver de dir, com a conclusió, que tota la història posterior d'aquell país, fins i tot als detalls més insignificants de la vida més ordinària, ja no podria deixar d'estar marcada pus mai més pel fet dolorós d'una matança massiva, orientada intencionadament per part dels governants, a eliminar l'oposició al règim del aleshores coronel Mikaeli Micombero, amb allò que aquell règim polític i militar representava.

S'intentava, així ho creia jo, no solament eliminar l'oposició política existent aquells dies, sinó fins i tot quanta fos possible en el futur, com ho anaven demostrant les actuacions de les forces armades del país... (CONTINUA)

divendres, 6 de gener del 2012

Els magatzems comercials de Can Matons, a Palma (01): els primers anuncis publicitaris

"Ben prest, s’ha de produir un gran esdeveniment als establiments comercials de Can Matons. Rigorós preu fix. Telèfons 255 i 255 bis".

És el text complet d’un anunci publicitari amb què n’Eva Marilén i n’Afram ens topam, quan fullejam el diari La Almudaina, de dia 27 de maig de l’any 1927. Lògicament hi apareix redactat íntegrament en castellà, com aleshores és costum molt estès a la premsa escrita de Ciutat.

N’Eva Marilén i n'Afram, després d’haver romàs hores i més hores a l'hemeroteca que el Diario de Mallorca manté oberta al Polígon de Llevant de Ciutat, arribam a esbrinar que, l'any 1927, romanen oberts a Palma uns magatzems comercials que porten el rètol de Casa Matons.

Ja ens n'hem assabentat molt abans. Un dia que, passejant tranquil·lament per la ciutat de Palma, ens topam amb les restes d'un anunci publicitari que porta un segell idèntic al que veim publicat al diari La Almudaina. La mateixa casa comercial l’hi ha fet pintar, no gaire lluny de la botiga, desenes i desenes d’anys abans.

El pas del temps no ens ha impedit que, setanta-cinc anys després, encara n'hàgim pogut destriar-ne les empremtes, en una d’aquelles dues columnes de la Plaça Major que porten cap al carrer de Sant Miquel.

Tot i l’estat mig borrós, encara n'hi hem pogut llegir el mateix text, pintat en blau. L'hem fotografiat, com a record, com a recurs, com a prova i com a penyora... abans que les urpes demolidores de la regidoria municipal que dirigeix l'ínclit senyor Rodríguez les hagi esborrat per a sempre més del mapa de la nostra ciutat...

Aleshores, emperò, pel que podem constatar als nombrosos anuncis que apareixen al diari La Almudaina d'aquelles calendes tan llunyanes, hem arribat a la conclusió que Rafael Feliu Blanes, titular d'aquell establiment comercial, ha adquirit les existències de l'antiga Casa Matas, unes existències retengudes judicialment fins aleshores.

Rafael Feliu anuncia que, a partir de dia 7 de juny d'aquell any en curs, posa a disposició dels clients totes les existències, a preu d'ocasió.

Durant els tres dies immediatament anteriors a aquella data tan assenyalada, hi fa públic que s'hi liquiden les grans partides de gènere blanc i de brodats a mà, l'especialitat més preuada de l'antiga Casa Matas, ja dissolta.

Amb marca registrada, els establiments comercials de Can Matons són molt amplis. Romanen oberts des del número 24 fins al 28 del carrer de Sant Bartomeu, i des del número 39 fins al 47 del carrer de Jaume II. També mantenen la Sucursal nº 1 situada al carrer de Colom, des del número 23 al 27, i al carrer de Maura, des del número 1 al 3.

Compten amb dos números de telèfon: el 255 i el 255 bis.

Podem comprovar que durant els tres mesos d'agost, setembre i octubre d'aquell any 1927, es publiquen al diari La Almudaina uns molt breus i molt expressius anuncis publicitaris de Can Matons.

Apareixen molt ben situats en una de les vuit pàgines del periòdic, a la banda dreta, i ocupant gairebé sempre un lloc molt cèntric. La negreta amb què hi són transcrits els fa remarcar molt més encara per damunt la resta de textos escrits.

Es tracta d’uns anuncis molt breus, d'una sola frase, que es van repetint un dia i un altre:

  • Vostè és client de la Sucursal nº 1 de Can Matons

  • ¿Quants d'anuncis ha llegit vostè, avui, de Can Matons?

  • Vostè llegeix els anuncis de Can Matons

  • Vostè compra a Can Matons

  • Vostè coneix Can Matons

  • Vostè avui ha comprat a la sucursal nº 1 de Can Matons

Comprovam que aquells anuncis tan breus es van repetint un dia i un altre, durant aquells mesos d'estiu i tardor de l'any 27. N'hi arribam a comptabilitzar més de dues dotzenes.

Ens fixam que tots aquells anuncis són redactats sempre en sentit afirmatiu. Tret d'un, que hi apareix amb interrogants: ¿Quants d'anuncis ha llegit vostè, avui, de Can Matons?

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (08): Europa i Espanya

Enfront de fuites, aventureres i romàntiques, s’aixequen també en aquella època d’altres iniciatives que tendeixen més pausadament a la construcció política dels Estats Units d’Europa.

Una consulta feta als diversos països europeus l’any 1930, fa veure si s’accepta o es rebutja el projecte presentat per Briand, referent a la Federació dels Estats europeus.

Dinamarca s’hi mostra favorable, com també Praga, Iugoslàvia, Berlín i d’altres. D'altres països s’ho volen pensar millor, com és el cas de Romania, Portugal, Hongria, Luxemburg o Albània. Mentre d’altres com Gran Bretanya rebutgen de pla la idea de Briand.

Mentre Europa s’està preparant per iniciar una nova era que ha d’afectar el conjunt dels Estats europeus, Espanya continua regida per una monarquia com la borbònica, governada per una dictadura militar que va fent-ne de les seves, sacsejada pel moviment obrer que reclama canvis en profunditat.

El mes de febrer de l’any 1929, mor de forma sobtada Maria Cristina d’Àustria, mare del rei Alfons XIII.

Aquell mateix any, es posa a discussió l’avantprojecte de constitució de la monarquia espanyola i les seves lleis orgàniques, redactades per l’Assemblea, i que el Govern lliura a l’examen del país perquè sigui sotmès a la sanció de sa majestat el rei i a l’aprovació del poble espanyol mitjançant un plebiscit.

El fet és, emperò, que el mes de gener de 1930, dimiteix el general Primo de Rivera, i amb ell tot el seu govern, mentre el rei Alfons XIII li accepta la dimissió.

Just dos mesos després, mor el general Miguel Primo de Rivera y Urbaneja, Marquès d’Estella.

Des de la caiguda de la dictadura, la censura de premsa es va dulcificant una mica a l'Estat espanyol. Però el govern central no es resigna a prescindir d’aquella eina, i manté la persistència de la censura de premsa a tots el territoris de l’Estat.

Des de la premsa local mallorquina, el mes d’abril de l1930, es comenta que un dels danys més greus que produeix aquella censura emana de la diversitat de criteri dels censors.

Es posa com a exemple que unes galerades publicades a Madrid – on la censura s’exerceix amb una elasticitat bastant més considerable – són tatxades a periòdics de províncies, amb el conseqüent perjudici per al diari provincià.

Tot allò, es diu, succeeix per la manca de criteri uniforme entre els censors.

I contra aquella diferència en el tractament, es protesta enèrgicament, tot reclamant el mateix tracte i les mateixes mesures per a tothom.

A l’estiu de 1930, la premsa de Madrid reprèn una campanya a favor de l’abolició de la censura, o almanco de la seva dulcificació i limitació, per tal que vagi desapareixent gradualment.

Al mes de setembre d’aquell mateix any, el misser i cap de negociat del Govern civil de Balears, encarregat de la censura de la premsa, senyor Jaume Fiol, visita la redacció de La Almudaina on comunica que, d’ordres rebudes de Madrid, s’ha suprimit la censura de la premsa.

Després de 7 anys sotmesos a la censura prèvia, els periodistes celebren que la ploma pugui tornar a moure’s sense l’amenaça constant de veure’n retallada la labor. L’opinió pública deixa d’estar controlada.

Coincideix aquella campanya contra la censura amb tot un seguit d’actuacions revolucionàries que tant a l’estiu com a la tardor de l’any 30 es reprenen a Barcelona, Girona, Granada, Guipúscoa, Huelva o Logronyo. S’hi plantegen vagues pacífiques.

A Bilbao el comitè comunista organitzador de la vaga és detengut per la policia. A Sevilla són detengudes un bon grapat de persones. Entre els obrers del camp de Múrcia es nota molt de malestar, reclamant augments del període de descans. A Vigo, la vaga dels calderers de l’Armada s’estén a altres sectors de la construcció. Els picapedrers de Tenerife es declaren en vaga. Els obrers de les papereries de Sant Sebastià també són en vaga. Entre els obrers del moll de Màlaga, es nota un cert malestar per no veure ateses les seves reclamacions. Els metal·lúrgics d’Oviedo es reuneixen per tractar els acomiadaments.

A la meitat del mes de novembre de l’any 1930, es convoca una vaga general que, a Madrid i a Barcelona, aconsegueix mantenir tancats els establiments, fins i tot cafès, teatres i cinemes. Els estudiants se sumen al moviment.

A la Casa del Poble, de Palma, se celebra un míting organitzat pel Sindicat Únic del Sector del Vidre, on es demana l’amnistia dels presos per qüestions político-socials i la revisió dels processos incoats per aquells suposats delictes.

Hi assisteix molta de gent, omplint per complet la sala-teatre de la Casa del Poble, mentre que als voltants d’aquell centre obrer s’hi col·loquen parelles de la Guàrdia Civil nombroses.

A la ciutat d’Inca, es troben en vaga parcial la majoria dels obrers sabaters que treballen als tallers. Una mesada després, es fa públic que aquella vaga parcial que fa unes setmanes s’ha declarat a la ciutat d’Inca, ha pres el caràcter de general. El moviment obrer inquer es fa ressò de les mogudes que es fan a la Península.

A Andratx, el Partit Republicà juntament amb el Partit Socialista celebren el mes de desembre de 1930 un míting de propaganda republicana-socialista.

Hi prenen part Ignasi Ferretjans i Jaume Bauçà, pel Partit Socialista; Marian Aguiló, Francesc de Sales Aguiló, J. Tomàs Rentaria, Luis Ferbal i Francesc Julià, pel Partit Republicà Federal. També hi havia d’intervenir el publicista Gabriel Alomar.

El mes de febrer de 1931 queden obertes al servei públic les oficines electorals del Centre Regionalista situades a la Plaça de Cort, nº 9. Es fa a saber que compten amb el nou cens, la nova distribució de districtes municipals i seccions. Precisen que tots els ciutadans que vulguin votar s’han d’assabentar ben bé del lloc on tenen el vot. Recorden que cal no oblidar-se que el temps és breu i que no s’ha de deixar res per al darrer dia.

El mes de març de 1931, al Teatre Balear se celebra un míting, organitzat pel Front Únic Antimonàrquic de Palma. La concurrència és nombrosíssima, omplint totalment el teatre. Presideix aquell acte el Sr. Bisbal. No hi pot assistir el publicista Gabriel Alomar.

Hi havia les banderes del Partit Republicà Federal de Palma, del Partit Socialista de Palma i de la Joventut Republicana de Palma. L’acte s’inicia amb el cant de La Marsellesa per l’Orfeó Republicà, el qual també ha interpretat el cant de la Internacional socialista.

Dia 14 d’abril de 1931, les eleccions municipals fetes a l’Estat espanyol donen el triomf als antimonàrquics.

A les 4 del capvespre, es proclama la República a Palma. La Campana d’en Figuera sona ben fort. La bandera republicana és hissada al balcó de l’Ajuntament de Palma, com també als balcons de la Diputació i del Govern civil.

S’hi proclama el senyor Antoni Pou, com a Governador civil; el senyor Llorenç Bisbal, del Partit Socialista, com a batle de Palma; i el senyor Francesc Julià, del Partit Republicà Federal, com a president de la Diputació.

En aquells moments, històricament tan rellevants, tothom hi recomana ordre, el qual es manté inalterable, segons diuen i publiquen els diaris d'aquells temps...


Algunes fites ciutadanes a Mallorca (07): ideologies regnants als anys 20-30

Pel que fa a les ideologies imperants, a finals de la dècada dels anys 20, a Palma n’apareixen sobretot dues, d’enfrontades: les que provenen de l’estament dominant conservador, alimentat sobretot per militars i eclesiàstics, d’una banda; i les més liberals i progressistes, representades per sectors més directament vinculats al món del treball.

Bona mostra de la primera, en són les activitats de caire religiós que s’hi organitzen pertot arreu i amb molta freqüència.

És el cas d’una peregrinació mallorquina a Lourdes organitzada pel canonge doctoral de la Seu de Mallorca, mossèn Nadal Garau. Hi acudeixen també els arquebisbes de Tarragona i de Tarbes, els bisbes de Lourdes, Solsona, Lleida i d’altres diòcesis d’Anglaterra i d’Holanda.

Durant la processó que es fa a Lourdes, correspon al bisbe Miralles, qui, sent mallorquí, s’exerceix com a bisbe de Barcelona, portar el Santíssim baix pal·li.

I de tot allò, se’n fa molt ressò la premsa local mallorquina.

Com també s’hi reflecteixen les opinions relatives a determinats temes de debat, com és el cas del feminisme.

Ens posen els pèls de punta les afirmacions que hi fa sobre aquell assumpte una col·laboradora del diari La Almudaina, anomenada Sara Insua, que hi gosa publicar:

Europa i Amèrica són les que estan infectades per l’epidèmia feminista. Més en unes nacions que en unes altres, encara que a totes les dels dos continents, va prenent unes proporcions alarmants aquesta maleïda malaltia. Allò que demanen les feministes per totes bandes, a primera vista, pot semblar just. Llibertat per a la dona. Dret a desenvolupar la seva vida sense cap intervenció del pare o de l’espòs. Però analitzant serenament aquesta aspiració, tot d’una es percep que, un cop satisfeta, ja no hi haurà llar, ni família. Hi haurà una societat amoral, apolítica, irreligiosa, sense amor i sense tendresa. En una paraula, ja no hi haurà mares ¡Quin horror!”

Si des de l’estament eclesiàstic es promou i alimenta una determinada ideologia conservadora i tradicional, no és menys intensa la tasca que hi desplega en aquella mateixa direcció l’estament militar.

Hi ajuden moltíssim els esdeveniments que van succeint al nord d’Àfrica, amb la guerra contra el Marroc.

Amb el retorn dels soldats mallorquins destinats a Àfrica, el mes de setembre de l’any 1927, es produeix una gran satisfacció al si de moltes famílies mallorquines.

No són poques les que s’han vist obligades a haver de suportar l’amargor de l’absència d’algun dels seus membres, exposats als perills d’una situació tan poc segura. Tot per defensar els interessos de la pàtria espanyola, acció encomanada als exèrcits espanyols.

Es diu a la premsa local mallorquina que el retorn a Mallorca d’aquells soldats mallorquins obliga, des de tots els punts de vista, a retre’ls la més calorosa de les acollides.

Tant per reconèixer que han complit amb el seu deure, com pel fet d’haver pogut tornar a Mallorca sans i estalvis, com pel record d’aquells que hi han deixat la seva vida en batalles tan dures i acarnissades.

Si més no, el fet d’haver estat en contacte amb gent que viu i resideix al nord d’Àfrica, fa veure més clarament l’existència d’altres races humanes, d’altres estils de vida, d’altres costums, d’altres històries o d’altres formes de concebre l’art i la cultura...

Ho fan també ben palès les publicacions de l’Institut Gallach de Barcelona que es van divulgant a Mallorca a finals de l’any 1927.

Són anunciades a la premsa local mallorquina com una altra obra, una altra joia, un altre encert, una superproducció originalíssima, nova i esplendorosa, que s’ofereix als amants de llibres instructius i bells.

Els autors de “Las razas humanas” tenen un gran prestigi científic. Han redactat un text apassionant. Presenten unes il·lustracions fastuoses, admirables i pulcres.

La direcció tècnica d’aquella obra és a càrrec del professor Dr. Pere Bosch-Gimpera. Com en una visió cinematogràfica, presenta totes les races pobladores del món, en una obra que captiva i atreu moltíssim.

Qui vlgui aconseguir-ne algun exemplar, pot adreçar-se al senyor Vicenç Roig, a la Plaça de Cort nº 4, apartat de correus nº 12 de Palma.

També contribueix ben molt, a fixar l’atenció mallorquina en el continent africà, el fet de veure gent que s’hi interessa moltíssim.

És el cas del periodista Luis de Oteyza, qui anuncia que vol endinsar-se dins el cor de l’Àfrica negra com un autèntic aventurer.

Es tracta d’un d’aquells periodistes turmentats per la inquietud, que es disposa a recórrer una altra de les seves aventures emocionants. Se'n va al cor de l’Àfrica misteriosa, al Senegal, on, com es diu a la premsa mallorquina, “encara queden negres antropòfags”.

Ha de viatjar en avió des de Tolosa fins a Dakar. Un cop arribat al territori fronterer de la civilització, pensa endinsar-se en terres inexplorades, on assetgen el viatger tota casta d’emocions i de perills. No hi va tot sol. L’acompanya el fotògraf Alfonso, un altre esperit inquiet que tampoc no s’avé amb el tranquil decurs de la vida urbana europea...


Algunes fites ciutadanes a Mallorca (06): alguns serveis públics

Quant als serveis sociosanitaris, relacionats amb l’atenció pública a la salut de la ciutadania, el mes de març de l'any 1930 es publica al diari La Almudaina de Ciutat que la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis ha adquirit un edifici anomenat "Villa Carmen", situat al barri de Son Alegre, que serveix de base per a les seves clíniques de Santa Catalina Thomàs.

N’Eva Marilén i n’Afram sabem molt bé que, anys després, la mare d'en Cil, Mª del Carme, hi anirà a parir tres dels seus fills, a una d’aquelles clíniques de La Caixa de Pensions de Ciutat: la Clínica Santa Catalina Thomàs, que fa cantonada entre els carrers d'Armadams i "Despeñadero".

Ocupa un dels edificis situats a l'actualitat al carrer Marquès de la Cènia, molt a prop de la part alta de l'Auditòrium.

Respecte dels serveis funeraris mallorquins, veim que és costum molt estès, entre la gent de la Mallorca d’aquella època, apuntar-se a alguna de les nombroses empreses funeràries que, amb el pagament d’una quota anual, s’ofereixen per garantir uns serveis mortuoris adequats, al moment precís.

N’Eva Marilén i n’Afram sabem que la família d’en Cil s’ha apuntat a l’Agència Funerària Lloret, i que sempre hi ha romàs inscrita.

Una de les dèries que manté son pare i sa mare és la d'anar pagant en Lloret, aquella quota mensual familiar que, de cada any va pujant de mica en mica i que, durant dècades ha comportat una sortida econòmica considerable.

L’Antiga Agència Funerària de Josep Lloret ha estat fundada a Palma l’any 1895. Manté obertes les oficines al carrer de la Unió nº 23, entre el Mercat i el Born. Té aleshores el número de telèfon 24.

A finals de la dècada dels anys 20 s’anuncia a la premsa local com l’única casa de Palma especialitzada en serveis ràpids, moderns, econòmics i sanitaris. Se'n remarca l’especialitat de taüts artístics i de tota casta de vestits fúnebres. Es pot disposar de taüts folrats per a majors d’edat, des de 20 pessetes, i capelles fúnebres des de 10 pessetes. Ofereix el servei de capelles ardents i de corones de tota casta amb les respectives dedicatòries.

Es presenta com l’única casa de Palma on el client no trobarà mai cap dificultat, a l’hora de rebre un servei fúnebre digne.

L’assumpte, en realitat, es basa en el fet que qui dies passa anys empeny. Ho hem pogut comprovar n’Eva Marilén i n’Afram: quan arriba l’hora de prestar l’esmentat servei, les coses no solen succeir mai tal com han estat anunciades amb tanta precisió i temps d’antelació.

Sabem amb total certesa que en Cil s’ha hagut de queixar, anys després, molt dolgut, als responsables de l’Agència Funerària Lloret, quan la família Buele-Zamora – client de la casa, des de fa dècades - que hi ha encarregat l’enterrament de la seva primera filla Iolanda, ha de suportar que transportin aquell cosset prematur cap al cementeri en una furgoneta de mercaderies, col·locat de molt mala manera dins una espècie de capsa de taronges...

Degut a les protestes que hi fa en Cil, es pot aconseguir que al mateix cementiri, just abans d’enterrar-la, la col·loquin dins d’un petit taüt blanc... tal com manen els cànons i determinen les clàusules d’un contracte de serveis que ha estat signat des de fa tantes dècades amb l'Agència funerària.

Les coses encara empitjoren més encara quan, amb motiu de la mort d’Andrés Buele Siesa, el pare d’en Cil, client fidel de la casa com en queden ben pocs a Ciutat, s’hi han de tornar a repetir les queixes per la mala atenció dispensada.

Després d’haver pagat durant tantíssims d’anys aquella quota fixa a la Funerària Lloret, l’Agència només es molesta a posar-hi una sola corona de flors, tan pansides, que en Cil les fa llevar tot d’una que les hi veu.

En reclama una altra, de flors fresques. S’afanyen a posar-la-hi de manera immediata, això sí. Però el mal ja està fet, i hi esdevé del tot irreparable...


Algunes fites ciutadanes a Mallorca (05): Diccionari català-valencià-balear

A mida que ens endinsam en l’estudi d’aquella època, n’Eva Marilén i n’Afram constatam que és un temps en què s’avança en la publicació del diccionari català-valencià-balear.

L’any 1927 en surt publicat el segon fascicle, el qual conté les advertències preliminars. S’inicia l’articulat, una definició extensa, els significats i els usos de la lletra A.

Veim que, amb aquella publicació, ja es beslluma la transcendència d’aquells estudis lingüístics tan profunds realitzats pel seu autor principal, Mossèn Antoni Maria Alcover i d’altres redactors i col·laboradors.

Ens admira poderosament veure que, a la primavera de l’any 1930, el diari La Almudaina reprodueix una entrevista mantenguda pel periodista A. Piña amb mossèn Antoni Maria Alcover, sobre l’obra del diccionari català-valencià-balear.

L’encapçalament n’és prou explícit: l’obra del diccionari ha costat a mossèn Alcover tot el seu patrimoni; per continuar-la, ha hagut de contraure molts deutes.

S’hi esmenta que mossèn Alcover comença a treballar en el diccionari l’any 1901.

La primera manifestació pública d’aquell projecte és la ‘Lletra de Convit’ que adreça a la gent amadora de la nostra llengua, exposant-hi el pla d’elaboració del Diccionari de la Llengua Catalana.

Aquest és el títol posat inicialment a l'obra. És el nom assignat des del començament, fins que canvia d’idea i li'n va posa un altre, de nou: Diccionari català-valencià-balear.

La substitució li produeix molts maldecaps, ja que els sectors més catalanistes hi carreguen molt durament, en contra.

Mossèn Alcover, mentrestant, no deixa de manifestar: “S’ha volgut suposar que jo havia renunciat a les meves opinions sobre la unitat idiomàtica del llenguatge que es parla a Catalunya, València i les Balears. Jo continuo donant suport a aquesta unitat lingüística, que consider que no és incompatible amb el títol actual de la meva publicació”.

En aquella entrevista periodística d'A. Piña, mossèn Alcover afirma que no s'ha proposat fer simplement un inventari de les paraules més usuals o de les consagrades pels lletraferits, sense cap altra informació que la definició rònega de cada vocable.

Pretén, més tost, arreplegar en una sola publicació totes les paraules de la llengua catalana que han pogut ser recollides, no solament als llibres escrits en aquella llengua, sinó en la parla viva de totes les comarques.

Per recollir el tresor de la llengua escrita, ha extret de centenars de llibres, fulletons i documents, totes les veus que s’hi contenen. Cadascuna d’aquelles veus han estat traslladades a una papereta o fitxa, on s’ha copiat no solament el vocable sinó també la frase en què aquell apareix usat, i també el títol i la pàgina de l’obra d’on s’ha extret. Així, en qualsevol moment, es pot comprovar l’exactitud de la còpia.

Per fer tot aquell recull del cabal de la llengua viva, ha realitzat nombrosos viatges d’estudi per tots els territoris de Catalunya, València, les Balears, el Rosselló i l’Alguer. Hi ha interrogat milers de persones. Ha anotat a les llibretes les denominacions vulgars de tota casta d’objectes, usos, costums i formes gramaticals de cada regió.

Una gran multitud de col·laboradors naturals de les distintes comarques li han remès centenars de milers de paraules i modismes propis dels seus pobles respectius. Ha estat una col·laboració molt valuosa.

Aquella extensa col·lecció lèxica assoleix unes proporcions tan enormes, que probablement no n'hi ha cap altra en el món, de semblant. Prop de tres milions i mig de paperetes han estat guardades a les calaixeres. Un bon grapat d’al·lotes han treballat durant quatre anys seguits, només per ordenar alfabèticament tot aquell material tan extens.

La tasca que hi correspon fer és l’elaboració científica d’aquells materials, redactant-hi els articles del diccionari segons els mètodes més moderns de la lingüística d’aquella època.

Mossèn Alcover reconeix que, en aquella tasca tan ingent, no ha treballat tot sol. La redacció d’aquell diccionari, a part del treball personal del Canonge de Santa Cirga, ha romàs a càrrec d’un deixeble seu, un col·laborador molt actiu, Francesc de Borja Moll, jove menorquí atansat a l’obra de mossèn Alcover des de l’any 1921.

Moll ha estat format tècnicament en l’estudi dels millors tractats de filologia, amb lliçons rebudes dels professors alemanys Schadel i Meyer-Lubke, i amb viatges d’estudi per tots els territoris de la nostra llengua.

Aleshores, manifesta mossèn Alcover, la labor científica d’aquell jove es desplega en un camp molt ampli d’activitats diverses. És col·laborador del Centre d’Estudis Històrics de Madrid, de l’Oficina Romànica de Barcelona i de diverses revistes tècniques estrangeres.

En aquella entrevista periodística, mossèn Alcover declara que ja duen publicats dotze fascicles que contenen 760 pàgines. Amb la qual cosa es pot comprovar que roman ben avançada la publicació del primer tom.

La situació econòmica de l’obra, emperò, és molt xereca. “Posat en el meu cas – afirma mossèn Alcover al periodista que l’entrevista – qualsevol que hagués pretès treballar amb afany de lucre, hagués abandonat l’empresa per ruïnosa. Hi he gastat tot el meu patrimoni i m’he quedat ple de deutes per sostenir la meva obra. No tenc cap subvenció de l’Estat. En vaig tenir entre els anys 1920 i 1925, gràcies a les quals vaig poder donar un gran impuls a la preparació del diccionari. Però l’any 1926 se suspengué la subvenció, degut al pla econòmic del govern de Primo de Rivera. D’aleshores ençà, he hagut de fer front a les despeses enormes de la publicació, comptant únicament amb els meus escassos recursos i amb les petites aportacions d’algunes entitats, com són la Diputació de Balears i l’Ajuntament de Palma. Darrerament també han resultat eficaços els donatius arreplegats per elements del Cercle d’Estudis, gràcies a l’homenatge que m’he vist forçat a haver d’acceptar, no per mi, sinó per la meva obra”.

N’Eva Marilén i n’Afram, veim, en aquella sucosa entrevista publicada al diari La Almudaina, de Ciutat, el reconeixement que hi fa mossèn Alcover: després d’haver treballat desinteressadament durant una trentena d’anys, fent-hi una gran feinada, arriba a la vellesa carregat de deutes, sostenint aquella gegantina empresa amb l’ajut d’almoines...

Algunes fites ciutadanes a Mallorca (04): el cinema i la música

A finals de desembre de l'any 1927, s’anuncia que una de les pel·lícules mallorquines que ha obtengut molt d’èxit entre el públic illenc, ha estat contractada per ser exhibida a Madrid i a Barcelona al mes de gener de l’any vinent.

És la pel·lícula, rodada i realitzada a Mallorca, amb el títol El secreto de la pedriza.

Abans que sigui passada a la Península, emperò, s’anuncia que el propietari del film, el senyor Joan Mas, l'ha de presentar al Teatre Principal de Palma talment com ha de ser projectada als cinemes de les capitals esmentades. Per tal que el públic mallorquí pugui apreciar les grans reformes, el final nou i un número plàstic de balls típics que s’hi ha introduït amb posterioritat.

De fet, la pel·lícula original s’ha vist retocada en una sèrie de seqüències, d’entre les quals es remarca la introducció d’uns balls típics del país, realitzats per una colla d’infants que han aconseguit forts i calorosos aplaudiments del públic que els ha presenciat. Hi ballen boleros, boleres i altres danses, al so de xeremies, fent l’espectacle molt més atractiu encara.

Els anuncis publicitaris d’aquella projecció cinematogràfica al Teatre Principal són ben explícits: “Dues úniques funcions. Mallorquins, acudiu a assaborir els encants de la natura de la nostra estimada Roqueta que tant atrau i captiva el turisme estranger”.

En efecte, a la primera setmana del mes de gener de l’any 1928 es fa públic que el propietari de la pel·lícula mallorquina “El secreto de la Pedriza”, el senyor Joan Mas, arriba a Palma procedent de València, en el vapor correu. L’ha deixada contractada per a la propera temporada cinematogràfica a Madrid, Sevilla i València, perquè hi sigui projectada a les millors sales de cinema d’aquelles capitals.

A finals de l’any 1927, llegim una notícia segons la qual la censura espanyola mostra les seves dents afilades contra la projecció de determinades pel·lícules que rodades a l’estranger.

L’Ordre del Ministre de Governació és claríssima i ferma: “Havent-se projectat a Brussel·les una pel·lícula titulada ‘Valencia’ i una altra a Bucarest anomenada ‘Romanza española’, totes dues de la casa editorial Metro Goldwin i totes dues denigrant Espanya, des d’avui mateix queda prohibida l’entrada al Regne, de totes les pel·lícules de l’esmentada casa editorial i l’exhibició d’aquelles que ja existeixin al territori nacional”.

En el camp del cultiu de la música, comprovam que l’any 1927 es presenta una proposició encaminada a crear una Banda de Música Municipal a Palma. Se n’ha aprovat per unanimitat la creació, sent batle-president de l'Ajuntament de Palma el senyor Marquès del Palmer...



Algunes fites ciutadanes a Mallorca (03): les comunicacions i la cultura

N’Eva Marilén i n’Afram, rellegint el diari La Almudaina, veim ben a les clares que el darrer tram de la dècada dels anys 20, esdevé un temps d’iniciatives de renom en el camp de la comunicació entre Palma i la Part Forana de Mallorca.

Concretament amb el municipi de Sóller, s’hi emprenen iniciatives relacionades amb la xarxa telefònica i amb l’electrificació del tren.

L’enginyer administrador de la Companyia Telefònica Nacional es fa present a la ciutat de Sóller, l’any 1927, amb la intenció d’entrevistar-se amb el batle, per explicar-li el projecte de xarxa insular, i l’acord de la companyia d’instal·lar aquell mateix any la línia telefònica entre Sóller i Palma.

L’Ajuntament solleric, això sí, s’ha de comprometre a aconseguir, com a mínim, vint-i-cinc abonats del municipi.

Amb això, a les estacions telefòniques que ja funcionen a Inca i a Sineu, s’hi afegeix l’acordada amb la ciutat de Sóller. S’espera, a més, estendre el projecte a altres poblacions de Mallorca, com són Manacor, Petra o Alcúdia.

Dos anys més tard, el mes de juliol de l’any 1929, s’inaugura l’electrificació del Ferrocarril de Sóller, en un acte molt solemne on es ret homenatge al Sr. Jeroni Estades, a qui es dedica una làpida.

El mateix Governador civil reparteix premis en una festa infantil organitzada a la ciutat de Sóller. La benedicció del tren elèctric és apadrinada per la Srª Magdalena Estades i pel Sr. Josep Puig Morell. A més de fer-s’hi un gran festival infantil, s’aixeca un arc triomfal monumental i artístic, a l’entrada de l’estació del tren.

Veim també que a l’any 1927 s'implanta a Palma el servei de la patent nacional de circulació d’automòbils, és a dir el primer impost sobre vehicles automòbils.

N’Eva Marilén i n’Afram constatam que a Mallorca, aleshores, només s’ha de pagar el 50 per cent de l'imposat als automòbils de la Península. I a Eivissa únicament se’n paga el 25 per cent.

S'al·ludeix com a motiu d’aquella situació l’escassesa de la xarxa viària – segons s’afirma als mitjans de comunicació d’aquella època -.

En altres aspectes com els culturals, constatam que hi surten a relluir el teatre o el cinema, la creació de la Banda Municipal o l’inici de la publicació del diccionari català-valencià-balear.

Ens crida l’atenció el fet de comprovar que el més de maig de l’any 1927, s’anuncia l’estrena de la pel·lícula “Los diez mandamientos”, que es projecta al cinema Oriental, de Palma. Hi és presentada com la pel·lícula més grandiosa, filmada fins aleshores.

També surt enmig la figura de Fortunio Bonanova, el paisà i artista mallorquí que es va fent famós en ambients cinematogràfics de la ciutat nordamericana de Nova York.

Allò que més ens sorprèn, emperò, és el paper que exerceix el Teatre Principal de Palma, en el camp de la difusió i promoció de la cultura, tant per la via del teatre, com del cinema o de qualsevol altra mostra de creació artística escènica.

El Teatre Principal de Palma, a la dècada dels anys 20, constitueix un veritable centre cultural de primer ordre dins la ciutat de Palma.

S’hi representen tota casta d’obres teatrals, s’hi exhibeixen pel·lícules, s’hi duen a terme actes culturals d’índole molt diversa.

Resulta molt sonada, l’any 1927, l’estrena de l’òpera Carmen, que duu com a protagonista la famosa actriu Raquel Meller.

La celebrada òpera de Merimée i Bizet, admirada per tot el món, és presentada al Teatre Principal de Palma com l’esdeveniment cinematogràfic de l’any, la més famosa producció cinematogràfica, la pel·lícula més costosa.

La famosa i eminent protagonista de la pel·lícula, Raquel Meller, acompanyada d’altres artistes de fama mundial, hi atreu molt de públic. Una orquestra ben nodrida executa la partitura musical.

S’hi exhibeix en dues sessions, ja que no es veu factible passar-la en una sola projecció, pel fet que dura prop de quatre hores i mitja. Tal com s’anuncia als cartells, dijous dia 5 de maig de l’any 1927, s’estrena la primera jornada, i dimecres dia 11 del mateix mes i any la segona.

Tot i amb això, i degut al gran èxit aconseguit, a la primera setmana del següent mes de juny, s’hi passa la pel·lícula tota sencera, ajuntant les dues jornades en dues sessions el mateix dia. Una part comença a les 4 del capvespre i l’altra a les 9 de la nit...


Algunes fites ciutadanes a Mallorca: jocs i festes (02)

Una altra de les notícies que més admiració causen al nostre ànim encuriosit, quan repassam la vida ciutadana de la ciutat de Palma als anys 20, són les corregudes de cavalls que hi obtenen una gran ressonància.

Un dels llocs on s’anuncien corregudes de cavalls al trot amb cabriola és a l’hipòdrom del Coll d’en Rabassa. Com s’indica als cartells propagandístics, aquell recinte es troba situat al quilòmetre 7 de la carretera de Llucmajor, davant la Taverna de Son Banya.

També hi és utilitzat el camp de la Reial Societat Hípica de Mallorca, on es realitzen grans concursos hípics.

Per encarregar-ne les localitats, hom s’ha d’adreçar al conserge de la Societat, al mateix camp o al de la Societat ‘Les Mines’.

S’hi anuncia un servei extraordinari de tramvies.

Són unes proves, batudes brillantment per cavalls seleccionats i per genets excel·lents, que es disputen, entre d’altres, la copa de sa majestat el rei Alfons XIII.

Tot allò fa que Palma ofereixi una manifestació esportiva interessantíssima, com molt poques poblacions poden gaudir-ne en aquella època.

Ben ajustades bandes de música acostumen a amenitzar l’espectacle hípic.

Les dones, i els infants que hi acudeixen acompanyats de gent major, com també els militars sense graduació i els vehicles motoritzats, hi tenen l'entrada gratuïta.

Si, un cop iniciades les corregudes, s’han de suspendre per causa major, s’hi torna l’import de les entrades als assistents.

Les decisions dels jurats sempre són inapel·lables.

Els socis de l’Hípica són obligats a haver de presentar el rebut del mes com a tiquet d'entrada. Se suplica als senyors espectadors de preferent que la guardin sempre, a fi de poder mostrar-la tant a l’hora de sortir-ne com d’entrar-hi.

L’any 1928 es duen a terme unes obres de millora a la pista. Serveix per a corregudes al trot i també al galop.

El recinte queda en unes condicions excel·lents, gràcies a les quals resulta factible realitzar-ne el recorregut amb el nivell de velocitat desitjable, sense exposar a cap perill les bèsties que hi poden participar desplegant-ne totes les facultats.

Diàriament aquella pista es veu animada per la presència de cavalls trotadors famosos, els amos dels quals els fan entrenar, amb la finalitat de disputar-se el trofeu del campionat del cavall trotador de Mallorca.

De corregudes al trot, se'n celebren cada quinze dies.

També s’hi inicia la preparació de cavalls galopants.

S’hi fan així mateix grans concursos hípics de salt d’obstacles i campionats de trot per a cavalls de tir.

Tots aquells concursos prometen ser molt interessants, perquè permeten la participació dels millors cavalls i genets de l’exèrcit, entre els quals figuren alguns que han guanyat primers premis en concursos realitzats a Madrid o a Barcelona.

Els campionats de trot de 1ª, 2ª i 3ª categoria verifiquen, a més a més, proves internacionals en les quals també competeixen cavalls estrangers.

Quant a les corregudes de cans llebrers, ens adonam que l'afició a Palma també és molt gran. Se n'efectuen al Canòdrom Balear.

L'any de la implantació de la segona República espanyola, 1931, s’hi fa molt famosa una cussa anomenada 'Alondra', que és propietat del senyor Felip Guasp i que fa les delícies del públic assistent a les reunions, nombrosíssim.

Pel que fa a les corregudes amb bicicleta, l'any 1930 hi ha ciclistes mallorquins molt famosos, que triomfen en competicions diverses.

És el cas de Josep Nicolau, qui guanya un gran premi nacional. O B. Flaquer, qui, fent parella amb Nicolau damunt d'una màquina G. Muntaner de fabricació mallorquina, triomfa brillantment al velòdrom de València.

Adesiara s'anuncien al cinema Modern vetlades de boxa, on participen personatges famosíssims d’aquella època, entre els quals destaca sense cap dubte la figura d’Uzkudun.

Les bregues de galls mai no s’han deixat de celebrar a Mallorca. Possiblement s’hi introdueixen a través d'emigrants mallorquins que, havent-se'n anat a Cuba a meitat del segle XIX en gran nombre, en retornen molts a Mallorca al cap d’uns anys.

Les bregues de galls tenen una època d’esplendor, sobretot als ambients rurals.

A Ciutat funciona una gallera – Can Veta – situada a la barriada palmesana de Bons Aires, al final del carrer Vàzquez de Mella, on se celebren bregues de galls fins a l'any 1964.

En allò que fa referència a les obres d’infraestructura, se n’hi projecten algunes molt significatives. És el cas de les obres d’ampliació i millora del port, o les comunicacions entre Palma i la Part Forana de Mallorca,

N’Eva Marilén i n’Afram ens adonam de les bones relacions establertes aleshores, si més no en alguns aspectes, entre el Foment de Turisme i la Junta d’Obres del Port de Palma.

Es posen a defensar conjuntament un projecte d’ampliació i millora del port, el qual ja resulta del tot insuficient per atendre la demanda creixent d’atracament de vaixells de gran tonatge.

El mes de maig de l’any 1927 Foment de Turisme cursa un telegrama al Ministre de Foment, a qui comunica l’adhesió de l’entitat a la petició telegràfica que ja li ha fet arribar la Junta d’Obres del Port.

Totes dues entitats es queixen de les molèsties greus que ocasiona, als grans vapors excursionistes estrangers que recalen a Palma, el fet d’haver d’ancorar enmig de la badia, cosa que obliga a fer desembarcar els viatgers en llanxes fins al moll.

Degut al mal temps, i a les deficiències del calat del port, molt sovint la gent no pot arribar a terra. Cosa que fa malbé les iniciatives empreses per part del Foment de Turisme, orientades a incrementar-ne el nombre i la qualitat.

Per aquell motiu, l’entitat s’uneix a la petició feta per la Junta d’Obres del Port, en el sentit de reclamar una solució efectiva a aquella situació tan lamentable. Signa la petició el Sr. Fernando Alzamora, President del Foment de Turisme.