dijous, 31 de maig de 2012

El record de matances inhumanes, molt cruels (2)


Res de tot allò que succeeix a aquell indret del cor de l'Àfrica negra, aquell mes d'abril de 1972, no es pot entendre, si no és dins del context d'un procés que manté orígens molt llunyans: des que a Burundi hi ha hagut consciència de ser-hi tres grups ètnics força diferenciats, la supervivència de cadascun dels quals depèn de la tolerància d'aquell que hagi aconseguit d'imposar-s'hi.

Aleshores som ben conscient que d'afirmacions categòriques, no se'n poden fer gaires, a un continent com l'africà, on la lògica occidental contínuament topa amb un indigenisme tan divers com desconcertant.

Les categories mentals profundament africanes difícilment poden arribar a ser aglapides totalment per unes mentalitats euroatlàntiques occidentals. Totes dues van per camins molt diferents.

Però també mantenc els meus dubtes respecte d'allò que, de paraula, tantes vegades s'apunta cínicament pels conductes oficials més representatius del govern i d'altres institucions que li donen suport: la integració i la unificació reconciliada de les tres ètnies, de manera que conformen un sol poble.

Encara que a un territori molt petit, som dels qui pensen i creuen que es tracta de tres pobles ben diferenciats.

Dir que a Burundi no hi ha batutsi ni bahutu ni batwa, sinó que solament hi ha barundi - afirmació categòrica massa sovint repetida pel president de la República -, em sembla d'un cinisme tan ferotge que no li'n trob el nom.

Per a mi, és negar-se a reconèixer el fet d'una realitat pluriètnica del Burundi i a aassumir-la com s'hi ha presentat realment.

Es tracta de tres pobles enfrontats, superposats un damunt l'altre. Cercar la integració total és com voler mesclar l'oli amb l'aigua, cosa del tot impossible mentre un dels dos elements continüi sent allò que sempre ha estat. Es pot situar un damunt l'altre, un al costat de l'altre. Però, d'allò, a poder dir pròpiament que no es tracta més que d'un sol element, hi ha un abisme tan gran que resulta del tot insuperable.

Hom pot demanar-se si el camí de sortida manco cruel no és el canvi polític que dugui l'ètnia aleshores majoritària - la hutu - al poder. S'ha de reconèixer que ha estat la més mal parada, i que, en el futur, difícilment poden evitar-se revenges sanguinolentes en sentit contrari al produït l'any 1972.

Em deman, aleshores, si, a la llarga, no seria aquest el mal menor i el bé major per a tot el poble. Perquè, pensava, a mida que vagi passant el temps i la població augmenti, s'hauran de fer esforços cada cop més gegantins per part de l'ètnia minoritària - la tutsi -, amb l'objectiu de mantenir-se en el poder, amb matances humanes d'un abast cada cop més extens.

Cosa que ja no s’hauria de donar tan marcadament, si aquells mateixos esforços s'haguessin de produir per part de l'altre sector majoritari.

Aleshores jo ignor què s'està fent a l'exterior del país. Però m'hagués alegrat ben molt saber que hi ha qualcú que està preparant bons quadres dirigents, pertanyents a l'ètnia majoritària - la hutu -, escollits d'entre aquells que han pogut fugir de la matança, i ben disposats a deixar-se endur per l'amor al seu poble, molt més que per sentiments d'odi cap als seus enemics (CONTINUA)

Cap comentari:

Publica un comentari