"Ben prest, s’ha de produir un gran esdeveniment als establiments comercials de Can Matons. Rigorós preu fix. Telèfons 255 i 255 bis".
És el text complet d’un anunci publicitari amb què n’Eva Marilén i n’Afram ens topam, quan fullejam el diari La Almudaina, de dia 27 de maig de l’any 1927. Lògicament hi apareix redactat íntegrament en castellà, com aleshores és costum molt estès a la premsa escrita de Ciutat.
N’Eva Marilén i n'Afram, després d’haver romàs hores i més hores a l'hemeroteca que el Diario de Mallorca manté oberta al Polígon de Llevant de Ciutat, arribam a esbrinar que, l'any 1927, romanen oberts a Palma uns magatzems comercials que porten el rètol de Casa Matons.
Ja ens n'hem assabentat molt abans. Un dia que, passejant tranquil·lament per la ciutat de Palma, ens topam amb les restes d'un anunci publicitari que porta un segell idèntic al que veim publicat al diari La Almudaina. La mateixa casa comercial l’hi ha fet pintar, no gaire lluny de la botiga, desenes i desenes d’anys abans.
El pas del temps no ens ha impedit que, setanta-cinc anys després, encara n'hàgim pogut destriar-ne les empremtes, en una d’aquelles dues columnes de la Plaça Major que porten cap al carrer de Sant Miquel.
Tot i l’estat mig borrós, encara n'hi hem pogut llegir el mateix text, pintat en blau. L'hem fotografiat, com a record, com a recurs, com a prova i com a penyora... abans que les urpes demolidores de la regidoria municipal que dirigeix l'ínclit senyor Rodríguez les hagi esborrat per a sempre més del mapa de la nostra ciutat...
Aleshores, emperò, pel que podem constatar als nombrosos anuncis que apareixen al diari La Almudaina d'aquelles calendes tan llunyanes, hem arribat a la conclusió que Rafael Feliu Blanes, titular d'aquell establiment comercial, ha adquirit les existències de l'antiga Casa Matas, unes existències retengudes judicialment fins aleshores.
Rafael Feliu anuncia que, a partir de dia 7 de juny d'aquell any en curs, posa a disposició dels clients totes les existències, a preu d'ocasió.
Durant els tres dies immediatament anteriors a aquella data tan assenyalada, hi fa públic que s'hi liquiden les grans partides de gènere blanc i de brodats a mà, l'especialitat més preuada de l'antiga Casa Matas, ja dissolta.
Amb marca registrada, els establiments comercials de Can Matons són molt amplis. Romanen oberts des del número 24 fins al 28 del carrer de Sant Bartomeu, i des del número 39 fins al 47 del carrer de Jaume II. També mantenen la Sucursal nº 1 situada al carrer de Colom, des del número 23 al 27, i al carrer de Maura, des del número 1 al 3.
Compten amb dos números de telèfon: el 255 i el 255 bis.
Podem comprovar que durant els tres mesos d'agost, setembre i octubre d'aquell any 1927, es publiquen al diari La Almudaina uns molt breus i molt expressius anuncis publicitaris de Can Matons.
Apareixen molt ben situats en una de les vuit pàgines del periòdic, a la banda dreta, i ocupant gairebé sempre un lloc molt cèntric. La negreta amb què hi són transcrits els fa remarcar molt més encara per damunt la resta de textos escrits.
Es tracta d’uns anuncis molt breus, d'una sola frase, que es van repetint un dia i un altre:
Vostè és client de la Sucursal nº 1 de Can Matons
¿Quants d'anuncis ha llegit vostè, avui, de Can Matons?
Vostè llegeix els anuncis de Can Matons
Vostè compra a Can Matons
Vostè coneix Can Matons
Vostè avui ha comprat a la sucursal nº 1 de Can Matons
Comprovam que aquells anuncis tan breus es van repetint un dia i un altre, durant aquells mesos d'estiu i tardor de l'any 27. N'hi arribam a comptabilitzar més de dues dotzenes.
Ens fixam que tots aquells anuncis són redactats sempre en sentit afirmatiu. Tret d'un, que hi apareix amb interrogants: ¿Quants d'anuncis ha llegit vostè, avui, de Can Matons?
Enfront de fuites, aventureres i romàntiques, s’aixequen també en aquella època d’altres iniciatives que tendeixen més pausadament a la construcció política dels Estats Units d’Europa.
Una consulta feta als diversos països europeus l’any 1930, fa veure si s’accepta o es rebutja el projecte presentat per Briand, referent a la Federació dels Estats europeus.
Dinamarca s’hi mostra favorable, com també Praga, Iugoslàvia, Berlín i d’altres. D'altres països s’ho volen pensar millor, com és el cas de Romania, Portugal, Hongria, Luxemburg o Albània. Mentre d’altres com Gran Bretanya rebutgen de pla la idea de Briand.
Mentre Europa s’està preparant per iniciar una nova era que ha d’afectar el conjunt dels Estats europeus, Espanya continua regida per una monarquia com la borbònica, governada per una dictadura militar que va fent-ne de les seves, sacsejada pel moviment obrer que reclama canvis en profunditat.
El mes de febrer de l’any 1929, mor de forma sobtada Maria Cristina d’Àustria, mare del rei Alfons XIII.
Aquell mateix any, es posa a discussió l’avantprojecte de constitució de la monarquia espanyola i les seves lleis orgàniques, redactades per l’Assemblea, i que el Govern lliura a l’examen del país perquè sigui sotmès a la sanció de sa majestat el rei i a l’aprovació del poble espanyol mitjançant un plebiscit.
El fet és, emperò, que el mes de gener de 1930, dimiteix el general Primo de Rivera, i amb ell tot el seu govern, mentre el rei Alfons XIII li accepta la dimissió.
Just dos mesos després, mor el general Miguel Primo de Rivera y Urbaneja, Marquès d’Estella.
Des de la caiguda de la dictadura, la censura de premsa es va dulcificant una mica a l'Estat espanyol. Però el govern central no es resigna a prescindir d’aquella eina, i manté la persistència de la censura de premsa a tots el territoris de l’Estat.
Des de la premsa local mallorquina, el mes d’abril de l1930, es comenta que un dels danys més greus que produeix aquella censura emana de la diversitat de criteri dels censors.
Es posa com a exemple que unes galerades publicades a Madrid – on la censura s’exerceix amb una elasticitat bastant més considerable – són tatxades a periòdics de províncies, amb el conseqüent perjudici per al diari provincià.
Tot allò, es diu, succeeix per la manca de criteri uniforme entre els censors.
I contra aquella diferència en el tractament, es protesta enèrgicament, tot reclamant el mateix tracte i les mateixes mesures per a tothom.
A l’estiu de 1930, la premsa de Madrid reprèn una campanya a favor de l’abolició de la censura, o almanco de la seva dulcificació i limitació, per tal que vagi desapareixent gradualment.
Al mes de setembre d’aquell mateix any, el misser i cap de negociat del Govern civil de Balears, encarregat de la censura de la premsa, senyor Jaume Fiol, visita la redacció de La Almudaina on comunica que, d’ordres rebudes de Madrid, s’ha suprimit la censura de la premsa.
Després de 7 anys sotmesos a la censura prèvia, els periodistes celebren que la ploma pugui tornar a moure’s sense l’amenaça constant de veure’n retallada la labor. L’opinió pública deixa d’estar controlada.
Coincideix aquella campanya contra la censura amb tot un seguit d’actuacions revolucionàries que tant a l’estiu com a la tardor de l’any 30 es reprenen a Barcelona, Girona, Granada, Guipúscoa, Huelva o Logronyo. S’hi plantegen vagues pacífiques.
A Bilbao el comitè comunista organitzador de la vaga és detengut per la policia. A Sevilla són detengudes un bon grapat de persones. Entre els obrers del camp de Múrcia es nota molt de malestar, reclamant augments del període de descans. A Vigo, la vaga dels calderers de l’Armada s’estén a altres sectors de la construcció. Els picapedrers de Tenerife es declaren en vaga. Els obrers de les papereries de Sant Sebastià també són en vaga. Entre els obrers del moll de Màlaga, es nota un cert malestar per no veure ateses les seves reclamacions. Els metal·lúrgics d’Oviedo es reuneixen per tractar els acomiadaments.
A la meitat del mes de novembre de l’any 1930, es convoca una vaga general que, a Madrid i a Barcelona, aconsegueix mantenir tancats els establiments, fins i tot cafès, teatres i cinemes. Els estudiants se sumen al moviment.
A la Casa del Poble, de Palma, se celebra un míting organitzat pel Sindicat Únic del Sector del Vidre, on es demana l’amnistia dels presos per qüestions político-socials i la revisió dels processos incoats per aquells suposats delictes.
Hi assisteix molta de gent, omplint per complet la sala-teatre de la Casa del Poble, mentre que als voltants d’aquell centre obrer s’hi col·loquen parelles de la Guàrdia Civil nombroses.
A la ciutat d’Inca, es troben en vaga parcial la majoria dels obrers sabaters que treballen als tallers. Una mesada després, es fa públic que aquella vaga parcial que fa unes setmanes s’ha declarat a la ciutat d’Inca, ha pres el caràcter de general. El moviment obrer inquer es fa ressò de les mogudes que es fan a la Península.
A Andratx, el Partit Republicà juntament amb el Partit Socialista celebren el mes de desembre de 1930 un míting de propaganda republicana-socialista.
Hi prenen part Ignasi Ferretjans i Jaume Bauçà, pel Partit Socialista; Marian Aguiló, Francesc de Sales Aguiló, J. Tomàs Rentaria, Luis Ferbal i Francesc Julià, pel Partit Republicà Federal. També hi havia d’intervenir el publicista Gabriel Alomar.
El mes de febrer de 1931 queden obertes al servei públic les oficines electorals del Centre Regionalista situades a la Plaça de Cort, nº 9. Es fa a saber que compten amb el nou cens, la nova distribució de districtes municipals i seccions. Precisen que tots els ciutadans que vulguin votar s’han d’assabentar ben bé del lloc on tenen el vot. Recorden que cal no oblidar-se que el temps és breu i que no s’ha de deixar res per al darrer dia.
El mes de març de 1931, al Teatre Balear se celebra un míting, organitzat pel Front Únic Antimonàrquic de Palma. La concurrència és nombrosíssima, omplint totalment el teatre. Presideix aquell acte el Sr. Bisbal. No hi pot assistir el publicista Gabriel Alomar.
Hi havia les banderes del Partit Republicà Federal de Palma, del Partit Socialista de Palma i de la Joventut Republicana de Palma. L’acte s’inicia amb el cant de La Marsellesa per l’Orfeó Republicà, el qual també ha interpretat el cant de la Internacional socialista.
Dia 14 d’abril de 1931, les eleccions municipals fetes a l’Estat espanyol donen el triomf als antimonàrquics.
A les 4 del capvespre, es proclama la República a Palma. La Campana d’en Figuera sona ben fort. La bandera republicana és hissada al balcó de l’Ajuntament de Palma, com també als balcons de la Diputació i del Govern civil.
S’hi proclama el senyor Antoni Pou, com a Governador civil; el senyor Llorenç Bisbal, del Partit Socialista, com a batle de Palma; i el senyor Francesc Julià, del Partit Republicà Federal, com a president de la Diputació.
En aquells moments, històricament tan rellevants, tothom hi recomana ordre, el qual es manté inalterable, segons diuen i publiquen els diaris d'aquells temps...
Pel que fa a les ideologies imperants, a finals de la dècada dels anys 20, a Palma n’apareixen sobretot dues, d’enfrontades: les que provenen de l’estament dominant conservador, alimentat sobretot per militars i eclesiàstics, d’una banda; i les més liberals i progressistes, representades per sectors més directament vinculats al món del treball.
Bona mostra de la primera, en són les activitats de caire religiós que s’hi organitzen pertot arreu i amb molta freqüència.
És el cas d’una peregrinació mallorquina a Lourdes organitzada pel canonge doctoral de la Seu de Mallorca, mossèn Nadal Garau. Hi acudeixen també els arquebisbes de Tarragona i de Tarbes, els bisbes de Lourdes, Solsona, Lleida i d’altres diòcesis d’Anglaterra i d’Holanda.
Durant la processó que es fa a Lourdes, correspon al bisbe Miralles, qui, sent mallorquí, s’exerceix com a bisbe de Barcelona, portar el Santíssim baix pal·li.
I de tot allò, se’n fa molt ressò la premsa local mallorquina.
Com també s’hi reflecteixen les opinions relatives a determinats temes de debat, com és el cas del feminisme.
Ens posen els pèls de punta les afirmacions que hi fa sobre aquell assumpte una col·laboradora del diari La Almudaina, anomenada Sara Insua, que hi gosa publicar:
“Europa i Amèrica són les que estan infectades per l’epidèmia feminista. Més en unes nacions que en unes altres, encara que a totes les dels dos continents, va prenent unes proporcions alarmants aquesta maleïda malaltia. Allò que demanen les feministes per totes bandes, a primera vista, pot semblar just. Llibertat per a la dona. Dret a desenvolupar la seva vida sense cap intervenció del pare o de l’espòs. Però analitzant serenament aquesta aspiració, tot d’una es percep que, un cop satisfeta, ja no hi haurà llar, ni família. Hi haurà una societat amoral, apolítica, irreligiosa, sense amor i sense tendresa. En una paraula, ja no hi haurà mares ¡Quin horror!”
Si des de l’estament eclesiàstic es promou i alimenta una determinada ideologia conservadora i tradicional, no és menys intensa la tasca que hi desplega en aquella mateixa direcció l’estament militar.
Hi ajuden moltíssim els esdeveniments que van succeint al nord d’Àfrica, amb la guerra contra el Marroc.
Amb el retorn dels soldats mallorquins destinats a Àfrica, el mes de setembre de l’any 1927, es produeix una gran satisfacció al si de moltes famílies mallorquines.
No són poques les que s’han vist obligades a haver de suportar l’amargor de l’absència d’algun dels seus membres, exposats als perills d’una situació tan poc segura. Tot per defensar els interessos de la pàtria espanyola, acció encomanada als exèrcits espanyols.
Es diu a la premsa local mallorquina que el retorn a Mallorca d’aquells soldats mallorquins obliga, des de tots els punts de vista, a retre’ls la més calorosa de les acollides.
Tant per reconèixer que han complit amb el seu deure, com pel fet d’haver pogut tornar a Mallorca sans i estalvis, com pel record d’aquells que hi han deixat la seva vida en batalles tan dures i acarnissades.
Si més no, el fet d’haver estat en contacte amb gent que viu i resideix al nord d’Àfrica, fa veure més clarament l’existència d’altres races humanes, d’altres estils de vida, d’altres costums, d’altres històries o d’altres formes de concebre l’art i la cultura...
Ho fan també ben palès les publicacions de l’Institut Gallach de Barcelona que es van divulgant a Mallorca a finals de l’any 1927.
Són anunciades a la premsa local mallorquina com una altra obra, una altra joia, un altre encert, una superproducció originalíssima, nova i esplendorosa, que s’ofereix als amants de llibres instructius i bells.
Els autors de “Las razas humanas” tenen un gran prestigi científic. Han redactat un text apassionant. Presenten unes il·lustracions fastuoses, admirables i pulcres.
La direcció tècnica d’aquella obra és a càrrec del professor Dr. Pere Bosch-Gimpera. Com en una visió cinematogràfica, presenta totes les races pobladores del món, en una obra que captiva i atreu moltíssim.
Qui vlgui aconseguir-ne algun exemplar, pot adreçar-se al senyor Vicenç Roig, a la Plaça de Cort nº 4, apartat de correus nº 12 de Palma.
També contribueix ben molt, a fixar l’atenció mallorquina en el continent africà, el fet de veure gent que s’hi interessa moltíssim.
És el cas del periodista Luis de Oteyza, qui anuncia que vol endinsar-se dins el cor de l’Àfrica negra com un autèntic aventurer.
Es tracta d’un d’aquells periodistes turmentats per la inquietud, que es disposa a recórrer una altra de les seves aventures emocionants. Se'n va al cor de l’Àfrica misteriosa, al Senegal, on, com es diu a la premsa mallorquina, “encara queden negres antropòfags”.
Ha de viatjar en avió des de Tolosa fins a Dakar. Un cop arribat al territori fronterer de la civilització, pensa endinsar-se en terres inexplorades, on assetgen el viatger tota casta d’emocions i de perills. No hi va tot sol. L’acompanya el fotògraf Alfonso, un altre esperit inquiet que tampoc no s’avé amb el tranquil decurs de la vida urbana europea...
Quant als serveis sociosanitaris, relacionats amb l’atenció pública a la salut de la ciutadania, el mes de març de l'any 1930 es publica al diari La Almudaina de Ciutat que la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis ha adquirit un edifici anomenat "Villa Carmen", situat al barri de Son Alegre, que serveix de base per a les seves clíniques de Santa Catalina Thomàs.
N’Eva Marilén i n’Afram sabem molt bé que, anys després, la mare d'en Cil, Mª del Carme, hi anirà a parir tres dels seus fills, a una d’aquelles clíniques de La Caixa de Pensions de Ciutat: la Clínica Santa Catalina Thomàs, que fa cantonada entre els carrers d'Armadams i "Despeñadero".
Ocupa un dels edificis situats a l'actualitat al carrer Marquès de la Cènia, molt a prop de la part alta de l'Auditòrium.
Respecte dels serveis funeraris mallorquins, veim que és costum molt estès, entre la gent de la Mallorca d’aquella època, apuntar-se a alguna de les nombroses empreses funeràries que, amb el pagament d’una quota anual, s’ofereixen per garantir uns serveis mortuoris adequats, al moment precís.
N’Eva Marilén i n’Afram sabem que la família d’en Cil s’ha apuntat a l’Agència Funerària Lloret, i que sempre hi ha romàs inscrita.
Una de les dèries que manté son pare i sa mare és la d'anar pagant en Lloret, aquella quota mensual familiar que, de cada any va pujant de mica en mica i que, durant dècades ha comportat una sortida econòmica considerable.
L’Antiga Agència Funerària de Josep Lloret ha estat fundada a Palma l’any 1895. Manté obertes les oficines al carrer de la Unió nº 23, entre el Mercat i el Born. Té aleshores el número de telèfon 24.
A finals de la dècada dels anys 20 s’anuncia a la premsa local com l’única casa de Palma especialitzada en serveis ràpids, moderns, econòmics i sanitaris. Se'n remarca l’especialitat de taüts artístics i de tota casta de vestits fúnebres. Es pot disposar de taüts folrats per a majors d’edat, des de 20 pessetes, i capelles fúnebres des de 10 pessetes. Ofereix el servei de capelles ardents i de corones de tota casta amb les respectives dedicatòries.
Es presenta com l’única casa de Palma on el client no trobarà mai cap dificultat, a l’hora de rebre un servei fúnebre digne.
L’assumpte, en realitat, es basa en el fet que qui dies passa anys empeny. Ho hem pogut comprovar n’Eva Marilén i n’Afram: quan arriba l’hora de prestar l’esmentat servei, les coses no solen succeir mai tal com han estat anunciades amb tanta precisió i temps d’antelació.
Sabem amb total certesa que en Cil s’ha hagut de queixar, anys després, molt dolgut, als responsables de l’Agència Funerària Lloret, quan la família Buele-Zamora – client de la casa, des de fa dècades - que hi ha encarregat l’enterrament de la seva primera filla Iolanda, ha de suportar que transportin aquell cosset prematur cap al cementeri en una furgoneta de mercaderies, col·locat de molt mala manera dins una espècie de capsa de taronges...
Degut a les protestes que hi fa en Cil, es pot aconseguir que al mateix cementiri, just abans d’enterrar-la, la col·loquin dins d’un petit taüt blanc... tal com manen els cànons i determinen les clàusules d’un contracte de serveis que ha estat signat des de fa tantes dècades amb l'Agència funerària.
Les coses encara empitjoren més encara quan, amb motiu de la mort d’Andrés Buele Siesa, el pare d’en Cil, client fidel de la casa com en queden ben pocs a Ciutat, s’hi han de tornar a repetir les queixes per la mala atenció dispensada.
Després d’haver pagat durant tantíssims d’anys aquella quota fixa a la Funerària Lloret, l’Agència només es molesta a posar-hi una sola corona de flors, tan pansides, que en Cil les fa llevar tot d’una que les hi veu.
En reclama una altra, de flors fresques. S’afanyen a posar-la-hi de manera immediata, això sí. Però el mal ja està fet, i hi esdevé del tot irreparable...
