Guinea i Mallorca (01): Andrés Buele Siesa

Dos anys i mig després de la mort d'Andrés Buele Siesa, el mes de març de 2002, es fa pública - al diari Última Hora de Ciutat (Mallorca) - una notícia que colpeja fortament els ànims d’aquesta família mallorquina, tan ben empeltada de saba guineana.

El reconegut professional del periodisme, Pedro Prieto, com a enviat especial al poblat de Sampaka, a Guinea Equatorial, revela que, allà mateix, ha tengut l’oportunitat de topar-se directament amb familiars i parents pròxims d’Andrés Buele Siesa.

El periodista s’ha encaminat cap a aquell país africà, seguint les poques indicacions que li ha pogut adreçar qui només sap que n’Andrés és fill de Buelé i de Siesà; que neix a Basilé Bubi el 14 de desembre de 1911, a un poblat anomenat Sampaka (antiga Zaragoza); que viu molt a prop de la ciutat de Malabo (antiga Santa Isabel) capital de l’illa de Bioko (antiga Fernando Poo); i que, de ben jovenet, deixa la casa dels missioners i s’instal·la definitivament a Mallorca, on roman fins a l’hora de morir.

També ha pogut recaptar aquest periodista algunes altres dades que fa arribar un guineà resident a Mallorca, el qual l’encamina cap als mateixos indrets, amb la finalitat de trobar-hi el màxim d'informació possible.

Amb l’ajuda d’un amic que treballa a Telefònica, i d’un taxista guineà que li fa de guia i xòfer, Pedro Prieto s’encamina cap al poblat de Sampaka.

Just a l’entrada, hi troba una dona bastant major d'edat, de més de vuitanta anys. S'anomena Mama Remedios i està, amb el seu fill Remigio, davant la porta de la seva modesta caseta de fusta. Tots dos elaboren oli de palmera, en una enorme gerra de fang que mantenen col·locada damunt d’un gran fogó de ferro, on cremen mitja dotzena de troncs ben encesos.

En haver mirat i remirat les fotografies que en Pedro Prieto li mostra, aquella velleta li fa veure que no en té ni idea, de la foto, ni del personatge. Lamenta moltíssim no poder ajudar-lo.

Acompanyat pel seu fill Remigio, el periodista mallorquí s’acosta llavors cap a la casa on viu una altra velleta més major, anomenada Mama Constancia, qui es troba acompanyada per la seva filla, néta, besnéta i rebesnéta. Li confessa que té 94 anys.

Tot d’una que veu aquella foto,es posa a exclamar que ella mateixa, de ben petita, ha conegut aquella persona que s’anomena Andrés. Que sap que els seus pares l’han lliurat als missioners; que posteriorment se n’ha anat cap a Espanya; i que és germà de Mama Remedios, la mare de Remigio!

La sorpresa i l’admiració envaeix tot el poblat. Després de tantíssimes dècades, tenen l’oportunitat de rebre noves d’un membre de la família, del qual no n’han sabut res durant més de setanta anys.

Tothom té molt d’interès a saber si aquell parent seu, que ha viscut a Mallorca, hi té i manté familiars vivents.

El periodista mallorquí els explicà que sí:

- “A veure si ens vénen a veure qualque dia, idò. Ens agradaria ben molt conèixer-los” – li amolla Remigio.

Una tan sorprenent com aquesta es produeix el mes de març de l’any 2002.

En dues pàgines senceres, el diari Última Hora dedica tota la secció “El Discreto Encanto de la Vida” d'un diumenge del mes de març. S’hi reprodueixen algunes fotografies que el mateix periodista ha fet al poblat de Sampaka i a la gent amb què ha tengut l’oportunitat de conversar.

Si és gran la sorpresa produïda a aquell petit poblat de Sampaka, a Guinea Equatorial, molt més gran encara esdevé la que es provoca a l’interior de la família Buele, la que sempre ha residit a l’illa de Mallorca.

Ningú no se’n pot avenir...Tothom hi veu grans semblances... Tot d’una es pren la decisió d’anar-ho a veure... S’inicien els contactes epistolars, amb la família guineana i amb l’Ambaixada espanyola a Malabo, al front de la qual roman el mallorquí Josep Riera, un inquer adscrit al cos diplomàtic de l’Estat espanyol.

El mes d’abril següent, el mateix periodista Pedro Prieto coincideix amb en Cil al programa televisiu Metro 7. S’hi passen unes imatges filmades al poblat de Sampaka. S’hi poden sentir també les paraules que hi pronuncien les dues velletes guineanes...

És precisament a aquell programa televisiu on s'anuncia per primera vegada que, per al mes de gener de l'any 2003, la família Buele té previst desplaçar-se a Guinea per conèixer personalment aquests membres de la família, dels quals no han tengut cap nova fins aleshores.

També és en aquell programa on es fa públic que s’han iniciat les gestions per veure d’encetar i llançar un projecte de construcció d’una Unitat Escolar a Malabo, en col·laboració amb mestres i professionals del país.

La preparació d’aquest viatge es intensament i de manera perllongada.
En un principi, són molts els membres de la família que s'hi apunten. Poc a poc, emperò, es veu que no resulta tan fàcil arribar a constituir un grup tan nombrós: situacions personals, laborals, professionals, familiars, ocupacionals i de tot tipus, redueixen fins a cinc el nombre de persones viatgeres.

Cal sol·licitar, gestionar, tramitar i administrar tot quant faci referència a les vacunacions internacionals que es requereixen per viatjar a un país tropical. Cosa que duu no pocs entrebancs.

A diferència d’altres temps, i d’altres indrets d’Europa, a Mallorca s’ha d’acudir a centres diversos per a cadascuna d'aquestes cinc vacunes: febre groga, diftèria, tètanus, tifoide i malària.

Les dosis d'aquestes vacunes han de ser adquirides i comprades per la persona usuària, a alguna farmàcia o a la mateixa Conselleria de Salut. A més a més, s’han de pagar unes tarifes públiques a l’administració perifèrica de l’Estat.

També és convenient cercar l’agència de viatges que ofereixi més bon servei i a més bon preu. Se'n miren unes quantes i s'opta per “Nueva Europa”, perquè combina amb Spanair tots els vols aeris necessaris – Palma/Madrid/Malabo/Bata i retorn -, totes les estades hoteleres – a l’illa i al continent -, i tota la tramitació dels visats davant del Consolat o Ambaixada de Guinea Equatorial.

S’hi posen amb temps: comencen a l’estiu de 2002, per tal de viatjar el mes de gener de 2003! Creuen tenir la garantia que les coses poden sortir bé.

Així s’hi afanyen na Bel – la dona de’n Cil -, na Teresa – una amiga de la família -, na Sílvia i na Raquel – dues germanes, nebodes d’en Cil -, i el mateix Cil. Es tracta de cinc persones que es proposen realitzar el primer viatge de la família Buele a Guinea Equatorial.

Un viatge que, malgrat l’esperit aventurer i viatger d’en Cil, mai no ha estat al centre preferent de les seves atencions. Mai no l’ha entusiasmat gaire la idea de viatjar a Guinea. Ha recorregut mig món, al llarg de la seva vida, però, fins aleshores, no s’ha plantejat mai visitar Guinea.

A qualcú, que li demana sobre els motius pels quals no ha viatjat mai a Guinea Equatorial, sent així que ha recorregut molts països d'Europa, Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina, es limita a dir-hi:

- “Mai no m'ha fet cap gràcia viatjar, com a fill d’un “bubi”, a un país governat per “fangs””.

I és que en Cil recorda molt bé, i la té ben present dins la memòria, la crua i dura experiència viscuda i patida al Burundi, a la dècada dels anys 70. Presencia directament, fort i no et moguis, que l’ètnia minoritària dels “batutsi” governants s'afanyat a exterminar en pocs dies tota l’ètnia majoritària dels “bahutu” governats, de molt mala manera.

Per a en Cil, els "fang" de Guinea, Macías Nguema o el seu nebot Teodoro Obiang, no deuen diferir gaire dels generals "tutsi" de Burundi, Micombero o Bagaza: militars ensinistrats a Europa amb aires d’africans dictatorials.