Capellans, bisbes, cardenals i papes
De bracet de la monarquia i l’estament militar, a finals de la dècada dels anys 20 a Mallorca, s’acostuma a veure-hi també l’estament eclesiàstic.
Per això, n'Eva Marilén i n’Afram ens fixam en alguns d’aquells personatges eclesiàstics que, d’una manera o una altra, mantenen posteriorment una certa relació, directa o indirecta, amb la vida i obres d’en Cil.
Mossèn Arnau Seguí i Ramis
La premsa local de Palma es fa ressò - al diari La Almudaina - de l'acollida que dispensa el poble de Maria de la Salut a l'ecònom nou, mossèn Arnau Seguí, qui s'ha d'encarregar de regir la parròquia d'aquest poble situat al cor mateix del pla de la Mallorca més profunda.
La fotografia de Mascaró que s'hi reprodueix, el col·loca al centre d'un grapat de persones - autoritats civils i religioses - situades davant la Camiona que serveix de vehicle de transport i comunicació fora poble.
N’Eva Marilén i n’Afram sabem que, anys més tard, en Cil tracta molt intensament i directa aquest mossèn, que arriba a exercir-se com a vicari coadjutor de la parròquia de la Santíssima Trinitat, de Palma.
Entre d'altres encàrrecs parroquials a Ciutat, mossèn Seguí s'ocupa cada any d'organitzar la celebració de la festa del Patró dels automobilistes, Sant Cristòfol. Una festa que es fa dia 10 de juliol a l'esglesieta de Santa Fe, al barri de sa Calatrava, on el dia abans s'hi canten vespres i completes i el dia del sant Patró s'hi celebra una missa molt solemne.
Un cop acabada la celebració eucarística, mossèn Seguí s'hi passa tota la jornada beneint cotxes i tota casta de vehicles motoritzats que s'hi presenten, en passar per davant la porta de l’església, deixant una almoina en mans dels escolanets que l’ajuden.
En Cil no oblida mai el text ni la música de l’himne d’aquesta festa, que s’ha après de menut ben de memòria: “Ya que sois de virtudes portento, desde el cielo que es vuestra mansión, acorrednos en todo momento San Cristóbal del sport fiel patrón”.
El pare Joan Perelló, bisbe de la diòcesi de Vic
El mes de gener de l’any 1927, es confirma i fa públic als mitjans de comunicació local de Mallorca que un sacerdot mallorquí, el pare Joan Perelló i Pou, ha estat nomenat bisbe de la diòcesi de Vic.
El pare Perelló neix a la vila mallorquina de Santa Maria del Camí el 30 d’abril de 1870. Pertany a la Congregació dels Sagrats Cors, la mateixa que regenta l’església de Sant Gaietà, el monestir de la Real o el santuari de Lluc.
El pare d’en Cil, n’Andrés, amb el pas del temps manté relacions molt estretes amb els Pares Missioners dels Sagrats Cors, tant al monestir de la Real, on acudeix a missa cada diumenge, com a l’església de Sant Gaietà on contrau matrimoni eclesiàstic amb la seva dona i mare d'en Cil, Mª del Carme.
Mort sobtada del bisbe de Mallorca, Mons. Gabriel Llompart i Jaume
El mes de desembre de l’any 1928, una trista i inesperada notícia deixa corpresa tota la societat mallorquina, molt particularment l’estament eclesiàstic.
De forma sobtada, mor el bisbe de la diòcesi, Mons. Gabriel Llompart i Jaume, qui ha pres possessió com a bisbe de Mallorca el 27 d’agost de 1925.
El bisbe Llompart neix a Inca l’any 1862. Un cop ingressat al Seminari, és ordenat prevere pel bisbe Cervera l’any 1886, i s’hi exerceix com a professor fins a l’any 1902.
Elegit canonge penitenciari de la Seu d’Oriola, posteriorment canonge de la Seu Catedral de Mallorca, finalment és consagrat bisbe de Tenerife l’any 1918.
Declarat fill il·lustre de Mallorca el 31 de desembre de 1919, aquell mateix any és nomenat senador per la província de Sevilla.
L’any 1922 pren possessió de la diòcesi de Girona, d’on esdevé bisbe fins a l’any 1925, en què ocupa la seu episcopal mallorquina.
A la mort del bisbe Llompart, la diòcesi de Mallorca roman amb seu vacant durant més d’un any.
Mons. Josep Miralles i Sbert, bisbe de Mallorca
El mes d’abril de 1930, qui aleshores s’exerceix com a bisbe de Barcelona, el mallorquí Josep Miralles i Sbert, és nomenat pel papa Pius XI bisbe de Mallorca, després que la diòcesi mallorquina hagi quedat vacant, amb motiu de la mort sobtada del bisbe Gabriel Llompart i Jaume.
La mort del cardenal Reig
El mes d’agost de 1927, mor el cardenal arquebisbe de Toledo, Enric Reig i Casanova.
S'ha passat fent feina a Mallorca entre els anys 1886 i 1897, els onze primers anys de la seva llarga i extensa carrera sacerdotal. Neix a València l’any 1859, i estudia primer a l’Institut i a la Universitat Literària de Xàtiva. Posteriorment al Seminari de València, on esdevé col·legial del de Sant Tomàs de Vilanova.
Capellà jove és enduit a Mallorca pel bisbe Cervera, al costat del qual exerceix càrrecs eclesiàstics diversos: vicesecretari i secretari de la Cambra del bisbat, professor de l’Escola Normal de Mestres del Reial Col·legi de la Puresa de Palma, provisor i vicari general de la diòcesi, canonge penitencier, etc.
A la mort del bisbe Cervera, ocorreguda l’any 1897, és nomenat governador eclesiàstic i ecònom de la Mitra. L’any 1901 se'n va a Toledo, on és nomenat canonge i successivament ardiaca, provisor i vicari general. L’any 1904 és nomenat a Madrid Auditor de la Rota espanyola i professor de religió de l’Escola Superior de Magisteri.
Vacant la diòcesi de Barcelona, en pren possessió com a bisbe l’any 1914 i l’abandona l’any 1920, quan és elevat a la condició d'arquebisbe de València. L’any 1922 és preconitzat arquebisbe de Toledo i creat cardenal Prevere, amb el títol de Sant Pere “in Montorio”, succeint el cardenal Almaraz a la seu primada.
Escoltes francesos a Mallorca
Malgrat ens pugui semblar poc transcendent, tant n’Eva Marilén com n’Afram, volem fixar la nostra atenció en els detalls d’una notícia que s’anuncia a les planes de la premsa local mallorquina de finals de la dècada dels anys 20.
El mes d’abril de 1930, a bord del vapor “Mallorca” arriba al moll de Palma, procedent de Barcelona, una colla d’Escoltes francesos procedents de París.
Són quinze joves uniformats, dirigits per mossèn D. Juglar i pel cap de la Unitat, M. Farte-Gexi.
Vénen disposats a passar uns deu dies a Mallorca, i planten les seves tendes en un indret dels voltants de Palma. Fet que causa gran expectació entre la gent que té l'oportunitat de veure per primera vegada una acampada com aquesta.
Gitanos, a Mallorca
També ens copsa molt l’atenció el tractament que la premsa local mallorquina d’aquesta època dóna a certs col·lectius ciutadans.
Per la primavera de 1930, es publica una notícia segons la qual famílies gitanes diverses pul·lulen per Ciutat i recorren pobles de Mallorca.
S’hi fa públic que, amb el mot de vici “se lo digo resalao”, entabanen gent incauta i assetgen transeünts, particularment a l’arribada de turistes que visiten l’illa.
El governador, que rep queixes reiterades per la invasió de gitanos esmentada, dóna ordres als agents de l'autoritat perquè procurin embarcar aquesta gent. Cosa que es fa a mida que retornen dels pobles cap a Ciutat.
Un bon dia, el governador, que ha sortit a passejar amb la seva família distingida, es veu assetjat per una d’aquelles gitanes ‘brutes i espelleringades’. S'hi diu que, quan el governador li ha indicat que se n’anàs, ella li ha contestat amb ‘paraules incorrectes’.
El Governador, un cop comprovada la raó de les denúncies, reitera les ordres donades a la policia i cossos de seguretat, perquè recullin com més aviat millor aquesta casta de gent i procedeixin a embarcar-la cap a la península, alliberant així l'illa de la presència molesta de gent com aquesta.
‘Creim encertada aquesta mesura i no dubtam que el veïnatge l’acollirà amb molt de gust’ – s’afirma a la premsa local d'aleshores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada