El coneixem tant, i en valoram tant la tasca desplegada, que un bon dia decidim fer un aplec de tot quant sabem sobre aquest personatge d’aspecte una mica singular.
Tot i la seva incommensurable modèstia, tan característica, n'arribam a arreplegar ben moltes i molt variades dades.
Es tracta d'endinsar-nos en la jungla enteranyinada d'una d'aquelles vides personals que rompen motlles i més motlles, a mida que s'avança dins la història. L’arribam a definir com en Cil.
Es tracta de la vida i obres d'un mulato mallorquí. El primer dels quatre fills que té, a Mallorca, el primer negre africà que hi arriba el segle XX i que s'hi instal·la definitivament cap enllà l'any 1929. Coneixem ben a fons aquesta família mallorquina, i en volem reflectir algunes de les dades que consideram més significatives.
Sabem que son pare és aquell jove guineà illenc, Andrés Buele Siesa, nascut a l'illa de Bioko el 14 de desembre de 1911, que es casa amb una dona illenca, senzilla i molt feinera, na Maria del Carme, originària d’una vila mallorquina.
Sabem que sa mare, Maria del Carme Ramis i Ribot, neix al carrer Forà de la vila d'Ariany el 16 de juliol de 1914. Hi és coneguda i reconeguda com na Maria "Pou", filla de l'amo en Jaume "Xamena" i de madò Jerònia "de sa Canova". Té tres germans i dues germanes - en Guillem, en Miquel, en Jaume, na Francisca i na Jerònia -. Com és costum en aquells temps i en aquell poble, només pot anar a escola durant uns pocs anys. A ca les monges “blaves", aprèn a llegir i escriure els rudiments de la llengua castellana, imposada fort i no et moguis.
De ben joveneta ja es posa a fer feina al camp. A més de tenir cura de les terres i els animals que posseeix la família, fa de collidora d'ametlles a la possessió de Santa Cirga, a Manacor; i de collidora d'olives a la finca de Morell, al terme d'Artà.
Després de passar un temps molt breu a un convent que les monges Escolàpies mantenen al barri barceloní de Sarrià, es posa a treballar com a serventa a cal notari Cabot, que viu i té el despatx al carrer dels Oms de Ciutat.
Sa mare, la padrina d'en Cil, madò Jerònia, que adesiara s'acosta a Palma, s'hi exerceix com a dida dels infants de la senyora Isabel Trujillo, qui viu al final del passeig del Born. Cosa que comporta que la mare d’en Cil esdevengui allò que se’n diu germana de llet de José Mª Trujillo.
Tot i que durant la seva vida vol mantenir molt bones relacions personals amb les antigues amigues de la congregació, tant les de Son Espanyolet de Ciutat com les de la vila de Sóller, no deixa mai d’assaborir el gust amarg que li provoca el record d’una comunitat religiosa que fa del tot paleses, fins i tot escenificant-les visiblement, les profundes diferències socials entre “las madres", que són les més riques, i “las hermanas", les més pobres...
Entre el Born i el carrer dels Oms, discorre el passeig de la Rambla, on té una gran mansió la família Feliu Quadreny, lloc d’estada i de treball del pare d’en Cil, qui n’és criat, servent i xòfer.
Sabem que d'aquell matrimoni, ben catòlic, neixen tres fills i una filla. I que la família es va ampliant, primer, amb l'arribada de tres nores, un gendre, set nétes i un nét; més endavant amb besnétes i besnéts...Sabem, també, que a terres africanes també illenques, Guinea Equatorial, algun altre parent pròxim d'aquest guineà arrelat a Mallorca continua desplegant-ne la vida, malgrat perllongats i mantenguts silencis - d'una banda i l'altra de l'oceà - durant dècades.
Ambdues persones, n'Afram i n’Eva Marilén, escriptores d'afecció vocacional, hem romàs delitoses de deixar ben marcada per escrit tota quanta observació i record ens han vengut al cap, i tota quanta impressió se'n deriva.
De bon principi, ens demanam: Quan deu començar la vida pública d'aquest home que anomenam en Cil? A quin moment exacte de la seva vida duu a terme la seva primera actuació pública?
No ens resulta gaire fàcil respondre-hi amb certesa total.
De fet, nosaltres dos arribam a constatar que en Cil actua de cara al públic per primera vegada a l'edat d'11 anys. El 19 de març de 1956. A l'església de l'Anunciació - l'Hospital de la Sang, de Palma - en Cil inicia una llarga sèrie d'intervencions orals públiques que duu a terme durant molts d'anys seguits.
Puja a la trona d’aquella església per exercitar-se com a predicador precoç. És el Dia del Seminari. En temps venidors, torna a pujar dalt d'altres trones variades a fer-hi sermons semblants, un cop a l'any i a esglésies mallorquines diverses.
Però, és aquesta, en realitat, la primera vegada que en Cil actua de cara al públic? Certament pot ser-ho. És a la dècada dels anys 50.
Si és que no es considera un acte públic veritable el fet d'haver-se exercit, fins i tot abans, com a escolanet, servint la missa que se celebra cada matí a ca les monges “negres”, a la capelleta de Can Domenge, al barri palmesà del Camp Rodó.
És una tasca que fa cada dia, després d'haver-se après ben de memòria totes i cadascuna de les respostes en llatí. L'ha començada, aquesta tasca, molt abans de fer-hi la primera comunió, a l'edat primerenca dels 6 anys.També es pot considerar aquella prèdica feta a l'església de la Sang de Ciutat com la primera actuació pública d’en Cil, si és que hom passa per damunt la recitació pública d'un poema, damunt l'escenari de la Sala Augusta de Ciutat.
S'aprèn ben de memòria, i recita de cap, una llarga i extensa poesia, sota el guiatge de na "Petica", una de les filles de Rafael Feliu i Blanes, l'inici de la qual recorda tota la vida:
"Angelitos bajados del cielo que halláis techo en las santas infancias, oid los acentos de un pecho que os ama…"
Fa el recitat d’aquell poema llarguíssim al mateix escenari on son pare, n'Andrés, hi puja diverses vegades a representar el paper de servent, dins l'obra teatral de José Mª Pemán, ‘El Divino Impaciente’.
Sigui com sigui, a aquella primera intervenció pública des de la trona de l'església de la Sang, en segueixen una dotzena més, davant d'un públic divers durant tot el temps - tretze anys seguits - que cursa els estudis eclesiàstics al Seminari Diocesà de Mallorca.
A vegades participa a representacions teatrals senzilles, d'altres a recitals de cançons, o a intervencions pianístiques, o a cants corals. Dins i fora del recinte estudiantil i davant públics força diversos.
Tot i amb això, tant n’Afram com n’Eva Marilén arribam a la conclusió que les primeres actuacions públiques pròpiament dites d'aquest personatge, les que li brollen espontàniament i li surten més de dedins, se situen cap enllà les acaballes de la seva carrera eclesiàstica, a la dècada dels anys 60.
És el temps en què en Cil i altres companys d'estudis s'embarquen en la tasca de realitzar allò que se'n diuen Colònies d'Estiu. Organitzades per Càritas Diocesana, van destinades a procurar uns dies de vacances als infants més pobres de Mallorca, ocupant instal·lacions militars com les d'Alcanada, dins el terme municipal d'Alcúdia.
O quan pren part en la realització d'allò que s'anomenen Missions Infantils; una activitat pastoral que procura als infants de la Part Forana de Mallorca dies d'esbargiment alhora que de reflexió i pregària.
O quan acudeix com a ‘pàter’ a algun d'aquells campaments de l'OJE - l'organització juvenil espanyola de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS - que s'organitzen a les instal·lacions alcudienques de La Victòria.
O quan ajuda el Pare Enric Ventura, jesuïta, durant les vacances que aquest organitza cada any al santuari de Lluc per als infants que freqüenten el Patronat Obrer de Sant Josep.
O quan es posa a fer classes de religió a l'Escola Verge de Lluc, de formació professional, a l'edifici de la Casa del Poble, fet construir per Joan March Ordinas, en Verga, a Ciutat.
O quan fa d'assistent al rector de la parròquia de Palmanova, mossèn Bru Morey, ajudant-lo a celebrar allò que es denominen misses 'pentecostals', pel fet que s'hi celebren barrejant-hi a mitges, el castellà, el francès, l'anglès i el català.
El fet és que en Cil inicia molt prematurament el seu contacte directe amb amplis sectors de l'opinió pública illenca. Vinculant-se de bon principi a alguna de les institucions eclesiàstiques locals i dins àmbits estrictament religiosos.
Però ni n’Afram ni n’Eva Marilén no ens acontentam a saber-ne els inicis solament.
Volem emprendre la tasca de recórrer mig món, cadascú pel seu compte i risc, a la recerca d'altres sensacions fortes, més apassionants, i d'experiències humanes que ens resulten inexplicables sense percebre’n més de prop el marc i l’entorn on es mou en Cil durant anys seguits.
Uns temps en què ni les càmeres de televisió ni les pàgines web d'internet no han arribat encara als indrets més recòndits d'Àfrica o d'Amèrica Llatina. Ni tampoc a l’illa de Mallorca.
A partir de la dècada dels anys 70, la vida pública d’en Cil es fa molt més densa i intensa.
La nostra coneixença directa d'aquells bocins de món, que romanen durant segles tan allunyats de la ment i del cor de la majoria de la gent que viu a l'illa de Mallorca, seguint les passes d’en Cil, ens permet d'establir lligams entre dites i fetes estretament relacionades amb la vida d'aquest personatge.
Un home que, amb el pas del temps, esdevé home públic, fins i tot en certs ambients considerat atípic.
I així ho feim tots dos.
Al cap i a la fi, tant n’Afram com n’Eva Marilén som testimonis fefaents de la lluita incessant d'en Cil durant una quarantena d'anys seguits, a favor de pobles i de cultures, a favor dels elements més febles de la societat, a favor dels més desvalguts, tant a l'illa de Mallorca com a altres indrets del planeta Terra.
Vet ací, doncs, això que hem arreplegat, i que pots tenir a les teves mans, persona amiga.
Endinsa-t'hi, si et plau i et lleu, hores d’ara. Te'n pots aprofitar, si més no, malgrat sia solament una estoneta, malgrat sia solament una miqueta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada