Records de l'estudiant, consiliari, cooperant a Àfrica i Amèrica Llatina, funcionari, activista social, polític, jubilat...
dijous, 31 de maig de 2012
El record de matances inhumanes, molt cruels (1)
Mentre enguany a Mallorca es commemoren els 50
anys de la presència missionera mallorquina a terres del Burundi i del
Perú, no puc evitar que em véngui al cap el que hi vaig viure
directament, en fa quaranta.
Si hi ha una data que ha quedat ben
marcada dins ma vida, sens dubte és la del 29 d'abril de l'any 1972.
Per a mi, representa i comporta els inicis d'una tragèdia sense
límits, a l'Àfrica Central, concretament al Burundi.
El seu abast només podrà esser
valorat justament en el futur segurament llunyà, crec jo, amb més o
manco encert.
La perspectiva dels desastres succeïts
a Burundi, a partir d'aquell darrer diumenge del mes d'abril, se'm
presentava aleshores massa estreta, perquè la pogués analitzar en
profunditat i amb l'objectivitat mínima que permetés de desvetllar
les causes darreres i efectives d'una crueltat tan inimaginable.
Amb els escrits que elaborava i remetia
cap a Mallorca, no pretenia altra cosa que descriure situacions i
fets que presenciava i que em venien al cap de manera persistent.
Hi reconeixia que no estava en
condicions d'interpretar-los sense una certa parcialitat. Hi adduïa
dos motius: la meva condició d'estranger a un país africà com
aquell, i el fet de viure a la regió del kirimiro, on la gran
majoria de la població pertanyia a l'ètnia maltractada dels bahutu.
El fet de ser estranger, i molt més
encara la meva condició d'home recentment arribat al país, em
mantenia allunyat de la forma de ser dels habitants del Burundi, de
la seva concepció de l'existència en aquest món, de la seva
filosofia de vida, dels seus costums, de les seves lluites al llarg
de la història, de la cultura que cada grup nadiu havia anat mamant
de mil i una maneres, dels mecanismes de defensa i d'atac de
qualsevol dels tres grups ètnics que integraven la població
indígena.
El fet de ser estranger, en una
paraula, m'allunyava de la vertadera realitat humana existent al
Burundi l'any 1972
I n'era ben conscient. L'acceptava com
una limitació, més que com un avantatge que pogués convertir-me en
observador neutral.
La segona circumstància que, en certa
manera, m'obligava a ser una mica partidista, em venia pel fet de
viure a una regió determinada del país, molt concreta, on la gran
majoria de la població pertanyia a l'ètnia perseguida.
Vulguis o no, les influències més
intenses t'arriben per l'ambient que tens més a prop.
La visió d'un fet general quedava
particularitzada per fets concrets més acostats. El mateix fet
general podia ser vist d'una altra manera, si es tenia i mantenia una
altra perspectiva, si se l'observava des d'un altre angle geogràfic
o sociològic.
Ja des d'un principi, vaig voler deixar
ben clar que la interpretació que feia dels fets desastrosos que
ocorregueren a Burundi, a partir d'aquell mes d'abril de l'any 1972,
no podia deixar de fer-la des de la meva condició d'estranger i des
de l'angle de qui més n'ha sofert les conseqüències luctuoses.
Em sentia empès a haver de dir, com a
conclusió, que tota la història posterior d'aquell país, fins i
tot als detalls més insignificants de la vida més ordinària, ja no
podria deixar d'estar marcada pus mai més pel fet dolorós d'una
matança massiva, orientada intencionadament per part dels
governants, a eliminar l'oposició al règim del aleshores coronel
Mikaeli Micombero, amb allò que aquell règim polític i militar
representava.
S'intentava, així ho creia jo, no
solament eliminar l'oposició política existent aquells dies, sinó
fins i tot quanta fos possible en el futur, com ho anaven demostrant
les actuacions de les forces armades del país... (CONTINUA)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada